Llei de l’audiovisual: l’hora de plantar-se

D’entrada, pot semblar un article efímer, aquest. Perquè es publica el mateix dia que quedarà resolta la incògnita (diguem-ne incògnita) que planteja el titular: el govern espanyol més progrebliblabla de la història durà avui a votació el projecte de llei de l’audiovisual. Han hagut de modificar la llei que tenien per transposició d’una directiva europea i, després dels tràmits preceptius (presentació, esmenes, debat en comissió), arriba al ple. És probable, per tant, que si llegiu aquests mots la vesprada del mateix 26 de maig, o l’endemà, o quan sigui però passada l’hora en què allà al congreso que tenen a Madrid es dediquen a la concentrada tasca de no errar el botó (sí, no, abstenció: complicat), la cosa, la nyofra, la cresquina, la no-sé-com-dir-ne-i-per-això-m-invento-noms, ja haurà estat votada.

No vull estendre’m a descriure això que han tornat a perpetrar els representants de l’estat espanyol (el deep i el superficial, que tots són u). Des de l’avantprojecte fins ara que votaran la mertafa, han anat superant etapes amb aquella seva característica impassibilitat, impermeables a qualsevol influència que els comportés, ni de lluny, un mínim reconeixement, una mínima defensa o protecció de les llengües que no siguin la seva, l’única que els representa i l’única que per llei fan obligada. Així que perpetren l’avantprojecte de regrosta i algú, ànima càndida, pot pensar, que és que no se n’han adonat, que els surt així per naturalesa obtusa o pel que sigui, però que ara, quan des dels consells de l’audiovisual, per exemple, des de les entitats culturals, des dels partits d’això que ells anomenen perifèria i que resulta que els sustenten el govern, els enviïn les raonades al·legacions, modificaran la quirsonya.

Però no.

Ni a les primeres al·legacions ni mai, el govern espanyol no ha acceptat de retocar la llostrira de manera mínimament significativa. Mínimament: les esmenes que les entitats unides a la Federació Llull (Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià i Òmnium Cultural) havien fet arribar als partits amb representació al parlament espanyol (Compromís, Junts, ERC, PDECat i En Comú Podem) per tal que les poguessin fer seves eren justament això: de mínims. Les mateixes entitats ho van explicar en el seu moment: tan sols per oferir a la sertrèpria la possibilitat de convertir-se en un text menys discriminatori, perquè per a garantir la igualtat lingüística dins del marc de l’estat espanyol caldria una llei completament diferent.

I esperar això ja seria com creure en l’arribada dels ovnis, dels unicorns o de la Gran Carabassa.

En fi, que tal com van explicitar conjuntament la Federació Llull i Plataforma per la Llengua i Escola Valenciana i l’Euskalgintzaren Kontseilua i A Mesa pola Normalización Lingüística, tan sols es reclamava als partits de les respectives nacions (“que són necessaris per a aprovar la llei”, recordaven), que no cedissin en cap de les qüestions mínimes. I les enumeraven. I hi havia la necessitat que al catàleg de les plataformes de contingut audiovisual (també “les que tenen la seu fora de l’estat”) s’hi inclogués un 6% d’obra en català, basc i gallec (un 6%!). O que hi hagués “un reglament sancionador clar i concís” per a evitar que plataformes i operadors preferissin pagar multes abans que complir la llei. O que estiguessin disponibles al sistema de cada plataforma totes les obres que tinguessin un doblatge en català, basc o gallec. O la “inclusió d’audiodescripcions, interfície en català, basc i gallec, i que una vegada triat l’idioma, aquest quedi guardat com a opció d’àudio i subtitulació per defecte en tots els productes”. Coses tan bàsiques com aquestes (basiquíssimes), cap de les quals no ha estat recollida a la resnyeclis.

Ara em direu, potser, que què esperaves i, si ho feu, jo us respondré que teniu raó i que res.

Que no n’esperava res de res.

I no vull dir, amb això, que no calgui continuar denunciant la naturalesa reduccionista i lingüicida de l’estat espanyol. És tan sols que el propòsit d’aquest text, avui, no és la denúncia sinó l’observació. I no pas de les coses que facin els representants de l’estat (vestits de progrebliblabla o amb camisa blava, quan es tracta de nosaltres sempre els trobarem marxant al mateix pas), sinó de les coses que votin els nostres.

Els nostres escrit així en genèric generós.

Perquè en l’equilibri parlamentari estatal, la pertrellofa necessita més que els vots que ja tindrà dels partits espanyols que són al govern. I que poden fer les seves martingales amb el PP i treure’n una abstenció o el que sigui, o esgratinyar vots de les crosses que més o menys puguin comprar, però que haurien de tenir davant la rotunda plantada dels partits que defensen la llengua.

Perquè votar a favor de la guillitrenca, o fer com que es xiula i abstenir-se, sí que seria del tot inconcebible. O difícil de justificar.