L’aventura de tornar a fer vi a Menorca

Aquesta és la història de com a Menorca, després de molts anys, es va tornar a fer vi. És una història molt bonica, amb final feliç. Me la va explicar diumenge el seu protagonista, Crispí Mariano Vadell, el dia que feia 62 anys, al costat de les tines i les bótes on anirà a parar la verema d’aquest setembre i no gaire lluny de les vinyes on el sol inclement d’aquest juliol fa madurar el raïm, als afores de Mercadal. De fet, la història la conec prou bé, perquè l’he seguit de prop des del primer dia, però crec que està bé compartir-la i reconèixer públicament la tasca d’un pioner com ell, que per altra banda defuig qualsevol protagonisme.

Per començar, ens hem de situar als anys vuitanta a ca n’Aguedet de Mercadal, un restaurant de cuina tradicional menorquina que es fa famós després de guanyar un merescut premi per les cebes farcides de carn que tenen a la carta. De fet, la majoria de plats que cuina la mare i serveixen els germans Miquel i Crispí són de primera, des de la clàssica caldereta de llagosta fins als caragols amb cranca, passant pels calamars a la menorquina i els carabassons farcits de gambes. Allà ens vam conèixer, quan jo tot just era un adolescent.

En Crispí, que ja és ecologista quan encara no ho és ningú i ha heretat del seu pare mallorquí l’amor pels productes de qualitat, compra unes terres al costat del camí de Tramuntana, antigament conegut com a camí dels Martinells, i comença a fer de pagès durant les hores que no és al restaurant, que són poques. L’objectiu és obtenir de primera mà els productes que calen a la cuina del restaurant, amb la seguretat que no portin insecticides ni altres productes químics. És una finca petita, però també hi ha una mica de bestiar.

I aleshores arriba el moment clau. Un cop té assegurada la producció de cebes, patates, carabassons i albergínies, i les sobrassades i la carn de xai, en Crispí es fixa en el vi, que és un món que sempre l’ha apassionat. En general, els clients demanen vins espanyols, per inèrcia, i potser alguns en demanen de catalans o de mallorquins. Però ell, que és inquiet de mena, ha trobat un mapa antic de Menorca on apareixen camps de vinya, molts. I ha descobert també un manuscrit on s’explica que quan s’acabava el vinagre, per fer amanides la gent utilitzava salsa d’agràs, feta amb suc de raïm verd. Encuriosit, parla amb alguna gent gran que li confirma la sospita: a Menorca s’havia fet vi, molt de vi.

Continua recorrent arxius i fent recerca i descobreix que Richard Kane, el famós governador de Menorca durant els dos primers períodes de dominació britànica de l’illa, al segle XVIII, va demanar als menorquins que fessin més vi perquè en necessitava per abastir la seva flota. La seva promesa de no cobrar-los imposts durant deu anys va ser una gran mesura de foment de la viticultura menorquina. Kane també va posar ordre a les mesures dels vins, a la qualitat i al preu. Anys més tard, durant el període de dominació francesa, aquests es van trobar una illa amb 1.500 hectàrees de vinya a ple rendiment i van introduir millores en el sistema de verema, per exemple. Com al Principat, la fil·loxera i un altre fong de la vinya anomenat oïdi van posar fi a la producció de vi al principi del segle XX.

El desafiament està servit: tornar a plantar ceps i tornar a fer vi a Menorca. Quan ho recorda, en Crispí parla d’aventura esbojarrada i d’inconsciència absoluta. D’uns vivers italians es fa portar ceps de varietats descrites històricament, com el picapoll, altres de mediterrànies com el macabeu, i parellada per la simpatia que li té a Josep Pla. En aquests inicis experimentals rep el suport de l’INCAVI, que fins i tot fa passar la seva terra de Menorca com a terra del Penedès per poder-ne analitzar els paràmetres i veure si el projecte és tècnicament viable. En aquesta etapa, Crispí Mariano Vadell també recorda l’ajuda de Lluís Armero, un enòleg de Felanitx, i Ramon Aladern, de l’Obra Cultural de la Caixa.

El primer que cal és demostrar que es pot tornar a fer vi a Menorca. L’any 1987 embotella les primeres ampolles d’un vi de taula negre anomenat Vi d’en Bennàssar, el nom de son pare, que comparteix amb ell l’aventura d’aquella resurrecció. Tota la producció va destinada al restaurant i les primeres ampolles només són per als amics i clients escollits. A partir d’aquí, comença la segona part de l’aventura, un camí personal a mig camí entre l’artesà, l’artista i el viticultor, en què en Crispí fa vins cada cop més conceptuals, lligats a la terra i a fets històrics que han marcat el caràcter de l’illa.

“Jo sempre he anat a contracorrent i, a més, aquesta feina l’has de fer cada dia de l’any, gairebé sempre en solitari”, m’explica. Tampoc no es troba còmode en l’ambient esnob que envolta sovint el món del vi. A poc a poc, van apareixent altres bodegues a Menorca: Binitord, Binifadet, sa Marjaleta, Hort de Sant Patrici, Torralbenc, sa Cudia… En Crispí observa feliç com el camí que ell va començar es va fent gran, ofereix consells si algú li’n demana i continua la seva opció personal: recupera la figura del cavaller Ferrer de Muntpalau per donar nom als seus vins, incorpora medalles de reis catalans per a les etiquetes i cada any per Sant Joan fa una edició especial d’ampolles dedicades a la festa. També el fa especialment feliç la col·laboració amb el pintor Xavier Vilató, que li dissenya algunes etiquetes i una caixa de col·leccionista.

La manca de reconeixement oficial de la seva tasca de pioner no li fa perdre la son, però li dol una mica. Evidentment, no demana cap estàtua ni que posin el seu nom a cap carrer, però sí que li hauria agradat que la gent del sector fos conscient que algú havia desbrossat el camí abans que ells el recorreguessin. De tota manera, cantin papers i mentin barbes, em diu mentre em mostra orgullós el document de sol·licitud que va fer el desembre del 2002 al govern balear per embotellar mil litres de vi negre i quinze de blanc amb la denominació “Vi de la terra illa de Menorca”. La resposta afirmativa porta el codi AA0001, que mostra clarament que és la primera, i està datada simbòlicament el 17 de gener de 2003, dia de Sant Antoni, Diada de Menorca. “Vi de la terra illa de Menorca” és actualment una IGP, una indicació geogràfica protegida, el pas previ a la denominació d’origen.

En Crispí produeix anualment entre 10.000 i 12.000 ampolles de vi. Sap que no s’hi farà ric, entre altres coses perquè el seu objectiu és que la gent pugui beure vi a un preu just. “Ni he fet ni faré mai vins per als rics”, em diu convençut. Per això els seus vins costen gairebé tots entre 10 euros i 15 l’ampolla. Segurament valen molt més, però a la botiga costen això. Les terres del centre i el nord de l’illa on té les vinyes tenen una composició similar a la del Priorat, i per això els vins tenen caràcter i són molt minerals. S’han de domar, diu. Domador, artesà i pagès, les funcions es barregen i conviuen amb harmonia en aquest personatge treballador i discret que estima la terra amb passió, la conrea amb respecte i en cull agraït els fruits.

Acabo aquest article degustant la darrera creació d’en Crispí, un vi claret que encara no té nom ni etiqueta, però que anirà dedicat a la figura de Richard Kane. A la vostra salut!