“Tothom ha girat full, però uns quants ens hi hem quedat atrapats, amb la covid”

Parlem amb Eva Vial sobre com ha hagut de lluitar per aconseguir de ser diagnosticada de covid persistent

VilaWeb
Txell Partal
06.05.2022 - 21:40
Actualització: 06.05.2022 - 21:49

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Era l’octubre del 2020 quan una desena de persones van anar de vacances a Egipte a fer submarinisme. Tots hi van anar amb una PCR negativa, però a la tornada, un d’ells va començar a tenir símptomes. Les proves van sortir positives, tenia la covid. Ràpidament, va avisar a la resta del grup. I tots van anar caient. Tots, menys un, l’Eva Vial. En un primer moment, ho va veure com una gran sort. Fins i tot, va pensar que potser era immune o que havia passat la malaltia sense adonar-se. Però no, en realitat, el coronavirus havia entrat molt silenciosament en el seu cos per capgirar del tot la seva vida. Encara no ho sabia, però el virus havia començat a fer-hi de les seves.

Un any i un mes sense saber què li passava

“Al cap de poc vaig començar amb mareigs. Ho atribuïa al viatge. Havíem fet molt de submarinisme, vaig pensar que era alguna cosa de l’oïda, per la pressió del mar. Però em van fer les proves i tot va sortir correcte. Aquí va començar el meu periple. Vaig començar a buscar noves causes. I de fet, de mica en mica van anar arribant nous símptomes. Sobretot, em van començar a fer mal les cervicals. En un principi era suportable. Podia treballar.” Aquesta situació va durar tres mesos. Durant aquell temps, l’Eva va anar fent. Tot va canviar el 14 de febrer, el dia que hi havia eleccions al Parlament de Catalunya. “Sóc periodista, i aquell dia tenia molta feina. Quan ja feia unes hores que treballava, vaig notar un mal de cap com mai abans. Em tocava el cap i veia les estrelles. De seguida vaig veure clar que no era normal. Em rodava tot. I cada vegada era pitjor.”

Arribada a aquest punt, l’Eva va rebre la baixa, no podia treballar. Va ser llavors que va començar la ruta per tota mena de metges, mirant de trobar una solució a les seves molèsties. Primer va pensar que era alguna cosa relacionada amb les cervicals. No funcionava res. I no descobrien què podia passar. “Em vaig posar en la pitjor de les situacions. Em van arribar a fer un TAC al cervell i tot. Vaig pensar que tenia un tumor. Quan la visió és borrosa, et ballen les lletres o veus unes llums rares… et preocupes. Penses que t’està passant alguna cosa fotuda.”

Però cada vegada que en feia recerca, li sortia el mateix: els símptomes que tenia eren compatibles amb la covid persistent. “Ho havia pensat. No estava del tot segura del resultat de la prova d’antígens que m’havien fet després del viatge, havien tardat molts dies a fer-me-la. Era el moment del pic de la segona onada, i no em van fer la prova fins el dia que acabava la quarantena… Així que vaig pensar que, en realitat, la prova no confirmava que no hagués passat la covid.” Per això, sis setmanes després d’haver tornat del viatge, va fer-se una prova serològica per veure si tenia anticossos, i va sortir negativa. Tot plegat, va fer que descartés la possibilitat que fos covid persistent. De fet, va trigar molt a descobrir que les proves serològiques moltes vegades no serveixen en el cas de la covid persistent. A molts pacients els surt que no tenen anticossos. “Vaig parlar amb el doctor Franscisco Mera, que hi està molt posat. Li ho vaig explicar tot i em va dir que era probable que tingués covid persistent. Em va recomanar de fer-me una prova d’immunitat cel·lular. És l’únic recurs que ens quedava per a saber si havia tingut contacte amb el virus.” Els resultats van deixar-ho clar: tenia covid persistent.

“Saber què era va ser molt alliberador. Sobretot, quan em vaig posar en contacte amb el col·lectiu de covid persistent que hi ha a Catalunya. Em vaig adonar que no estava sola. Que allò que em passava, i que ningú em sabia dir què era, també passava a molta més gent.” Ara, va haver de passar més d’un any, amb molts metges i moltes proves, fins a arribar al diagnòstic. Va ser un any de molta ansietat. I el fet més curiós és que, al final, la clau no la van trobar pas els metges sinó l’Eva, investigant pel seu compte i trucant a portes.

“Hi ha moltes persones que van donant voltes sense saber què els passa”

“Estic convençuda que hi ha moltes persones que van donant voltes de metge en metge sense saber què els passa. No saps que has passat la covid, i, per tant, no ho associes. A més, hi ha hagut una certa negació del que ens passa. És una malaltia desconeguda perquè només s’ha posat l’accent que la covid-19 és com una grip. Però no, el virus afecta molt més que no ens pensem. No és una grip, no és un problema respiratori. Ens afecta el cervell, el ronyó, la pell… i això no ho expliquen. Per això he volgut compartir la meva experiència, per si pot ajudar aquesta gent que no sap què té i que no se sent com abans.”

Segurament, una de les coses més desconegudes és aquesta: que no cal haver tingut gaires símptomes per tenir covid persistent. “En el meu cas no en vaig tenir cap. I com jo, molta gent que té covid persistent. Els símptomes comencen a aparèixer al cap d’un mes i mig. I no són lineals. De cop, creus que estàs més bé, t’esforces a fer alguna cosa, i fas uns quants passos enrere en la recuperació. T’has d’escoltar. Dosificar-te molt. Tan bon punt vols forçar una mica el teu cos, et castiga.”

L’Eva és conscient que, malgrat tot, és una privilegiada. “Per sort, tinc una mútua, cosa que m’ha permès d’accelerar el procés. Fins fa una setmana no he aconseguit que em visitessin a l’hospital Vall d’Hebron. La primera petició que va fer la meva doctora de capçalera, la van rebutjar. Em van dir que ja m’havia fet moltes proves per la mútua. També pago els meus imposts, tinc dret de ser atesa. Però tampoc em puc queixar, hi ha gent que fa un any i mig o dos que té símptomes, i només els ha visitat professionals d’atenció primària. A part de la mútua, sóc una privilegiada perquè visc a Barcelona. Conec persones d’altres llocs de Catalunya que es troben molts obstacles per a ser ateses.”

“La segona infecció va ser pitjor”

Ara, de mica en mica, es comença a trobar millor. Però no ha estat fàcil, sobretot perquè al desembre es va tornar a contagiar, i tot va tornar a començar. “La segona infecció va ser pitjor que la primera, per això tinc por d’un altre contagi. Vaig fer molts passos enrere… Fins i tot, van aparèixer símptomes que no havia tingut en la primera fase de la malaltia. Per exemple, tenia molts dolors musculars. Això sí, només al cantó esquerre.”

Tot i que va ser un gran alliberament per a l’Eva, la malaltia de moment no té cura, i conviure-hi sense saber què pot passar l’endemà no és fàcil. Però té confiança amb la ciència. “Confio a curar-me. Haurien de trobar una cura encara que només sigui per una qüestió econòmica. Som molta gent en edat de treballar que no podem treballar. No és que no vulguem, és que no podem. Jo vull tornar a la feina. Seria tornar a la meva vida anterior, que és el que més desitjo a la vida! Però no puc. Ara em trobo millor, però no sóc l’Eva d’abans. No puc fer allò que estava acostumada, encara que estic una mica més bé. I parlo de coses tan senzilles com llegir un llibre [se li il·lumina la cara]. Fa uns mesos, llegia tres pàgines i em moria del mal de cap. Ara en un mes he pogut llegir un llibre i mig. Estic contenta de poder-ho fer, perquè m’encanta. Sóc una mica més jo. Un dels meus objectius és poder tornar a fer submarinisme. Tinc ganes de recuperar coses que eren la meva essència. Però no puc fer plans a mesos vista. Ara visc setmana a setmana. Millor no planificar. De fet, ara que sembla que tot torna a la normalitat, tinc por. Avui deia a la meva doctora que trigaré molt a treure’m la màscara. És un dels temes que em preocupa quan torni a la feina, sé que allà estaré més exposada. I reinfectar-me és un perill. Tothom ha girat full, però uns quants ens hi hem quedat atrapats. Aneu amb compte, perquè això és una loteria. Jo recomanaria no jugar-hi.”

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €