‘La tertúlia proscrita’

Lluís Mont (Metges pel Català): “La gent que substituirà aquesta generació de metges no parla català”

  • Entrevista al doctor Lluís Mont, de l'Hospital Clínic, un dels impulsors de Metges pel Català, sobre l'estat de la llengua a la sanitat

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa Albert Salamé
20.04.2023 - 21:40
Actualització: 20.04.2023 - 22:38

Aquesta setmana s’ha presentat Metges pel Català, un col·lectiu integrat per professionals sanitaris de tot el país que neix amb un objectiu tan simple com negligit aquests darrers anys: normalitzar l’ús del català en l’àmbit de la sanitat i en la recerca biomèdica.

És una iniciativa que emana d’un canal de Telegram que ha aplegat milers de professionals en tan sols tres mesos, cosa que evidencia la preocupació del sector per la llengua catalana, que com més va més arraconada es troba. En parlem amb el doctor Lluís Mont, cap d’arítmies a l’Hospital Clínic de Barcelona i un dels principals impulsors del projecte.

Com va néixer Metges pel Català?
—Metges pel Català ve del Col·lectiu Clínic per la Democràcia, un projecte que vam crear a l’hospital fa dos o tres anys, durant l’època de més repressió política a Catalunya. Però el 2020 va arribar el coronavirus i no vam poder fer més actes. Va ser aleshores que ens vam adonar que hi havia moltes coses que es feien en castellà per dinàmica. De manera que vam començar com un grup informal de metges que es reunia fora de l’estructura administrativa de l’hospital, i durant dos anys cadascú es va dedicar a fer tasques d’avaluació: la freqüència amb què el català es feia servir a les reunions, la quantitat d’informes que es redactaven en català, etcètera. Uns altres es van dedicar a revisar el programari de l’hospital, i van veure, per exemple, que el programari de les històries clíniques no és en català, però, en canvi, el de l’Institut Català de la Salut sí. Un cop feta aquesta feina, vam presentar-ne els resultats a la direcció de l’hospital amb l’objectiu de formar una comissió permanent sobre el català a cadascun dels instituts que integren el Clínic. I aquestes comissions s’han posat objectius en diversos àmbits: en l’àmbit de l’educació, per exemple, tenen cura d’organitzar cursos en català per als treballadors que no el parlin. És una iniciativa que va sorgir molt espontàniament, però que crec que pot ser un model per a altres centres. De la mateixa manera que hi ha algú que s’ocupa de la qualitat assistencial, de les reclamacions, del que sigui, també cal tenir una comissió que s’ocupi de la qüestió lingüística – com ja passa a les universitats, per exemple.

Precisament, una de les grans propostes de Metges pel Català és crear un grup de dinamització lingüística en cada centre sanitari del país.
—La idea és que el grup que vam crear al Clínic, i que té la conselleria com a interlocutor, pugui servir de pla pilot per a veure què es pot fer als hospitals sobre la situació del català. Per això vam crear aquest canal de Telegram, perquè vam pensar que altres hospitals podrien tenir una situació semblant a la nostra. Primer vam fer un grup WhatsApp, de fet, però aviat vam veure que no hi cabia tothom –el límit són mil participants– i vam optar per Telegram. Proposem d’actuar a dos nivells diferents. D’una banda, entre la gent que ja sap català i el parla: fer-los entendre que som nosaltres que l’hem de defensar, que no ho farà ningú més. Si no demostrem que el català és important per a nosaltres, com vols que la gent que ve de fora s’ho cregui? Com vols que parlin català si tothom els parla en castellà, si tothom fa la història clínica en castellà, si tots els pacients els parlen en castellà? Quina motivació tenen per a aprendre el català? D’una altra banda, hi ha tot allò que pots fer per a la gent que ve de fora sense saber català. Aquí la normativa és molt important: les institucions d’aquí han de poder exigir que els metges sàpiguen català, o que es comprometin a aprendre’l en un termini d’un any, per exemple. Nosaltres no som el govern, és clar, només podem orientar. Però sí que podem fomentar un corrent d’opinió que empenyi en aquesta direcció. No és una cosa que es pugui fer en tres dies: caldran anys. Però ho hem de fer.

Al manifest dieu que heu constatat un “retrocés important” del català a l’àmbit sanitari. Quina és la situació actual de la llengua al sector?
—Això és una percepció subjectiva que s’hauria de valorar amb dades més serioses, és clar, però així i tot crec que és un sentiment força generalitzat: l’èxit que ha tingut aquesta iniciativa, precisament, ho evidencia. Veiem que es va imposant la idea que el català és una cosa que parlen uns quants, i que la llengua important –la de transmissió d’informació– és el castellà. Entre els que vam viure el final de la dictadura, el sentiment era tot el contrari: veníem d’una situació de repressió, tothom volia donar suport al català. Ara, tot sovint, sembla que la gent més jove té la sensació que el català és una llengua que s’ha de respectar, sí, però que les coses serioses s’han de fer en espanyol, si us plau.

Com ha canviat aquesta situació durant les darreres dècades?
—En hospitals com el Clínic, però també en l’àmbit més general del sistema sanitari, hi ha hagut un gran augment en la demanda de professionals que no s’ha pogut cobrir amb professionals d’aquí, i se n’han hagut de portar de fora. A totes aquestes persones no els han demanat cap nivell de català, i n’hi ha molts que diuen que com que més o menys ja l’entenen al cap d’uns quants mesos, doncs no cal que facin res més. Home, si no el saps parlar i no el saps escriure, no n’hi ha prou, m’entens? Molta gent s’hi conforma i diu: “Bé, jo ja m’espavilo.” Però no té cap nivell, no el sap escriure, no el sap parlar… Si tothom fes com fem al nostre grup de recerca, que al contracte estipulem que cal fer classes de català, els professionals que vénen de fora segur que l’aprendrien. Pensa en tota la immigració en massa que va venir aquí als anys cinquanta i seixanta: per què tota aquesta gent va acabar sabent el català i utilitzant-lo, si més no en un gran percentatge? Doncs perquè es van trobar amb una societat que el feia servir. Passarà igual amb tota aquesta onada migratòria que hem tingut aquests darrers anys? Si no hi ha una acció concertada en aquest sentit, sembla difícil. Per això dic que la nostra actitud condicionarà que el català existeixi en el futur o no.

Segons dades del Col·legi de Metges, el 50% d’estudiants de medicina són de fora de Catalunya, i un 60% dels nous col·legiats no són catalanoparlants. Què ha fet el govern en vista d’aquest canvi demogràfic?
—Crec que el govern no s’ho ha mirat com un tema lingüístic. Jo no he estat dins el departament de Política Lingüística, evidentment, però la sensació és que no ho han volgut posar sobre la taula. Això, en part, suposo que es deu a la conflictivitat política del català, si més no del moment que apareixen determinades opcions molt anticatalanes, com ara Ciutadans. Fins aleshores, el català era un tema de consens: tot l’espectre polític, de l’esquerra catalanista a la dreta espanyolista, estava d’acord a dir que s’havia de protegir. Però els últims anys, aquest consens s’ha trencat. Ara veiem gent que clarament vol que hi hagi una regressió del català en tots els àmbits, que el català quedi com una llengua minoritària. Resistir-nos a ser tractats com a minoria ètnica, donar valor al català com a llengua pròpia, és una batalla del dia a dia. Per això hi insisteixo: la demografia no ho és tot. La gent d’aquí de seguida canvia al castellà en els espais públics, i si han de redactar un protocol el redacten en castellà perquè “així l’entén tothom” –bé, tothom que entengui el castellà. Això no pot ser, hem de marcar exemple nosaltres.

I el govern? Què creieu que hauria de fer?
—Com deia, hi ha un clima d’agressivitat molt gran per part de l’estat contra el català: el fet que molts jutges admetin a tràmit querelles absurdes contra la normativa lingüística, per exemple, fa que sigui molt difícil de promoure qualsevol normativa si tens una mínima responsabilitat política. Pots tirar pel dret, sí, però acabaràs a judici i el Constitucional et dirà que no tens raó. Aquesta judicialització constant, aquest clima repressiu, fa molt difícil de dependre de l’administració en aquest àmbit. Però això no és nou: ja passava durant el franquisme, i bé es feien coses. Qui pensi que la Generalitat té poder per a imposar la seva voluntat no ha entès res d’aquests últims cinc anys. Per això dic que ara ens assemblem més als darrers anys de la dictadura que no a l’època post-transició, als anys vuitanta o noranta. La intolerància que hi ha, les dificultats legals… són més importants que no fa uns anys. Aquest és el marc en què ens hem de situar. Hem d’entendre que l’administració pot fer allò que pot fer, que si són capaços de fer plegar un president per haver penjat una pancarta, el poder de l’estat per a actuar contra allò que no li agrada és immens.

A Catalunya es formen molts menys metges que no pas els que es necessiten. Perquè n’importem de fora, molts dels quals no saben català, si aquí hi ha centenars d’estudiants que no entren a medicina?
—Bé, crear més places és un afer administratiu. Jo no en sé els detalls, però sí que sé que això val diners: necessites espai, necessites que les facultats acceptin aquestes noves places. Però bé, a mi em sembla fantàstic que la gent que ha nascut aquí tingui l’oportunitat d’estudiar medicina, i sí que crec que hem de fer una ofensiva important per a augmentar el nombre de places de metges i infermeres. Ara veiem com gent que té un nivell més baix –com ara la gent que ha estudiat a Llatinoamèrica, on el grau d’exigència sol ser més baix– ocupa aquestes places mentre molts estudiants d’aquí no poden entrar a la carrera. Que no vull dir que aquesta gent no siguin molt bons professionals, eh? No ens queixem de la gent que ve de fora, ens queixem que no es facin prou places aquí, que a molta gent d’aquí ni tan sols els oferim la possibilitat d’estudiar medicina. A tota aquesta gent que ve de fora, cal que els fem còmplices del català. Per això diem que som malalts d’amor pel català, perquè com més defenses i treballes una cosa, més vols que algú altre l’estimi. El que vull dir és que no podem culpar la gent de fora de la situació del català; ens n’hem de culpar nosaltres.

Un 20% dels metges catalans es jubilarà els tres anys vinents. Què us indica aquesta xifra sobre el futur del català al sector?
—És molt preocupant, perquè la gent que substituirà aquesta generació de metges és gent que no parla català, en gran part. Per tant, és previsible que hi hagi una regressió en l’ús de la llengua. Jo he estat vinculat al Clínic, d’una manera o altra, de l’any 1983 ençà, i quan vaig arribar aquí tots els metges i infermeres del servei parlaven català. Ara diria que aquesta proporció és d’un 50%, a tot estirar. Hi ha hagut un canvi generacional molt important. Ve gent d’uns altres llocs d’Espanya que ho fa molt bé, sí, però que no té ni el coneixement ni l’interès d’aprendre el català ben après, d’emprar-lo en el dia a dia. Aquesta és la lluita: fer que aquesta gent estimi el català, que se sentin part del nostre país. A mi sempre em diuen: “És que jo sóc gallec”, “és que jo sóc andalús”. Tu pots ser gallec, andalús, el que sigui… I també català, perquè és català qui vol. Que hi ha alguna definició de qui és català? No, que jo sàpiga. Ser català ho decideixes tu, tu pots autodefinir-te com a català sense deixar de ser d’on siguis. I què et permet, ser català? Doncs ser part d’aquesta societat. Al final, això és un privilegi del qual no ens adonem… I aquí també hi ha una qüestió d’actitud nostra: per què entrem en una botiga i parlem amb el dependent xinès directament en castellà? Així li diem: no, és que tu no ets prou català. Ens imposem a nosaltres mateixos ser minoria ètnica. Però això vol dir que, mentalment, hem de pensar que tothom que és aquí és un català en potència. Hem d’aconseguir que la gent que vingui aquí aspiri a ser catalana, no que aspiri a ser espanyola. I crec que la llengua hi té un paper molt important, en aquest procés d’integració.

Arran de la polèmica pel vídeo de la infermera de la Vall d’Hebron, s’ha parlat del dret dels professionals a comunicar-se en la llengua que prefereixin. Però i el dret dels pacients a ser atesos en la llengua que vulguin?
—Jo crec que aquí és clar que ha de prevaler el dret del pacient. No conec gaire bé la legislació, però crec que això ja és el que preval, de fet: que un pacient té el dret de ser atès en català, de  rebre els informes en català, etcètera. Per tant, les institucions han de vetllar perquè això sigui així. I no pots deixar, per exemple, només una persona de guàrdia que no parli català. Això és una cosa que passa en molts hospitals públics i privats. I si arriba un senyor a mitjanit que parla català, no el podem atendre, l’hem de fer parlar en castellà? Les institucions han de vetllar perquè no passi això, perquè si saber català no és obligat –com passa al Clínic, on tu pots ser contractat sense saber-lo– i ve un senyor que el parla, l’has de poder atendre a qualsevol hora. Ser atès en català és un dret fonamental de l’usuari pel qual tota institució pública o privada hauria de vetllar: és qüestió de fer complir la llei. Crec que conscienciar-nos dels nostres drets lingüístics és important, i la gent els ignora força.

M’imagino que, malgrat tot, hi ha gent que fa el procés contrari que aquesta infermera i aprèn català… Se’ls ofereixen prou incentius?
—Més que si tenen incentius o no, la clau és si veuen la importància d’aprendre’l. Aquí cal que siguem molt clars: la normativa no ho pot canviar, això. Quan va morir Franco, tothom sabia que això del català ens ho havíem de prendre pel nostre compte: ningú no esperava que ho fes l’administració. Ara, en canvi, tothom es queixa que l’administració no fa això o allò altre. L’administració hi posa la llei, sí, però si la gent no hi creu aquesta llei durarà dos dies. Vull dir que hem de crear un estat d’opinió favorable al català. Això és molt més important que qualsevol normativa que pugui aprovar el departament. Tu pots dir, per exemple, que obligarem els residents a aprendre català. Això està molt bé, però vindrà el Tribunal Constitucional i t’ho tombarà de seguida. Si el resident ve i veu que la gent valora el català, en canvi, l’aprendrà digui el que digui la llei. Això passava als anys setanta i vuitanta: ningú no t’obligava a aprendre el català, però la gent s’apuntava a cursos per a aprendre’l perquè veia que era una eina professionalment interessant, que la gent de prestigi el parlava, que els documents es feien en català. Estem en una època en què la gent espera que el govern li tregui les castanyes del foc, però en un context polític com el nostre són molt més importants els corrents d’opinió que no una normativa que sempre estarà a mercè dels tribunals. La feina de la societat civil en aquest sentit és molt important, és bàsica. No pot ser que ho faci tot l’administració.

Des que es va crear, al gener, Metges pel Català ha crescut fins a més de dos mil membres. Quina ha estat fins ara la resposta dels professionals sanitaris a la iniciativa?
—Metges pel Català ha fet que molta gent que té aquesta preocupació per l’estat de la llengua al sector vegi que no està sola, que hi ha més gent fent coses. A cada centre sempre hi ha els dos o tres més activistes, que ens sentim molt sols, perquè tota la vida hem anat lluitant per la llengua mentre tothom pensava “ja arriba el pesat de torn amb el català”. Crec que una gran part del problema és que hi ha un percentatge molt gran dels catalanoparlants no qüestionen l’status quo, a diferència del que passava en l’època franquista, quan molta gent estava mobilitzada per lluitar pel català. Avui dia, en l’àmbit de la sanitat –no m’atreveixo a parlar dels altres àmbits–, molts metges veuen el català com una limitació, com una nosa. Això fa que els que fa molt temps que piquem pedra per la llengua ens sentim més sols. Veus gent que hagi protestat pel català al sector? Jo conec la iniciativa del Clínic, però no conec cap grup semblant en els altres hospitals. Veig és que hi ha una gran passivitat amb la qüestió de la llengua: com que ja tenim la Generalitat, ja tenim unes institucions que se’n preocupin, la gent pensa “a mi no em toca”. Per això dic que fer aquest canvi de mentalitat és molt important. L’administració farà allò que podrà, però hi ha d’haver una societat civil al darrere que empenyi. Per això ens hem de mobilitzar fora de l’àmbit de l’administració.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any