L’embolic aquest d’Israel, Espanya… i Catalunya

  • Malgrat tots els errors comesos, Catalunya continua essent vista com un subjecte propi en l'arena internacional. I això és molt més important que no arribem a imaginar

Vicent Partal
27.11.2023 - 21:40
Actualització: 27.11.2023 - 21:54
VilaWeb
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

La nova crisi desencadenada entre Espanya i Israel ha rebotat a Catalunya, com ja fa temps que acostuma a passar. Ahir l’inefable ministre Margallo va reconèixer en públic, en una entrevista radiofònica, que el govern de Mariano Rajoy, temps enrere, va amenaçar Israel amb el reconeixement diplomàtic de Palestina si els israelians no deixaven de fer gestos de simpatia cap a Catalunya. És una declaració que cal emmarcar-la, evidentment, en el debat sobre els reconeixements diplomàtics originat per Pedro Sánchez quan va afirmar que Espanya fins i tot podria desmarcar-se de la Unió Europea i reconèixer –va dir unilateralment– l’estat de Palestina.

La proposta de Sánchez és correcta. L’estat de Palestina no tan sols existeix, sinó que és reconegut per la majoria dels estats del món –concretament per 139 estats membres de l’ONU dels 195 que hi ha. El fet que els Estats Units i la Unió Europea en siguen l’excepció, en tot cas, ens hauria de preocupar a nosaltres, els occidentals, però negar la realitat planetària és absurd.

I no tan solament això. Tothom és conscient que l’única solució factible a la crisi és la constitució de dos estats independents sobre les fronteres de la partició del 1947 i amb Jerusalem com a capital compartida. I si tothom és conscient d’això i els dos estats ja existeixen, quin sentit té reconèixer-ne un i l’altre no?

Siga com siga, la qüestió palestino-israeliana s’embolica en relació amb Catalunya. Perquè és un fet incontestable que Israel, de fa molts anys, ha tingut gests de simpatia i comprensió –gests que no han tingut mai, ben al contrari, els palestins. (També és cert, però, que es fan córrer moltes fantasies que exageren aquest suport i confonen el debat públic. No hi ha ni la més mínima prova i no és creïble, per exemple, que Israel tingués res a veure amb la solució dels atemptats del 17-A.)

Allò que m’importa remarcar avui, en qualsevol cas, és que aquest retorn del debat sobre Israel, Palestina, Espanya i Catalunya torna a fer evident que Catalunya, d’ençà que va començar el procés d’independència, el 2010, és un subjecte propi –no de dret, però propi– en la política internacional. Que juga en l’escena internacional. I de les moltes coses positives que han passat aquests darrers anys és de les més transcendentals, però també de les menys valorades per la gent –sorprenentment per a mi.

I és aquest paper de subjecte propi, que en qualsevol moment et pot convertir en moneda de canvi o negociació, un paper que no es veu únicament quan Catalunya esdevé una peça del joc diplomàtic entre Israel i Palestina. Els esforços dels governs espanyols per neutralitzar governs comprensius amb el procés d’independència han estat constants. I, com va dir Margallo mateix, els ha costat una picossada i molts maldecaps. El millor exemple és el dels avions militars desplegats a la mar Bàltica, però no és pas l’únic. L’interès innegable, i no correspost, del Kremlin per usar Catalunya, les maniobres de la Xina, la mirada especial del Regne Unit en el seu projecte post-Brexit, o les maquinacions del Marroc s’expliquen solament en la perspectiva que Catalunya ja no és percebuda a fora com una regió autònoma d’Espanya i prou. Per això ningú no ha fet servir de manera semblant Extremadura o la Rioja, ni tan sols –de fa dècades, ja– el País Basc. I, en canvi, Catalunya sí.

Quan es va proclamar la independència l’octubre del 2017 no es va demanar a ningú el reconeixement diplomàtic –en una de les reaccions més lamentables que es van viure en aquelles hores tan convulses. I evidentment cap estat no va reconèixer algú que no demanava el reconeixement. Fer-ho hauria estat propi d’idiotes. Però, malgrat això, i el desprestigi enorme que va significar davant alguns dels possibles aliats; i malgrat la lamentable política internacional de la Generalitat d’ençà del 155 fins avui, Catalunya resulta que continua apareixent en l’escena internacional ara i adés i continua essent vista com un subjecte polític autònom, amb potencialitats pròpies, que en un moment o altre interessa posar en joc per tal o tal estat.

I, en relació amb això, vull cridar l’atenció especialment sobre el pas enorme que s’ha fet amb la creació d’aquest (necessàriament enigmàtic) mecanisme internacional de verificació que fa de mitjancer entre els presidents Puigdemont i Sánchez. Per a mi, vistes les reaccions dels uns i dels altres, aquest mecanisme és molt més important que no la llei d’amnistia o qualsevol altra cosa de les que s’hagen acordat en la investidura. Perquè pot obrir una via patrocinada internacionalment de resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya. Una via que, evidentment, del punt de vista internacional, tan sols pot passar per l’autodeterminació.

 

PS1. Avui acabe les cròniques que he fet des d’Ucraïna, amb aquest article dedicat al renaixement dels tàtars de Crimea i el paper clau que aquest poble indígena, brutalment perseguit en el passat, té en la Ucraïna d’avui.

PS2. Esperança Camps entrevista avui Ciprià Ciscar, arran de la commemoració dels quaranta anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Ciscar era el conseller de Cultura de la Generalitat i, per tant, responsable de l’elaboració del text que va permetre, per exemple, l’ensenyament en català a les escoles, però que avui és lluny de les necessitats de la gent.

PS3. El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no en sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
27.11.2023  ·  22:07

Catalunya és ja un subjecte polític amb entitat pròpia i independent malgrat molts de nosaltres. Cal mirar-s’ho tot amb una mica de calma i procurant veure’n tots els aspectes.

Berta Carulla
Berta Carulla
27.11.2023  ·  22:27

Però l’autodeterminació ha de ser dels catalans. Els catalans i prou.

Els catalans som aquesta gent que parlem català perquè és la nostra llengua i la fem servir; aquesta gent que ens emocionem amb una manera de fer, i de sentir, lligada al territori i a una cultura, compromesos amb tot això.

Els catalans no són pas la gent que han vingut a ocupar Catalunya perquè és españa; ni que han vingut a ocupar-la per a fer-la espanyola. Els catalans no són pas els qui reivindiquen la llengua castellana, pròpia de Castella, a costa i en perjudici de la nostra llengua catalana. Malgrat visquin aquí de fa deu o de fa quaranta anys.

L’autodeterminació no pot ser per a ningú altre que no hagi estat al costat dels catalans reivindicant-la aquests últims anys. I això ha de ser sagrat.

El cens espanyol no val. Necessitem un cens propi. O a veure, estipulem aquesta part. Si no, no valdrà la pena: tenim el país petat de forasters. Per això el Pedro Sánchez parla de Palestina: fa electoralisme.

Joan Vilarnau
Joan Vilarnau
27.11.2023  ·  23:03

Aquesta última frase “Una via que, evidentment, del punt de vista internacional, tan sols pot passar per l’autodeterminació” jo no la veig tan clara. Tampoc no sóc cap expert en negociació internacional, però si asseuen en una taula Espanya i Catalunya per trobar un punt d’acord, jo veig més una solució confederal, i sent optimista.

Ramon Vilella
Ramon Vilella
27.11.2023  ·  23:16

Ho has brodat Berta.

Pere Teixidor
Pere Teixidor
27.11.2023  ·  23:17

Berta Carulla 27.11.2023 · 22:27 entenc la teva aportació, que l’autodeterminació és per a qui defensa Catalunya. PErò com ho fas per separar en un referèndum els que senten i defensen Catalunya dels que no? Com fas aquest cens?

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
27.11.2023  ·  23:47

Seguint el traç deixat per Na Berta Carulla:

sí, Tot el que vulgueu d’INTERNACIONAL, avui però, l’HEROI NACIONAL del dia ha estat un pacient mallorquí que ha escopit la cara del seu metge després de que aquest li amollara:

“¿No te ha quedado claro que estás en españa, y debes hablar español?”

Josep Blesa (ValènciA)

Josep Gualló
Josep Gualló
28.11.2023  ·  00:09

Es una cosa molt clara que de les exigencies que el MHP a l’exili va posar a Pedro Sanchez per cedir-li els set vots de Junts que ell necessitava per ser investit, la que més importava de totes era el relator internacional amb el nom que fós.

Massa comentaires no donaven importancia a aquest fet. El director de VilaWeb hi insistia molt. En aquest precís moment és molt necessari que tots els independentistes autentics, no els reformistes, entenguem la importancia cabdal d’aquest tema fundamental.

Si tots entenem això, haurem fet un gran pas de gegant. Un cop tinguem clar que el pàs ja és fet, cal que seguim el recte camí d’accés al plè domini de la nostra terra.

Cal que ens posem cera a les orelles per no sentir cants de sirena que vindrant de tot arreu en forma de: foc nou, llista civica, resoldre témes que millorin l’estatut…..

El camí es al davant nostre, seguim i tinguem el seny què cal per tal de reconeixer el que és evident.

Tenim a l’exili un lider indiscutible i no podem obviar-ho!

Jaume Riu
Jaume Riu
28.11.2023  ·  00:11

NO CONTRIBUEIX DE CAP MANERA A SOLUCIONAR EL CONFLICTE
En el conflicte de Palestina amb Israel, tant el govern de Mariano Rajoy, com el ministre Margallo o l’alcaldesa Colau, són exemples que en un moment o altre han fet el trist paper dels Estats Units d’Amèrica, d’Anglaterra i de la UE, posicionats a favor o en contra de la resta de països del món.
Tots busquen diferenciar-se del contrincant per aconseguir avantatges polítics amb fòrmules d’amenaça o de reconeixement diplomàtic d’un bàndol o de l’altre bàndol, d’Israel o de Palestina..
Lamento que fins i tot Catalunya hi troba avantatges polítics de publicitat gratuïta, i significativa com a subjecte polític.
Naturalment, amb aquest mercadeig no es contribueix de cap manera a solucionar el conflicte.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
28.11.2023  ·  00:22

El referendum ja està fet i guanyat i el camí és exigir que lamajoria suposadament independentista que hi ha ara en el Parlament català descongeli la DUI del 20127 i demani el reconeixement internacional que no es va demanar en el seu moment…. però si se n’haguera de fer un altre (perque internacionalment així ho imposassin) s’hauria d’exigir de fer-lo a partir del cens del 2017 actualitzat afegint els qui ja hi eren i ara són majors d’edat i llevant-ne els qui s’han anat morint però sense els qui l’estat ha anat ficant amb calçador aquests darrers anys (del 2017 ençà, i especialment des de després de la pandemia, han introduit mes de mig milió de persones noves i han inflat el cens elecgtoral, o el tenen en vies d’inflar-lo quan hagin passat els cinc anys de residència, etc.)

Enric Borràs
Enric Borràs
28.11.2023  ·  00:44

Genial Berta Carulla [27.11.2023 · 22:27]

Algú ha demanat com podem fer la tria entre catalans nacionals i “catalans administratius”. Un primer cribratge és d’allò més senzill:
En principi serien catalans els fills de catalans. Aclariment: els catalans del Nord, els de les illes Balears i de les illes Pitiüses i els de la Franja de Ponent són part del Principat de Catalunya i per tant són tan catalans com, per exemple, els gironins; no debades el comte, quan jurava les nostres Constitucions ho feia mirant a Mallorca. També són catalans els valencians que expressin la voluntat de pertànyer a la nació catalana (tal i com afirma un privilegi molt antic).
Els estrangers, i en aquest grup s’hi inclouen fins-i-tot els espanyols, els francesos i els italians que mostrin la voluntat de ser catalans, començant per demostrar que fan un ús normal de la nostra llengua tothora i arreu.
Tothom qui faci un any o més que visqui a Catalunya i no parli en català, no pot entrar al sac de català.

Més endavant es podrien establir uns altres criteris selectius. Amb tot, els assenyalats més amunt per a un primer cribratge serien suficients fer a fer un aplec força aproximat de catalans nacionals.

Àngels Folch
Àngels Folch
28.11.2023  ·  00:59

Resposta a Pere Teixidor: molt fàcil com ho fan tots els estats del món! Com ho fa Espanya? Com ho fa Alemanya?… Com ho volen fer els Saharians? Doncs com ho fa tothom: establint uns índexs objectius que permetin discernir si un és espanyol o català. O és que tothom que viu a Espanya és espanyol i pot votar? No! Per què? perquè hi ha uns criteris establerts per l’estat que defineixin qui és espanyol i qui no, o qui reuneix els requisits per ser-ho i qui no.

I molt d’acord amb la Berta Carulla.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
28.11.2023  ·  03:24

Tinc clar que ens hem de desfer de la nostra classe política si volem aprofitar aquesta circumstància que ens descrius, Vicent. Està clar que hem esdevingut un subjecte internacional, però que no podrem actuar com a tal mentre ens mani una classe política que actua constantment amb mentalitat espanyola. Com a mínim, cal un recanvi. De manera més ambiciosa, cal repensar-nos i reestructurar-nos completament com a país, des de desfer-nos de l’estructura centralista imposada per Madrid fins a començar a pensar i actuar en termes internacionals, deixant de mirar-nos el melic.

Nuria Coe
Nuria Coe
28.11.2023  ·  04:18

Estimat senyor Partal, voldria posar en rellevància un matís que em sembla força important: els països com Espanya que diuen que volen reconèixer Palestina com estat no se n’adonen de que de fet estan fent una cosa que Israel també vol, que és el reconeixement d’un estat Palestí AL COSTAT d’Israel. Israel ha acceptat totes i cadascuna de les propostes d’una solució de dos estats, i de fet, tant Hamàs ara com la OLP abans no ho han volgut MAI. Quan diuen “del riu al mar” el que reivindiquen un estat ENLLOC d’Israel i no com a país veí.

Salvador Molins
Salvador Molins
28.11.2023  ·  05:23

Catalunya completarà la “Creu d’Occident” sobre Europa un cop implementi, sense por, la DUI catalana, votada, guanyada i proclamada el 27 d’octubre de 2017, al Parlament legítim i legal de Catalunya, votat democràticament el 27 de setembre de 2015.

I ara, el 2023, que la DUI ja fa sis anys que es va votar al Parlament Català i es va guanyar per 72 diputats, 4 més que la majoria absoluta de 68 diputats, ara toca completar-la amb reforços internacionals, i implementar la República Catalana Independent, el Mandat del Poble Català del Primer d’Octubre de 2017.

———————-

Aquest text meu, missiva a Occident, que segueix, l’he publicat moltes vegades des d’abans del 2014 amb petites modificacions, cada vegada que pel context internacional ho he cregut oportú :

“La Creu d’Occident a Europa, la bandera de Sant Jordi i la nostra Estelada”

Amb Catalunya, Occident pot completar, en el marc del nostre Continent, un dels seus grans eixos, em refereixo a l’eix anglosaxó que connecta els Estats Units amb Londres i va fins Israel, un estil de democràcia i de defensa de la llibertat en el que Catalunya encaixarà bé i esdevindrà una vàlua que d’alguna manera encara resta pendent.

L’altre eix més significatiu enllaça Alemanya, França i Itàlia.

L’arc del Nord el formen països com Suècia, Noruega, Islàndia i Dinamarca, …

A més, prop d’Europa no és bo que Anglaterra i Israel es trobin gaire soles, i així amb Catalunya hi trobarien un bon aliat i una altra ferma companyia.

Els dos eixos, ben completats, dibuixaran una creu, no pas d’estels lluents com els que dibuixen la famosa i bonica constel·lació anomenada «la Creu dels Mars del Sud» brúixola i nord de vaixells i mariners al llarg de tota la història, sinó una creu formada pels diferents estels blancs i amb l’afegit de l’estel blau d’Israel, corresponents a les nacions lliures, estels que simbolitzen la llibertat dels Pobles que frueixen del suprem valor de la seva pròpia independència, estels com el que figura dins del triangle blau de la nostra estelada i els nombrosos estels blancs que també omplen de magnificència i significat la bandera dels EUA.

Salvador Molins, Antic Conseller de Catalunya Acció i membre de Compromesos amb la DUI, simpatitzant de l’UPDIC «Units per declarar la Independència Catalana» de Jordi Fornas ex batlle de Gallifa. Membre del Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR BlC (Berguedans per a la Independència de Catalunya) Antic membre de “Som 10 milions”. Avui, promotor de Cossos Territorials de la República Catalana Independent per a la Llista Cívica per a la Independència de Catalunya.

PS1:

No em fa confiança deixar coses respecte a la Independència de Catalunya en mans d’aquells que el 27 d’octubre de 2017 no van intentar completar la DUI, no van demanar reconeixement internacional, van ignorar el suport del Departament d’Assumptes Exterior dels EUA i la referència del president Trump de que Els Estats Units de Nord-amèrica, respectarien el resultat del Referèndum d’Autodeterminació vinculant de Catalunya, … “Serà el que s’esdevingui” li va contestar Trump a Rajoy.

PS2:

En mans d’aquesta gent, aquest mecanisme de comprovació, pot esdevenir com un ganivet de dos talls, un d’aquests talls pot ser lesiu als drets de Catalunya com a Poble i Nació mil·lenària i altres detalls importants.

No podem deixar la Independència sols en mans d’aquests polítics ni dels seus interessats partits, el Poble menut de Catalunya cal que ens responsabilitzem i enpoderem en aquest sentit.

PS3:

Moltes gràcies Vicent Partal per aquest editorial i també per aquesta línia d’editorials que ens ajuden a pensar i edificar la nostra nació sencera.

PS4:

Va ser molt desafortunat quan els dies immediatament posteriors a l’1-O, l’Autoritat Nacional Palestina, enlloc de desitjar-nos sort o de donar-nos suport, va tenir la brillant idea de dir-nos als catalans que ens entenguessin amb els nostres opressors, no seria ètic que ara nosaltres els donéssim la seva mateixa vergonyant recomanació. Aquell fou un gest pel qual no es genera ni oblit, ni perdó.

PS5:

“La Creu d’Occident a Europa, la bandera de Sant Jordi i la nostra Estelada” DUI ja ! – Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent:

https://blocs.mesvilaweb.cat/empordaaccio/la-creu-doccident-a-europa-la-bandera-de-sant-jordi-i-la-nostra-estelada-dui-ja/

Salvador Molins, Antic Conseller de Catalunya Acció i membre de Compromesos amb la DUI, simpatitzant de l’UPDIC «Units per declarar la Independència Catalana» de Jordi Fornas ex batlle de Gallifa. Membre del Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR BlC (Berguedans per a la Independència de Catalunya) Antic membre de “Som 10 milions”. Avui, promotor de Cossos Territorials de la República Catalana Independent per a la Llista Cívica per a la Independència de Catalunya.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
28.11.2023  ·  06:29

Com molt bé dieu benvolgut Director, “la lamentable actuació del nostre Govern l’octubre de 2017”, és el que ha liquidat les meves esperances de morir en un país lliure. Referent a Israel, manting contacte amb els meus coneguts i a tots els he tingut que explicar jo el “fet català “, potser és perquè són Askenazi i la seva cultura anterior és centroeuropea. Entenc el que diu Berta Carulla 22:27, lamentablement és quelcom que jo no veuré. Salut.

Joan Antoni Altimira
Joan Antoni Altimira
28.11.2023  ·  07:35

Abans Vilaweb ens venia el Consell de la República, ara toca vendre el mecanisme internacional de verificació, i no cal dir que pel camí va perdent credibilitat.
Si mireu cap a Ripoll és clar que practica la censura, mal justificada i mal dissimulada. Comença a fer vergonyeta.

Jaume Vall
Jaume Vall
28.11.2023  ·  08:00

Em quedo en un punt intermig entre el comentari de J. Gualló, encara ple d’energia i de confiança en MHP Puigdemont -esperant que no ens decebi-, i el de Lluís Castillo i el seu escepticisme, amb tota la raó del món.

Potser tot no està perdut, i -quasi- tot depèn de nosaltres.
Tindrem el futur que ens mereixem, ben probablement.

Carles Serra
Carles Serra
28.11.2023  ·  08:02

Si apreciat Vicent, l’únic que reconec amb els fets, que gràcies el procés hem pogut veure la realitat del molts pajaros carronyaires polítics i els seus partits com ha sigut el cas d’ER , ja que dir d’entitats i associacions.
Ja que dir d’aquesta espaÑa, ha sortit la realitat que segueix sent franquista i corrupte.
Lo que em costa més d’entendre Vicent, si aquesta espaÑa franquista i corrupte per la seva subsistència depèn del diners ep!!! a part de l’espoliació de les colònies dels Països Catalans, també d’aquesta UE, em pregunto com pot anar amenaçan com exemple Israel, ja que dir altres Països; normalment quant comentem sobre aquesta espaÑa és dona entendre que són uns sepastres/ineptes, però ja veus Vicent, els països que amenaçant els hi donen compliment, ja veus lo que estem veient lo més recent d’aquesta UE, només per negociar una amnistia pels que els hi han aplicat tanta injustícia.
Gràcies Sra. Berta Carulla 22:27 pel seu comentari/aportació ; com també dir-li el Sr. Lluís Castillo, que amb molt de dolor jo també faré el traspàs sense veure la meva llibertat, com també li va passar el recordat i estimat Heribert Barrera, amb aquella famosa frase: tenim pressa

Josep Maria Torremorell
Josep Maria Torremorell
28.11.2023  ·  08:51

Total ment d’acord amb Berta Carulla (22:27). EL Parlament de Catalunya ja hauria d’estar treballant en una llei electoral pròpia (és l’única comunitat d’Ñ que no en té) i fixar les condicions per poder votar, és a dir, tenir un cens propi. Resulta que el Codi Civil Català només s’aplica als catalans, i com es determina? Doncs, a més, d’estar empadronat a Catalunya calen 10 anys de residència continuada perquè aquest dret civil secular es pugui aplicar. És allò que se’n diu veinatge civil català,que és un eufemisme de “nacionalitat catalana”. El mateix hauria de passar per tenir dret a votar.
Els que ja tenim una edat recordem com, en ple franquisme, la dona necessitava el permís del marit per fer molts tràmits, com ara obrir un compte en un banc o demanar un préstec. Si la dona era catalana ho podia fer, però si no ho era, no podia actuar per sí mateixa fins que portés 10 anys de residència continuada, que havia de demostrar. I tot, per què? Doncs, perquè s’aplicava el dret civil català, que miraculosament va sobreviure al franquisme.
No és català qui viu i treballa a Catalunya. Amb això no n’hi ha prou.

Pep Agulló
Pep Agulló
28.11.2023  ·  08:57

PEDRA A LA SABATA…

És així. Aquest reconeixement “borrós” de Catalunya com a ens polític diferenciat d’Espanya, té un potencial inestimable i això–també s’hauria de dir en l’editorial–és gràcies al front dels exiliats, dels parlamentaris independentistes perseguits a Europa que han obligat als tribunals espanyols i la diplomàcia a haver d’ensenyar les credencials repressives i les males arts arreu…

Només cal imaginar-nos que Puigdemont i Rovira no estiguessin fora del país, tot aquest Cafarnaüm que ha muntat el jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón per mirar de sostenir l’acusació de terrorisme sobre la desena d’investigats per les accions del Tsunami, hagués quedat com un afer més de repressió interna…

PS. Llegint comentaris, potser n’he equivocat d’editorial…

Maria Fullana
Maria Fullana
28.11.2023  ·  09:05

Bon dia, Vicent, no he llegit l’article, només la capçalera, i ja trobe un error grandíssim: no apareix per enlloc el nom de Palestina. Et recorde que el nom d'”Israel” és totalment il·legítim, és la Palestina ocupada a costa de l’extermini del poble palestí, els “filisteus” de la Bíblia; és com si al País Valencià l’anomenares “Nova Espanya”. Valore molt el teu punt de vista pel que fa a l’alliberament dels Països Catalans, i és per això que no puc entendre com ets tan indiferent al genocidi del poble palestí, i hi contribueixes donant legitimitat a “Israel” i obviant el nom de Palestina.

Josep Navarro
Josep Navarro
28.11.2023  ·  09:26

Quan el Referèndum i tot el que va vindre després, a Madrid, el que és el nucli oficial de la colònia jueva, es va obligar a declarar, que tots els suports a Catalunya provenien d’ entitats i grups para-oficials. I podem veure el grau de simpaties dels pro-israelis. La majoria de nacionalistes que jo he conegut, són comprensius amb tot el que Israel fa. Molts van hi treballar als – kibuts – o granges colectives socialistes.

Marti Ferrer
Marti Ferrer
28.11.2023  ·  09:35

Aquesta vegada sembla que es prefereix passar de puntetes sobre les declaracions fetes per Pedro Sanchez, on per una vegada defensava un poble oprimit, i recalcar la importància de que Catalunya es tingui en compte internacionalment com una realitat a part d’Espanya;
potser per no contradir-se amb la defensa ( crec que exagerada) d’Israel que fa l’Andreu Barnils d’Israel en tot aquest conflicte.

PD: els comentaris de Berta Carulla i els seus seguidors respecte a catalans de primera i de segona, o directament excloent a catalans que són diferents que ells em fan pensar que amb aquest argument, fàcilment, amb la independència es podria generar un conflicte de gran magnitud, que em sembla que no convé a ningú.

Si la independència que algú vol significa deportar a mig Catalunya fora dels seus límits territorials, jo no hi estic gens d’acord.

Si aquesta és la proposta, millor deixar-ho com està.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
28.11.2023  ·  09:54

Cap govern de la Generalitat (i encara menys els col·laboracionistes post-cop d’estat del 155) han fet una gran tasca internacional perquè sempre han treballat al si de la corporació corrupta i criminal de l’estat espanyol. A les ordres de l’amo, qui paga i mana. Els nostres líders polítics, econòmics i socials han respectat sempre i escrupolosament els límits marcats per espanya, a la Catalana manera (amb una dosi d’auto-humiliació, submissió i excel·lència digna de nacions permanentment derrotades durant més de 3 segles però amb una grandíssima capacitat de supervivència i amb un orgull de classe o lobby irreductible, però malauradament amb molt poc orgull nacional que els delati com a perdedors).

D’aquesta prostració davant espanya podríem fer-ne una petita excepció els pocs anys anteriors a 2017 amb feines com la del Diplocat. I prou. Les nostres elits fa segles que van acceptar l’assimilació dins de l’estat colonial per fer la seva guerra contra la cort Castellana a dins del palau, demostrant que encara que mai siguin acceptats com a cortesans amb pedigrí, poden progressar i fer mes calés que ningú dels podrits nobles españolazos que arramben la totalitat dels poders fàctics controlats de fa segles.

Si volem reconeixement exterior i el suport internacional per implementar mecanismes que impulsin el procés d’INDEPENDÈNCIA com, entre d’altres, mediacions entre les parts o un referèndum d’autodeterminació, el que necessitem URGENTMENT es substituir els actuals lideratges fake-indepes per uns altres de compromesos i impulsors de la voluntat popular. Lideratges lliures d’aquest vassallatge endèmic de les elits catalanes, sense por a perdre el que tant els ha costat guanyar des de 1714. Sense por de l’amo.

Necessitem canviar el discurs a dins i fora de Catalunya / Països Catalans. Mantenir l’orgull com a Catalans però no per poder ser acceptats pel nostre enemic supremacista sinó per desfer-nos per sempre més d’ells. Serà amb aquest discurs que ampliarem la base interna d’indepes i farcirem d’arguments favorables al reconeixement internacional. Hem de començar a COMUNICAR correctament els avantatges i inconvenients de la INDEPENDÈNCIA tant a dins de casa com a fora. Això només ho farem sense els actuals líders fake-indepes.

Que a casa veiem que guanyem i que a nivell internacional vegin que guanyen amb la INDEPENDÈNCIA, o que es vegi que perdem i que perden, “només” depèn de la nostra capacitat de COMUNICAR el millor possible (i de NEGOCIAR conseqüentment, és clar). Perquè el relat, el contingut, és necessàriament guanyador. Amb la nostra INDEPENDÈNCIA només hi hauria un perdedor (espanya) que podria aprofitar aquest fet per intentar, com a darrera oportunitat, de pujar al tren dels estats avançats i deixar de fotre a la comunicat internacional. Com veieu, la comunicació és clau per presentar les coses com a oportunitats de creixement en comptes d’amenaces.

Amb uns bons comunicadors/negociadors (que no tenim) i un bon missatge (que ja tenim) faríem un immens salt qualitatiu del Procés. La relació comparativa de PROs i CONs podria ser brutalment desequilibrada que només un front ulta-reaccionari espanyol i internacional podria ignorar-ho i combatre-ho sense fi. Evidentment aquesta possibilitat de despertar a la bèstia de la dictadura reaccionaria existeix perquè ja la tenim a espanya i treu de fa anys visiblement el cap per Europa i arreu. Però fins i tot aquest possible final ens és favorable per posar a tothom al seu lloc i deixar d’enganyar-nos com nens petits.

Per cert, en cas de referèndum, fer un cens que exclogui l’onada d’immigrants de les darreres 2 dècades és tan imprescindible com raonable i fàcil de COMUNICAR, entendre i respectar.
I per acabar, recordar que VW és un fantàstic mitjà de COMUNICACIÓ clau pel Procés. Comptem amb vosaltres.

PD: esperem fins Gener-2024 per veure si Puigdemont/JUNTS són capaços de treure quelcom positiu “de debò” del “pseudo-pacte” o “pseudo-pla de pau”, a veure si saben metamorfosar-se de fake-indepe a “pal de paller” de l’Independentisme, re-organitzem-nos, re-fem urgentment el Procés (seguim omplint carrers, actualitzem estratègia, pla i lideratges), bastim una Llista Cívica (o similar) si JUNTS segueix fent figa, fem fora de la Generalitat als actuals traïdors, prenguem el control del País (en la mesura que sigui possible) i aixequem la suspensió de la DUI !!!

Joan Cuscó
Joan Cuscó
28.11.2023  ·  10:20

” Tothom és conscient que l’única solució factible a la crisi és la constitució de dos estats independents sobre les fronteres de la partició del 1947 i amb Jerusalem com a capital compartida. I si tothom és conscient d’això i els dos estats ja existeixen, quin sentit té reconèixer-ne un i l’altre no?”

Joan Maria Ribera
Joan Maria Ribera
28.11.2023  ·  11:16

Un dia, i haurà de ser aviat i no pas tard, s’hauria de saber perquè després de proclamar la independència el 27 d’octubre es va deixar córrer tot i van enviar tothom cap a casa. I allò de què venien els tancs, no m’ho acabo d’empassar.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
28.11.2023  ·  11:39

Un referèndum, amb la foscor, inutilitat i baralles entorn la Generalitat com fins ara, probablement serà guanyat pels partidars de seguir sent espanyols. [NO Independència], ho trobo evident.

Aquí hem de fer una gran reflexió. Una majoria de ciutadans de Catalunya parla castellà IMPOSAT PER LA FORÇA d’una immigració promoguda des del poder de “Madrid concepte castellà”.
Amb l’agreujant que Europa no permetrà que votin només una part dels ciutadans de la Nostra Pàtria catalana. Un referèndum és sempre una manifestació de TOTA LA POBLACIÓ d’un territori.

Si fóssim conseqüents hauríem de voler una desvinculació dels nostres ocupants per la via de la unitateralitat… com va ser unilateral per part de Felipe V la derrota militar i genocidi progressiu.

Si. Hauríem de tenir un cens de patriotes però crec que mai serà acceptat internacionalment encara que nosaltres tinfriem un bon aliat amb el cens catalans [més] simpatitzants.

Un professor d’historia em deia: No serem lliures fins que tots els ocupants il·lícits no se’n vagin.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
28.11.2023  ·  11:47

Queda clar que som un subjecte politic a Europa temps al temps anirem a l´autodeterminació

Felip Ojeda
Felip Ojeda
28.11.2023  ·  12:01

Per cert tots els representats palestins va reconeixer la integritat territorial d’Espanya i es van posicionar en contra de la independència de Catalunya, feu memòria!

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
28.11.2023  ·  13:32

Som molts catalans dellà mar, la Sénia, les Alberes i la Noguera Ribagorçana, gent que parlem català i formem part del mateix GOI des de Jaume I, si més no. A la Catalunya (r)estricta entenc que és català qui hi i viu i treballa i vol i s’esmerça per ser-ho, parlant la nostra llengua i integrant-se al nostre país. La resta poden ser turistes o treballadors de fora que tenen l’origen i el cor a una altra nació. Això passa a tot arreu i a tothom ens sembla normal. Per què ací hem de ser diferents?

Francesc Casajuana
Francesc Casajuana
28.11.2023  ·  13:44

Berta Carulla, per una banda estic d’acord amb el teu comentari, per l’altra et dic que no es pot posar en pràctica per motius que crec que tampoc compartim, però fins ara no s’ha demostrat que cap partit del triangle de les Bermudes tinguin una aposta seriosa per a fer la independència. Màxim puc coincidir amb tu que Junts, malgrat tot són els més seriosos, però han actuat igual com a tril·lers venent una cosa i després tampoc ho compleixen.

David Roca
David Roca
28.11.2023  ·  17:06

L’editorial diu que soc un inconscient. Aquell només hi veu una solució. Jo hi veig moltes. Molts palestins veuen que Israel no es quedi en exclusiva cap territori.
Referèndum d’indep? no cal. Ja sabem que som entre 1-2 milions de catalans catalans. Hi viu un % similar de Ñ-Ñ. Un % de Ñ-Cat que no votarien en contra d’una indep. Els Ñ ja tenen el seu estat, només cal crear l’altre, el Cat. És igual si som 1, 2 o 3 milions. A Andorra són 4 gats, i, evidentment, com els palestins, volem tenir a disposició tot el territori, no unes parcel·les. Acceptaríeu això com a mal menor?

Robert Mora
Robert Mora
28.11.2023  ·  18:00

Palestina sap que té un estat?
Perquè sembla que no se n’ha adonat i continua reclamant tirar tots els israelians al mar.
Palestina és conscient de quins són els seus límits territorials, quan ha rebutjat repetidament fixar-los amb un acord bilateral amb Israel?
Qui governa Palestina, Hamas o l’Autoritat nacional Palestina?
A quin joc perillós està jugant Pedro Sánchez president del govern d’un estat de la UE (que té una política clara de recolzament a Israel) just després d’haver traït al Frente Polisario i haver reconegut (i entregat) la sobirania del Sahara Occidental al Marroc?
Per suposat que Catalunya és percebuda”de facto” com un actor polític amb perfil internacional, (sense poder i com una pesa d’un joc estrany), però quin paper li té reservat el govern d’Espanya en tot aquest puzzle, amenaçant de “reconèixer l’Estat Palestí” declaradamente hostil a la independencia de Catalunya. A que està jugant el PSOE?
Moltes preguntes sense resposta clara.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
28.11.2023  ·  18:53

Molt bé per Berta Carulla …i per tots els opinants subscriptors. I un EXCEL·LENT per Vicent Partal. Impagable la seua actitud professional. Dit tot el qual: Benvinguts a casa nostra tots els que estiguen disposats a integrar-se en nostra llengua i cultura. El bilingüisme aplicat obligatòriament a tot arreu de comarques (el noranta, el noranta-cinc per cent?) on històricament no som castellà-parlants, és una trampa, una imposició, un lent i dissimulat genocidi cultural. No som nosaltres qui estem en contra del castellà, sinó a l’inrevés. És qüestió de sentir-se honorats honorant-nos amb la seua ACTITUD d’aprenentatge. Tindrien que procurar i sentir-se enriquits aprenent nostra llengua, com nosaltres ho estem amb la d’ells. De fa temps, un article de nostre escriptor Toni Cucarella es deia per: ” Valencià, per què parles castellà?” Res més, per abreviar.

Marià Armengol
Marià Armengol
28.11.2023  ·  18:57

Diferents consideracions després de llegir l’article i els subsegüents comentaris:
1.- Del tot d’acord amb na Berta Carulla. El destí dels catalans l’hem de decidir els catalans, no pas qui. per interessos diversos, simplement hi viu i hi està.
2.- Tal com diu n’Àngels Folch tots els estats del món tenen unes normes per discernir qui pot exercir el dret a vot.
3.- Tal com indica el sr. Josep Maria Torremorell el Dret Civil Català VIGENT, ja ho deixa ben clar.
4.- Referent al temor expresat pel sr. Martí Ferrer: L’independència de cap manera pot significar la DEPORTACIÓ de persones. Una mica fort el seu comentari, no??…
5.- Sr. Joan María Ribera: 100% d’acord. Té vosté tota la raó!
6.- En general sobre l’assumpte Palestina-Israel: Tothom, en tots els àmbits, tenim un biaix. No puc amagar el meu: Tot i volguent una sol.lució que permeti als palestins tenir una llar pròpia (estat), considero que gran part del motiu per la qual no la tenen són ells mateixos. Més interessats, com la majoría, o tota la resta de paísos àrabs, en l’eliminació d’Israel que en una negociació seria i sincera. Terroristes infiltrats entre la seva propia població, que els coneix i amaga impedeixen l’avenç d’una sol.lució. Qui financía tots aquests assessins??.. Jo no ho sé, però sí que sé que hi hà paísos que venen moltes armes a paísos àrabs… armes que van a parar a aquests terroristes…
Sí, el meu biaix és defensar el dret d’Israel a viure i a defensar-se amb tot el que cregui convenient.
La pau sincera no es construeix amb atentats a Israel, a Múnic, a París, a Barcelona, als US 11-S, arreu on els ‘infidels’ vivim. Mai m’he sentit amenaçat per cap jueu, en canvi, com cada any, vivim amb l’esglai de ‘on tocarà aquest any el tradicional atemptat de Nadal?’…
Espero que la comprensió general davant el patiment humà ens faci reflexionar de qui és realment el culpable d’aquestes desgracies. No tot és blanc o negre…
Salut!
//*//

Albert Ventura
Albert Ventura
28.11.2023  ·  19:15

El Sanchez aquest sembla mes aviat el ministre d’exteriors del Marroc: Polisario, gas d’Algeria, suport a Hamas… El Mohamed aquest deu pagar-li extraordinariament be.

ernest ramos
ernest ramos
28.11.2023  ·  20:10

recordem que cap estat no deixa fer cap referendum si no està segur de guanyar.

ESTHER QUETGLAS
ESTHER QUETGLAS
28.11.2023  ·  21:03

De sempre, crec ja comentat aquí, he mantingut que no seria un procés ràpid aconseguir l’independència. Quan llegueixo hiper ventilats des l’1-O, me’n faig creus. Estem en un mal divorci, es te que negociar molt per les dues parts, qui en te la custòdia dels fills i com es mantenen, parlant s’entén la gent, aplaudeixo la figura d’aquest negociador misteriós, benvingut, Molt poc a poc veurem resultats.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any