Magí Camps: ‘Potser un dia algun periodista demanarà a Carrizosa: pot repetir la resposta en català?’

Magí Camps (Barcelona, 1961) ha estat el responsable lingüístic de La Vanguardia durant vint-i-cinc anys, i això són molts debats sobre llengua i moltes preses de decisions. També en va coordinar el llibre d’estil. ‘Però això era una feina d’equip i pensada per a un mitjà. Té molt de mi, però no és el meu model de llengua ideal. I aquí hi he abocat les meves dèries.’ Aquest ‘aquí’ és Parla’m amb estil (Eumo Editorial), un llibre on tracta, diu, les coses que li amoïnen del català. ‘Hi ha una mica de sociolingüística, de lèxic, fins i tot d’ortotipografia, i que penso que a algú li poden ser útils. No perquè ho facin com jo dic, sinó perquè hi rumiïn, que és l’objectiu del llibre: que la gent tingui consciència de la manera com parla, com escriu, com s’expressa.’ Filòleg i periodista, és professor de traducció periodística i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Ara escriu a la secció de Cultura de La Vanguardia, on fa un temps que va deixar el càrrec de cap d’edició, cosa que no vol dir que hagi deixat de respondre a les consultes lingüístiques que sorgeixen constantment en la redacció d’un diari.

—Proposeu que cadascú tingui el seu particular llibre d’estil. Com es defineix, aquest estil?
—La gent és molt conscient de la manera com porta els cabells, com va vestida segons on vagi, com es relaciona amb les persones… Però no ho és gens, de com parla. Quan dic ‘amb estil’ no vull dir ‘amb elegància’, necessàriament. Coherent amb la persona. Si coneixes algú a Tinder que a les fotos t’ha semblat atractiu però quan obre la boca resulta que no sap parlar, o que té una expressió molt pobra, et caurà als peus, per molt atractiu que sigui, perquè és molt poc conscient de com s’expressa.

—També té relació amb els registres, l’estil, llavors.
—Sí, és clar. Tots ho fem d’una manera més o menys conscient, però cal ser-ne més, de conscients. No parlem igual amb els amics, en una festa, sopant en família, amb els fills, que quan som en un entorn laboral o quan anem a un acte on hi ha algú superior jeràrquicament. Tot i que cada vegada es dilueix més, això, i la informalitat va ocupant l’espai de la formalitat. Trobes molt poques persones que siguin molt acurades, això es va perdent.

—Anys després de la polèmica entre el català light i el català heavy, aquest llibre és una mena de proposta d’entremig? El català amb estil.
—La Vanguardia en té una part de responsabilitat. Quan vam fer l’edició en català, una de les coses que vaig dir, a banda que anava tard, és que feia molts anys que la gent ja s’escolaritzava en català. Feia trenta anys que funcionava la immersió, que podies trobar pràcticament tota la literatura en català i hi havia mitjans de comunicació en català. Així com als anys 80-90, quan va aparèixer el Diari de Barcelona amb aquella proposta tan light i després quan es va fer El Periódico, es buscava un català més planer, més senzill, associat, deien, a la comprensió i a una societat que no en sabia prou, de català, ara ja no és així, tot plegat. I ens va semblar que podíem fer servir un català més acurat, més culte, que no ens fes por escriure ‘enguany’ ni qualsevol forma encara que no fos del dialecte barceloní, perquè també hem de buscar la transversalitat entre els dialectes. I això, que és una cosa en què vam reflexionar en aquell moment, jo m’ho he quedat.

—No hem de rebaixar el català, dieu.
—Hi ha una tendència a rebaixar-lo! Cada vegada que es reedita Rodoreda o, més enrere, Víctor Català, tothom diu: oh, quin català que feien anar, oh, meravellós, i en canvi ara et trobes: no, això no ho diu ningú, no ho fem servir. Escolti, a la gent també li agrada aprendre paraules noves quan llegeix. Ens hem de treure aquesta por i de voler ser massa planers perquè tothom ens entengui, hem de fer un pas més enllà.

—Té a veure amb la seguretat dels parlants? En principi ara n’hi hauria d’haver més, després d’aquestes dècades de normalització de la llengua…
—Jo crec que hi és. Som molt crítics, perquè hi ha gent que espatlla molt la llengua, certament, però és que és gent que no és curosa amb res. A mi em treuen de polleguera els polítics o els professionals de qualsevol sector que no saben ni la seva terminologia. Em sembla molt trist. Jo no demano a la consellera d’un ram que sàpiga la terminologia d’una conselleria que no és la seva, però de la seva se n’ha de preocupar: això en català normatiu es diu així, jo sóc una veu pública, un referent, les meves paraules seran reproduïdes i he de fer servir les paraules adequadament. Quan surt un metge dient enfermetat, doncs miri, jo no vull estar enferm. Si estic malalt, doncs d’acord, però d’enferm no ho vull estar. Em sembla molt trist. Un polític té una responsabilitat pública, perquè a més està a sou dels ciutadans. Però un metge, un professional de l’àmbit que sigui, també ha de tenir cura de la seva terminologia. N’ha de tenir. Un càrrec públic s’ha de cenyir a la normativa. És una veu influent.

—Al capdavall, és això que dèieu de prendre consciència.
—És la base de tot. I sobre els registres, en registres més relaxats, evidentment estripem més la llengua, perquè forma part de passar-s’ho bé, no estar-ne tan pendent.

—On és la línia que separa la transgressió d’un error?
—Si els parlants conscients, que no ho són tots, i que també tenen una influència en la societat perquè són veus públiques, com nosaltres, periodistes, polítics, etc., si parlessin estrictament com diu la normativa, parlaríem el català de fa cinquanta anys o cent anys. Això no és així. El català, com totes les llengües, evoluciona. Hi ha un moment que les persones amb consciència lingüística poden arribar a transgredir. I dir, per exemple: ara acceptaré l’ús transitiu del verb cessar, perquè penso que la gent el fa servir molt i que no espatllem res, tot i que és intransitiu. Si tu fas aquest pas conscientment, estàs transgredint. D’aquí a uns anys vindrà l’Institut d’Estudis Catalans i, si aquest ús s’ha assentat, li donarà carta de naturalització i dirà que el verb cessar es pot fer servir en transitiu. Si no hi hagués aquesta transgressió conscient, volguda, expressa, perquè és necessari des del punt de vista del parlant, perquè és un ús prou estès a la societat, etcètera, doncs la llengua no evolucionaria i parlaríem com Ramon Llull.

—‘Els guapos són els raros’, fa una cançó dels Manel.
—En aquest cas és transgressió, penso. Perquè aquestes o finals aporten una expressivitat, sobretot en alguns dialectes, especialment en el central, que la gent la necessita. Si dius ‘rar’ sembla que falti alguna cosa, i la gent acaba dient ‘estrany’. Evitar la paraula per no dir-la de la manera estrictament normativa també és una mica trist. Jo sóc partidari de moltes d’aquestes o. De fet, l’Institut n’ha admès algunes al llarg dels anys, com ‘quadro’ i ‘rotllo’, i penso que algunes, sobretot en registres més informals, quan escrius una novel·la, una cançó, les pots fer servir. De fet, ‘guapo’ no era normatiu fins fa uns anys.

—‘Tonto’ tampoc no ho és…
—Els qui defensen que no hi entri ‘tonto’ diuen que, així com de ‘guapo’ en tenim pocs sinònims, de ‘tonto’ en tenim molts. Ruc, babau, beneit… Però jo penso que ‘tonto’ tard o d’hora s’acceptarà perquè té una alta presència en contextos espontanis més o menys formals.

—L’ús acaba fent la norma, però quin és el criteri per acceptar uns usos i uns altres no. Hi deu haver algun filtre, perquè tenint en compte alguns usos…
—Quan parlo de transgressió, parlo molt de la ficció, de novel·les, teatre, d’aquell camp on els autors sempre es barallen per la versemblança. És molt difícil, posar el límit. Però jo defenso que si algú escriu ‘enterro’, ho fa deliberadament, per donar una expressivitat en aquell personatge. Ara, si algú diu ‘assecar-se les llàgrimes’, és que no en sap més, perquè què aporta dir ‘assecar-se’ contra ‘eixugar-se’, que és la forma genuïna? Per mi, no aporta res. Què aporta dir-ne ‘tamany’, si és ‘mida’? Res. Per mi, ‘tamany’ no té més expressivitat que ‘mida’. En canvi, ‘enterro’ sí que té més expressivitat que ‘enterrament’. Jo admiro molt la feina que fan alguns creadors quan transgredeixen a consciència; en canvi, aquestes badades, que n’hi ha moltíssimes, no hi poden ser. Tot això s’ha de revisar, perquè després aquella obra té una volada! Per exemple: El càstig, de Guillem Sala, fa un exercici estilístic per a retratar una realitat. I forma part del món de l’art. Ara, en altres registres més formals, hem de tenir cura i saber quan podem transgredir i quan no. I quan saltem la norma, ser-ne conscients. Per què ho faig? Perquè hi guanyo o perquè no en sé més? Per això parlo de parlants amb consciència.

—A més d’aquesta consciència individual, també hi ha d’haver una consciència col·lectiva, que té a veure amb l’estat de la llengua. En algun lloc us he llegit que cal una revolució lingüística. Estem malament i per fi es diu sense tants embuts.
—Cada vegada ho diem més i cada vegada hi ha més gent que n’és conscient. Fins ara, per aquesta cosa de l’educació, de l’amabilitat, es canviava la llengua si l’altre no parlava català… Però arriba un moment que dius no, no em dóna la gana de fer-ho. Si a ells no els dóna la gana, a mi tampoc. Una cosa que a mi em desespera molt és en els serveis al públic: la gent que té un negoci, quan contracta algú, no li demana que parli català. Els és igual, ja canviarà el client. Doncs no, el client se l’ha d’atendre amb la llengua que vulgui. Per a mi és molt incòmode que la persona que em parla em parli en castellà. Moltes vegades m’hi mantinc per una qüestió de consciència, però em seria més fàcil, per comoditat, parlar en la llengua de l’interlocutor. Però quan aquella persona és darrere un taulell, aquella persona em dóna un servei, se m’ha d’adreçar en català. I és una qüestió de consciència dels empresaris, en aquest cas, dels qui contracten.

—Al llibre parleu de partits lingüicides. Quin és el mal que han fet?
—En la política actual hi ha moltíssimes informacions falses, hi ha polítics que fan política dient mentides de l’alçada d’un campanar. Diuen mentides conscientment, amb l’objectiu de minar la llengua, de minoritzar-la, d’anorrear-la. És el seu objectiu. La gent que creu que Espanya podria funcionar com un estat plurinacional, la gent que encara creu això, és la primera que hauria d’estar en contra d’aquests partits, perquè aquests partits volen destruir el català. No volen que també es parli el castellà, no. Volen que nosaltres desapareguem com a parlants del català. I tota la cultura que això comporta.

—Abanderen aquest fals bilingüisme, sense moure’s del seu monolingüisme.
—El monolingüisme és l’analfabetisme d’avui. Com més llengües parlem, millor. I per això proposo, des d’aquest punt de vista de la tercera via, que hi ha gent que hi creu, l’efecte karaoke, que en dic. Posar subtítols en les declaracions. Seria molt bo per al català i per a Espanya. Els mateixos espanyols no ho volen i són els primers interessats a esborrar el català de qualsevol mitjà de comunicació d’abast estatal.

—En això, sembla que hi ha hagut una regressió. Abans era força diferent.
—Absolutament. Jo recordo els anys de la transició que a Televisió Espanyola emetien concerts de Maria del Mar Bonet, de Lluís Llach… Se subtitulaven. Cosa que no em sembla malament. En anglès no es fa, però com que se suposa que aquelles persones que cantaven en català eren compatriotes dels qui no l’entenien, se subtitulaven. En això hi ha hagut una regressió brutal. Per això dic que els partidaris de la tercera via n’haurien de tenir molta cura, d’això. Un espanyol de Càceres, de Valladolid, d’on sigui, es deu pensar que aquí no es parla català, perquè cada vegada que veu un polític català a la televisió, hi surt parlant en castellà. Arribarà un dia que algun periodista, potser, quan acabi la roda de premsa de Ciutadans, posem per cas, demani a Carrizosa: pot repetir la resposta en català? Quina cara posaria? No ho entendria. En canvi, al revés sembla la cosa més normal del món.

—Heu estat cap d’edició de La Vanguardia durant molts anys. És una feina molt adrenalítica, aquesta. Cada dia et trobes desafiaments, has de prendre decisions ràpides…
—Els mitjans tenim una responsabilitat molt alta. En vaig ser conscient l’any 2000, quan la RAE ens va dir que preparava un diccionari i la base de les citacions eren els mitjans de comunicació. És a dir, el primer diccionari que va fer es basava en la literatura espanyola i, tres segles després, el paradigma havia canviat. Ara són els mitjans la font dels usos i dels nous usos. Som a la primera línia i ens trobem cada dia amb paraules noves, amb usos nous, amb una cosa que surt ara i a veure com ho hem de dir. Hi ha debats molt enriquidors, i et fan prendre consciència de la teva responsabilitat, perquè allò que tu diguis després pot córrer com la pólvora.

—En tots aquests anys de feina, quina evolució heu vist a les redaccions? Hi ha preocupació per la llengua?
—N’hi ha… Però diguem que avui dia, que tot és molt més digital, la preocupació és per cridar l’atenció. A vegades hi ha un ús lingüístic que no és tan periodístic sinó més cridaner. Sense arribar a la premsa groga. Però sí que estem tips de veure notícies que busquen el clic. En aquest sentit, la cura per la llengua de la immediatesa no és tanta com en una edició més reposada. I hi ha una certa perversió per buscar titulars més cridaners per atrapar l’atenció de la gent.

—Al llibre expliqueu que el vostre estil beu de parar l’orella mentre éreu a la bacallaneria de la família i de l’aprenentatge acadèmic. Què us va portar a dedicar-vos a la llengua?
—Això no ho explico al llibre i em sap greu: jo tenia un avi periodista. Treballava a El Correo Catalán, el pare de la meva mare. Jo me l’estimava moltíssim, no cal dir-ho. Treballava de carter, i quan ja va tenir els fills i tot, com que tenia una certa gràcia escrivint i publicava en alguna banda, els amics el van empènyer perquè es tragués el títol de periodista i treballés en una redacció. Abans, sense títol no podies treballar-hi. I, a més, en aquella època, final dels cinquanta, el tercer curs de periodisme es feia a Madrid. El meu avi era un gran lector. Era de Palència, i era un boig del Segle d’Or. I a mi em va empeltar molt aquesta cosa de la lectura. Tenia una capacitat d’abstracció brutal. Érem al menjador, jugant, i ell, en un racó llegint els llibres que comprava els diumenges al Mercat de Sant Antoni. De tant en tant, em seleccionava algun fragment i m’explicava coses. I jo veia els meus pares amb davantal i el meu avi amb trajo i corbata i pensava, aquest home viu molt bé i allò altre és molt més esclau! És la broma, però sí que va ser una influència important. Jo vaig ajudar els meus pares fins que vaig acabar la carrera. Als matins, quan no hi havia feina a la parada, repassava apunts i llegia, i a la tarda anava a la facultat.

—I ara quan aneu pel mercat i hi pareu l’orella, què hi sentiu?
—El mateix que sents al carrer: hi ha gent que parla un català molt genuí, encara que moltes coses no siguin normatives, però després hi ha gent que l’espatlla molt. I després, els qui només parlen castellà. I fa una mica de feredat, quan vas a segons quins llocs on el castellà era una llengua poc present i cada vegada és més present.

—Quins desafiaments tenim a curt termini?
—Una consciència més alta dels parlants de català de no renunciar, de no pensar que amb el català arribes a menys gent, perquè això no és veritat. I si vols arribar a tothom, fes-ho en anglès. No és cert que amb castellà arribes a més gent, això és una trampa que ens fem nosaltres. Tenim una barrera que és Espanya, però a Hispanoamèrica miraven ‘Merlí’ subtitulat i no tenien cap problema. A la resta d’Espanya sí que tenen un problema, perquè hi ha un problema polític i hi ha hagut una gestió nefasta des de molts punts de vista. Amb el català tu pots anar a tot arreu. Consciència lingüística, d’una banda. I d’una altra, jo faig una crida a tothom que hagi de contractar algú perquè li demani que sàpiga català i que s’adreci en català al client. Amb aquest petit pas ja faríem un gran què.