18.04.2024 - 21:40
Aquesta setmana l’escriptor britànic Salman Rushdie ha concedit al programa 60 Minutes la primera gran entrevista televisiva després de l’atac d’un fanàtic islamista que el va deixar greument ferit, i que li va fer perdre la visió d’un ull. I Rushdie ho ha aprofitat per criticar la pulsió autoritària de certa esquerra: “Hi ha veus progressistes que diuen que no s’han de permetre certs tipus de discursos perquè ofenen algun grup vulnerable. Sembla que hi ha una mena d’ortodòxia creixent, especialment entre els joves, que la censura és una cosa bona; però allò que hem vist allà on hi ha censura és que els primers perjudicats sempre són les minories.” Una idea que comparteixo, i que m’ha fet pensar en un article que vaig llegir fa un mes.
El 23 de març l’advocada i membre dels comuns Lucia Morale va fer aquesta piulada a la xarxa que anomenàvem Twitter: “Divendres passat vam veure a l’Ajuntament de Barcelona una demostració més de violència masclista. El ‘Tot és culpa de Colau’ funciona perquè es construeix sobre els estereotips de gènere que tenim internalitzats com a societat. No ho hem de normalitzar.” Vaig quedar ben sobtat. Violència masclista a la principal institució de la capital de Catalunya?
La piulada enllaçava a un article d’opinió a El Diario firmat per Morale i titulat “La misogínia de Jaume Collboni”. La tesi del text és que les discrepàncies del batlle barceloní amb Colau tenen un biaix de gènere: “Quan Collboni no votava els pressupostos estant a l’oposició de Barcelona era admissible i raonable, però que ho faci Colau és destructiu.” I de fet l’autora culpa la misogínia del mal resultat electoral dels Comuns: “El tot és culpa de Colau li va funcionar a Trias per a guanyar les eleccions i Collboni espera que li serveixi per tapar el seu fracàs com a alcalde i negociador.” Això sí, la paraula “violència” surt només una vegada al text i en un context molt rebaixat respecte de la piulada: “Estudis de les Nacions Unides, entre d’altres, assenyalen com reivindicar el feminisme, les lluites socials, o els drets humans són un factor de risc afegit per patir violència política masclista.”
L’article va passar força desapercebut, potser perquè es va publicar el dissabte abans de Rams i tothom ja pensava en les vacances, però val la pena de recuperar-lo. Primer, perquè després de tots els casos esfereïdors que hem vist d’homes que han assassinat la parella i els fills, de les denúncies d’agressions sexuals i de l’augment del masclisme entre els joves, usar la paraula “violència” en un context de discrepància política em sembla una banalització molt perillosa d’aquest terme. Però hi ha un fet encara més preocupant.
Ada Colau no va quedar tercera a les darreres eleccions municipals de Barcelona per una reacció masclista. El motiu va ser la gestió catastròfica en molts àmbits, sobretot el de l’habitatge; i també perquè es força contradictori presentar-se com a emblema de l’esquerra més progressista i llavors només ser capaç d’arribar al poder gràcies a l’actuació de l’extrema dreta (el 2015 després que els serveis secrets espanyols empastifessin la reputació de Xavier Trias, el 2019 gràcies als vots de Manuel Valls). Dir que hi va haver un “tots contra Colau” misogin és oblidar que la feina de l’oposició és precisament criticar qui ha governat la ciutat durant vuit anys. No fer-ho seria propi de sistemes polítics autoritaris.
El raonament de Morale és, per tant, profundament antidemocràtic. Per més que s’intenti embolcallar amb justificacions acadèmiques, quan algú branda amb frivolitat paraules com “masclisme” o “racisme” el debat s’atura de cop, perquè deixa l’altre sense cap rèplica possible. És exactament el mateix que va fer l’ex-conseller d’Educació Josep Gonzàlez-Cambray quan va fer servir la paraula “violència” davant una protesta legítima i pacífica de mestres catalans. És molt fàcil d’enfilar-se a una talaia moral i etiquetar aquells que tenen unes altres idees, però d’aquesta mala fe intel·lectual no en pot sortir cap victòria.
