La lluita dels gegants: Com és el multilingüisme que volem?

"Pagaria la pena de recordar que més enllà de la importància de conèixer llengües dins el món globalitzat, el fet de (re)conèixer la diversitat lingüística és importantíssim per a la humanitat"

Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
21.08.2022 - 21:40
Actualització: 22.08.2022 - 00:22
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aquest estiu, alguns membres del GLiDi, com a col·laboració amb el Departament d’Educació, vam estrenar una formació d’estiu sobre la gestió de la diversitat lingüística a l’aula per a personal docent i n’han sorgit moltes reflexions interessants de part dels participants. És per això que avui convido a explorar un concepte que va molt lligat amb la diversitat lingüística i la seva percepció, acceptació, valoració i, idealment, la seva inclusió al sistema educatiu i la societat en general: el multilingüisme. 

Al meu país d’origen, Alemanya, vaig tenir la sort de rebre una educació que es podria anomenar multilingüe. De fet, amb això em refereixo a dues circumstàncies completament inconnexes i en certa manera fruit de la coincidència. D’una banda, tinc part de la família paterna a Hongria i hi vaig passar molts estius en edat infantil. D’una altra banda, vaig gaudir d’una escolarització multilingüe. M’agradaria subratllar que he passat tota l’escolarització dins el sistema públic alemany. La meva sort va ser que el meu institut oferís una línia bilingüe en francès i alemany (el canvi a l’institut a Alemanya es fa després de quatre anys de primària) i vaig començar a aprendre l’anglès com a segona llengua estrangera a setè (corresponent a primer d’ESO d’aquí). Gràcies a aquestes experiències, vaig poder conèixer tres llengües que van despertar en mi una motivació intrínseca per a aprendre’n més. Tanta, que a dinou anys vaig decidir de viatjar cap a terres sudenques per ampliar el meu tresor lingüístic personal i s’hi van sumar el català i, poc després (es pot dir que gairebé sense voler), el castellà. El veritable enamorament amb les llengües del món no succeí, però, fins a començar els meus estudis en lingüística a la Universitat de Barcelona. Molt de camí vaig haver de recórrer per arribar a la diversitat real i a sentir aquell desig irrefrenable de conèixer-la i protegir-la.

Avui continuo agraïda d’haver rebut l’educació que he rebut. Tanmateix, no puc deixar de veure amb desconcert la percepció etnocentrista i, per què no dir-ho, capitalista del concepte multilingüisme que sovint s’ha promogut dins i fora de l’aula. L’aprenentatge de llengües que s’hi perpetua a grans trets (tant a Alemanya, com a l’estat espanyol) fins avui se centra gairebé al cent per cent en llengües com ara l’anglès i el francès, i, de vegades, el llatí, el castellà (en el cas d’Alemanya), el xinès i el rus. Ens trobem, doncs, davant una lluita de gegants, la majoria d’ells d’occident i colonitzadors (vet aquí l’etnocentrisme), totalment desigual en relació amb les altres llengües del món, incloent-hi les llengües pròpies de molts ciutadans.

Si hi hagués regnat un concepte de multilingüisme més conscient de la diversitat, durant la meva vida escolar hauria pogut aprendre llengües de l’entorn que haurien bastit veritables ponts en l’àmbit social, com ara el turc, el persa i el polonès, per anomenar llengües d’alguns dels grans grups de gent nouvinguda o establerta en segones o terceres generacions a Alemanya. Evidentment, s’hi sumarien centenars de llengües més. Pensem que només a Catalunya s’hi parlen més de 300 llengües! De fet, l’amazic n’és la tercera més parlada (per a més informació, vegeu aquest article de la Mònica Barrieras) i, per tant, podria considerar-se un “gegant” lingüístic a les nostres terres. En canvi, poc s’ensenya encara a les escoles. Tornem a topar amb el prejudici etnocentrista que ens allunya de la realitat multilingüe, fins i tot quan la tenim al davant: a l’aula, al carrer, als llocs de feina.

És per tot això que cal preguntar-nos: Com és el multilingüisme que volem? Per començar, pagaria la pena recordar que més enllà de la importància de conèixer llengües dins el món globalitzat, el fet de (re)conèixer la diversitat lingüística és importantíssim per a la humanitat. És important perquè tots tenim dret de sentir-nos reconeguts amb tota la nostra diversitat i pertot i, en tot cas, el parlant monolingüe no existeix, com ja ens va explicar l’Elisabet Oliver. També ho és per als educadors, perquè puguin atendre millor als alumnes amb les seves llengües i cultures d’origen. Per últim, és important perquè les llengües són patrimoni cultural de la humanitat. Per a comprovar-ho, només cal pensar en la diversitat d’espècies i tota mena de béns culturals que van lligats a la llengua i que estan en greu perill de pèrdua cada vegada que deixem morir una llengua i la seva cultura associada (per a més informació, recomano la lectura d’en Pere Comellas).

Aquesta argumentació ens hauria de fer apostar per un multilingüisme divers, però més enllà encara, ens mostra que cal apostar per un multilingüisme crític amb els prejudicis lingüístics. Perquè a l’Alemanya de fa 25 anys, quan em vaig iniciar a l’escola primària al costat de fills de serbo-croats, eslovens, marroquins i turcs, la diversitat cultural i lingüística encara s’entenia de manera molt diferent. Aleshores, parlar correctament l’alemany i viure segons els estereotips culturals alemanys semblava l’únic afany respectable de nouvinguts i fills de nouvinguts. El resultat d’aquesta percepció han estat atrocitats, com ara que els fills de nouvinguts no havien assolit correctament el domini de cap llengua fins a l’edat adolescent, perquè els seus pares —amb molt bones intencions i seguint les exigències socials del moment— els parlaven en alemany sense tenir-ne un domini consolidat. Com a efecte secundari d’aquesta pràctica, tràgicament, les famílies privaven els seus fills també del dret d’aprendre correctament la llengua familiar. Aquí, no només observem una absència d’esperit multilingüe, sinó l’efecte devastador de prejudicis lingüístics que s’havien instaurat a escala social, exercint una pressió inimaginable sobre aquelles famílies afectades.

Aquests prejudicis impliquen una categorització jeràrquica de llengües i cultures que considera superior la llengua del país d’acollida, per exemple, perquè els ajudaria a trobar feina. En aquest mateix sentit, la concepció de com s’havien de rebre famílies nouvingudes s’havia anat bastint sobre la idea d’integrar (és a dir, convertir la persona nouvinguda en igual a la resta, relegant la cultura i la llengua de nouvinguts a l’oblit) en lloc d’incloure (i, per tant, acollir la persona nouvinguda reconeixent-ne les diferències). Per sort, es tracta d’un concepte cada cop menys utilitzat institucionalment, però el camí dins la societat sembla que sigui més llarg. Actualment, el concepte d’inclusió s’està popularitzant en l’educació, però encara fa falta molta feina de consolidació a l’hora de la realitat. El multilingüisme, en aquest sentit, esdevé un concepte força útil per a trobar el punt de partida per al model lingüístic escolar inclusiu: Aquí totes les llengües hi aporten. Hem de fer realitat aquesta afirmació, no només a l’aula. De manera simbòlica, fent referència pública a la diversitat lingüística real, i quantitativament, incloent-les a l’avaluació. Independentment de si l’L1 (llengua inicial, llengua d’origen, llengua materna…) de la persona en qüestió és un gegant o un nan dins el mapa lingüístic mundial.

A tall de conclusió, podem dir que aprendre anglès o francès a l’escola de segur que pot ser un primer pas per a obrir la ment de l’alumnat i educar-los en el multilingüisme, però caldrà continuar avançant cap a una educació en la diversitat que la reconegui de manera conscient (fins i tot quantificable si cal) i la sàpiga incloure de manera cada cop més natural. A l’estat espanyol, fins avui no és obligatori ni tan sols l’aprenentatge d’una segona llengua estrangera en cap dels itineraris públics promoguts. A Catalunya, el nou currículum, encara en procés d’elaboració, preveu de donar més protagonisme al multilingüisme i l’educació lingüística en general. Tot i això, caldrà revisar en què es tradueix aquest afany teòric de reconeixement de la realitat (a l’aula i al carrer). Personalment, em sembla un deure social, especialment aquí a Catalunya on en sabem massa, del mal que pot fer la ignorància i la repressió de la diversitat.

Alina Moser és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes