L’escena de la banyera

El teatre, igual que la pintura, o la música, o la novel·la, o el cinema, és moltes coses. Divertiment, fondària, joc, festa, retrat, apunt, reflexió, etcètera. No ha de tenir, necessàriament, una funció (i aquí la polisèmia ens fa una mica la punyeta, però no trobo cap altre mot que m’hi acabi d’encaixar: missió? finalitat? aquest potser s’hi acostaria més). No ha de tenir obligatòriament una finalitat, deia, però també en pot tenir.

De vegades, a més a més, en determinats contexts, va bé que en tingui. Perquè és que, de vegades, l’art, en la forma que sigui, expressa els sentiments de l’època en què es crea, la descriu i l’explica o la interroga o n’assenyala els conflictes. Quan a l’esperit reivindicatiu s’hi suma la bellesa formal, el resultat pot ser important. De vegades grandiós, en el sentit de monumental, de vegades en un to d’aparent senzillesa però igualment transcendent.

El teatre ha estat i és un art amb molta potència a l’hora de parlar dels conflictes de la seva època i, per tant, de la nostra època, d’aquest ara mateix que no sempre comprenem a la primera precisament perquè hi som immersos. I és el text i és el to i la cadència que hi donin els actors i les actrius que li forneixen carn i gest i veu i mirada. I és la idea del conjunt que transmeti qui ho dirigeix, i la gent que mou els llums, les decisions de vestuari, quin maquillatge i com. I el públic, també. Que cada versió matisa el text. Cada representació.

Quina meravella.

De vegades, un diàleg, un personatge, una idea, se t’enganxa a la pell i ja s’hi queda. O una escena. L’escena de la banyera, sí. Si l’heu vista, ja sabreu de què parlo. Tota la tendresa, la contradictòria humanitat, la vida viscuda com bonament s’ha pogut, i els sotracs, i els plans sense solta, i riure, també, i tocar el piano, fer com que toques el piano sobre el braç de la dona que estimes, i que necessites, que és la teva ex i que ara rentes a la banyera perquè va quedar tetraplègica en un accident de cotxe. I no n’explico més, d’aquesta escena, que la primera vegada s’ha de veure sense saber-ne res. Perquè se us escapi mig crit esgarrifat com se’m va escapar a mi. I perquè després, si voleu plorar, ploreu; que no serà de tristesa ni tampoc d’alegria, sinó de no sé què, d’emoció, d’abraçada, de persones que s’ajuden i que es deixen ajudar, de reconèixer-nos, potser, en la més humana de les necessitats.

Cost de vida és una obra escrita per la dramaturga nord-americana d’origen polonès Martyna Majok. Veig que ho he dit com si, abans d’anar a la Villarroel, jo sabés qui era, la Martyna Majok. I no en coneixia ni el nom. Però ara ja sí. Martyna Majok. I una mica més. El que en diuen algunes notícies. Quan li van donar el Pulitzer, per exemple, l’any 2018, precisament per aquesta obra potent i delicada alhora que “convida el públic a examinar diverses percepcions del privilegi i de les connexions humanes”.

Són dues parelles de persones en camins paral·lels: un camioner a l’atur que ja no beu i la seva ex-dona, tetraplègica; un jove brillant, arrogant i ric amb paràlisi cerebral i la cuidadora que contracta, que ha acabat la carrera, que acumula hores de son, feines precàries i que no se’n surt. I a fora neva. A la proposta del director Pau Carrió l’escenari és pràcticament buit. Tot just un tamboret, tres o quatre capses de cartró. I la banyera. No hi cal res més. Els quatre intèrprets ho ocupen tot. El tros d’escenari i d’humanitat que els toca. Pau Roca i Katrin Vankova, Julio Manrique i Anna Sahun, que tan sols pot moure el cap i un dit i que és capaç d’una expressivitat tan mesurada i alta.

Cost de vida és un text amb lectura social i política, sí, potentíssim i absolutament actual, que retrata precarietats i intempèries i que, alhora, ens mostra i ens recorda i ens defensa l’evidència: que els humans ens necessitem els uns als altres. De vegades per qüestions purament físiques, per malaltia o per edat o per impediments concrets, de vegades tan sols perquè som això, humans, és a dir, animals socials, i com a tals ens fem i ens necessitem. La gent necessitem gent. El monòleg que obre l’obra ja és això, de fet: la necessitat que l’Eddie, el camioner, té de parlar amb algú. Explicar que la seva dona és morta o simplement parlar amb algú. Enganyar una estona la soledat.

Tot plegat podria revestir-se de discurset carrincló o bonista, però no és el cas. Al contrari. L’obra és crua i honesta. I retrata: els quatre personatges que, com la majoria de la gent, fan el que poden amb la vida, i, alhora, la crueltat d’un sistema que desatén i expulsa qui no té prou diners. I fa el retrat, a més a més, sense deixar cap regust amargant, sinó amb l’habilitat de transmetre al mateix temps (i sense l’engavanyadora necessitat de fer-nos evident el discurs), una bella, humana defensa del valor de la comunitat, del reconfortant saber que som els uns amb els altres. I aquesta necessitat de connexió en un món que interessadament genera desconfiances i soledats és una reivindicació, avui, del tot necessària. Jo diria, fins i tot, imprescindible.