11.09.2023 - 22:20
|
Actualització: 11.09.2023 - 23:49
Com a últim adeu de Carme Junyent als lectors de VilaWeb, en la seva secció de Mail Obert, publiquem la carta de comiat que va demanar que llegís Marta Vives en el funeral que es va fer dissabte al seu poble, Masquefa
Bon dia, gràcies per haver vingut.
Així començava sempre les conferències. Donava les gràcies perquè sempre m’ha sorprès que la gent estigui disposada a dedicar una part del seu temps a escoltar-me.
Si han fet cas dels meus desitjos, teniu projectada una foto meva. Tenia cinc anys i estava escrivint. L’he triada perquè en aquell moment aquella nena no era conscient que l’esperava una vida meravellosa. No es podia ni imaginar que la vida podia ser una aventura fantàstica on hi hauria molt dolor però on l’estimació de molta gent la salvaria de tots els entrebancs. Gràcies a tots per haver-me estimat, la vostra estimació m’ha acompanyat fins al final.
No us vull explicar la meva vida, només recordar alguns dels que n’han fet una vida plena.
En primer lloc, l’Andreu i el Josep. Mai no he volgut ser una mare perfecta però estic molt orgullosa dels homes en què s’han convertit els meus fills. Aquests darrers dies hem parlat molt i he pogut comprovar que tenim molt bons records compartits. L’últim que he pogut fer amb ells ha estat preparar-los per a la meva absència. Sé que se’n sortiran sense mi i que totes les coses que hem compartit els ajudaran a fer-ho. Per a mi, tenir fills ha estat una gran experiència tant d’amor com d’aprenentatge. Crec que amb l’amor he aconseguit que fossin persones independents. Pel que fa a l’aprenentatge, gràcies a ells he entrat en mons on segurament jo sola no hi hauria entrat mai: el futbol, els gòtics, el món obrer del Baix Llobregat o el món empresarial de la intel·ligència artificial.
El meu germà, quan érem petits, em feia participar en els jocs de la seva colla (els de la vila contra el Serralet), on m’acceptaven com si fos un més, i en l’adolescència també em va introduir en el seu món. Sempre he dit que el millor del meu germà és la meva cunyada. L’Anne Marie. Aquella noia suïssa que va venir ben sola i de seguida va robar el cor de tots. Ella m’ha cuidat molt aquests darrers dies, com ha cuidat sempre els seus fills i néts.
Sempre he tingut una relació molt intensa amb els meus nebots; ser tia ha estat una de les grans experiències de la meva vida. Espero que expliquin tants contes als seus fills com jo els en vaig explicar a ells.
Els meus oncles i cosins també han estat una gran font d’experiències. Això de ser la petita d’uns i la segona dels altres m’ha permès obrir-me al món amb els primers i viure amb moltíssima il·lusió el naixement de les més joves (i ser padrina per primera vegada!). Amb els grans hem hagut de compartir el dolor de massa pèrdues prematures. Ara, de la nostra generació, ja només queda el meu germà i la Pilar.
Amb la Pilar, el Francesc, el Pep i el Jaume vam viure una de les experiències més colpidores de les nostres vides: la mort de l’Elisabet a vint-i-quatre anys. Tot l’amor i el dolor dels seus últims mesos ens va unir per sempre i ara han estat ells els que m’han acompanyat a mi.
Els meus cosins van tenir fills i d’aquests només en mencionaré quatre: la Guillermina, la Maribel, la Flora i el Jordi. Ells van ser el gran regal que ens van deixar el Josep i la Maria. Tots quatre van quedar orfes de molt, molt petits i veure com s’han convertit en adults meravellosos ha estat la millor manera de construir amb el dolor de les absències.
Si continuo parlant de la família no acabaré mai, de manera que parlaré dels meus amics. Tota la vida he anat sumant amics però tinc quatre millors amigues de tota la vida i això sí que és un privilegi. Amb la meva primera millor amiga vam compartir parvulari i allò que en deien “els nacionals”; la Montserrateta és un cas ben curiós d’intel·ligència ben portada i generositat extrema, tota la seva saviesa l’ha emprat per millorar la vida dels altres. Amb la Carme ens vam conèixer al meu primer internat. La nostra amistat s’ha basat sempre en l’amor per la lectura, és l’amiga que sempre, sempre, sempre m’ha acompanyat en els moments difícils. Després de tenir-li molta mania, l’amistat amb la Montse va començar al corraló de Masquefa. Un matí d’estiu ens hi vam trobar, vam xerrar a peu dret potser dues hores i des d’aleshores ho hem compartit tot, tot i tot. A la Rosa la vaig trobar al meu segon internat, totes dues teníem quinze anys. Sempre l’he admirat per la seva bondat, una bondat heretada de la seva mare que era tan bona persona que encara ara tinc a flor de pell tota la seva tendresa.
La vida m’ha regalat molts més amics, no els puc mencionar tots, però potser, si parlo de la meva feina, en sortiran d’altres. A la facultat vaig conèixer la Joana Rosselló. Des d’aleshores hem estat unides per la lingüística, pels fills i, en general per la vida. Hem compartit departament des de l’inici i crec que podem desmentir tots els tòpics sobre enveges, gelosies i més maldats que ens atribueixen als professors universitaris. Potser des de fora no és fàcil veure-ho però, en el nostre àmbit, la competència suma. Cap de nosaltres seria res si no hi fossin els altres. Una ganivetada a un altre seria una ganivetada a un mateix. Al capdavall, tots treballem en equip.
L’any 1992 vaig crear, amb un grup d’estudiants, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. L’obra de la meva vida. Sovint em diuen que el GELA sóc jo. No us ho cregueu: sense la Mònica, el Pere i la Montse jo no hauria fet res de consistent a la vida. El seu rigor, el seu perfeccionisme i la profunditat dels seus coneixements han aconseguit posar ordre al meu caos. Pel GELA hi ha passat molta gent, menciono només l’Eva Monrós que, fins i tot amb la seva absència, ha donat vida i cohesió al grup. L’any 2017, amb un grup de gent formada al Departament de Lingüística de la Universitat de Barcelona, vam crear el Grup de Lingüistes per la Diversitat. Un grup de grans lingüistes que descriuen llengües d’arreu del món. Són un luxe. Tant amb els uns com amb els altres sé que la lluita per la defensa de la diversitat lingüística està ben arrelada a casa nostra.
La secció de lingüística de la Universitat de Barcelona ha estat el lloc on he pogut desenvolupar la meva vida professional. Quin luxe. Aquella nena de cinc anys no sabia –i no va saber durant molts anys– que hi havia un lloc que era la universitat i, quan ho va saber, tampoc no sabia que era un lloc accessible, que hi estudiaria i hi treballaria. Aquella institució, que en bona part ha donat sentit a la meva vida, m’ha fet un últim regal acollint els llibres que he anat cercant a tots els llocs on he estat (ai, les meves rutes de llibreries). Aquí haig de mencionar el Josep Turiel, company de feina de tota la vida i que ara s’ha convertit en el meu últim millor amic. Visca la Universitat de Barcelona, la institució i les persones. Agraïment infinit a tots els que hi treballen i un record especial per a Jesús Tuson i Eudald Solà.
He tingut la sort de viure en molts llocs diferents, des dels més propers (Barcelona, Puigcerdà, Camprodon, Calafell) fins als més llunyans (Eastbourne, Marburg, Munic, Colònia, Tunísia i Los Angeles), però el meu poble és Masquefa. Els meus pares eren tots dos de Piera i aquell hauria d’haver estat el meu lloc com ho ha estat per als meus cosins. Però el meu destí va canviar quan, l’any 1944, una noia de setze anys va començar a treballar a Masquefa. Cada dia, amb sol o neu, laborable o festiu, ella agafava la bicicleta i feia set quilòmetres d’anada i set quilòmetres de tornada, de Piera a Masquefa i de Masquefa a Piera. I Masquefa la va estimar. Tots la vam estimar. Vam estimar la seva alegria, el seu coneixement, la seva generositat. Quan es van casar, es van establir al carrer Major 55. Ara, quan veig aquella casa, no puc entendre com hi cabíem, però ella en va fer un lloc màgic, un lloc que guarda els records dels meus primers anys de vida. El lloc on es van conèixer l’Antonio i la Pilar i on van néixer els seus tres fills. Ara, la Isabel i la Judit han estat el meu puntal masquefí. Segurament no és important, però la Pilar va arribar a quinze anys d’Andalusia i, des del primer dia, va formar part de la nostra família perquè tots la vam estimar molt. Hi podria afegir els meus amics Ceci i Josefita, dos cosins amb qui vaig compartir escola, jocs i vida al carrer. A la Josefita i a mi la meva tia Rosa ens va fer el vestit de comunió. Eren idèntics. La vam fer juntes i quan ella es va morir vaig saber que per a ella aquest fet també havia estat important. No eren “els castellans”, eren i són persones estimades. Segurament per a mi van ser la primera porta a la diversitat, allò que em va fer veure que estar obert a tot i gaudir de la convivència és la millor forma de viure. Tot això i moltes més coses me les ha donat Masquefa.
I a Masquefa jo cada any tenia una cita inexcusable: la passada de Festa Major. Tota la vida havia dit que volia que fos la música que sonés al meu funeral. Celebrem la vida, celebrem l’alegria com jo he celebrat aquests darrers dies que entre tots heu fet de la vida d’aquella nena de cinc anys una gran aventura. I un consell: no perdeu el temps, no deixeu qüestions pendents, aprofiteu ara que hi sou perquè, el dia que us arribi l’hora no trobeu a faltar cap experiència que hauríeu volgut viure. Jo puc donar les gràcies per haver sabut preparar-me per a la mort. Me’n vaig convençuda que ha valgut la pena. I, una vegada més, moltes gràcies per haver vingut.
