Laura Calçada Barres: “Quan em convideu al vostre llit?”

La periodista i politòloga Laura Calçada Barres (1988) és l’autora d’un llibre de memòries molt ben escrit i impactant, titulat Fucking New York. Història dels meus límits (Destino), en què en 381 planes descriu en primera persona cinc anys a Nova York plens de sexe, atacs de depressió, drogues, accidents de trànsit i la dolorosa relació amb el seu pare, Miquel Calçada, Mikimoto. Però també del màster de periodisme que va estudiar a la Universitat de la Ciutat de Nova York, o del seu procés de conversió fallit al judaisme. La senyora Calçada beu del seu dietari, missatges de WhatsApp, correus electrònics i cartes personals per enfilar una història trepidant de vida extrema, que en aquesta entrevista, també extrema, feta dijous al centre de Barcelona, prova de resumir.

—Per què es diu Fucking New York, el llibre?
—El meu amic Jordi em va dir que aquest llibre s’havia de dir M’he follat Nova York, però no és maco, el títol. Llavors vaig pensar, ah, calla, Fucking New York, perquè Fucking New York és “Follant-me Nova York” i també vol dir “Càsum Judes Nova York”.

—I és gairebé literal. Heu comptat quants amants a Nova York surten, al llibre? Uns quaranta?
—Mira, posem-ne cinquanta, que és rodó. Però això ve d’abans, que vaig perdre la virginitat a setze anys i m’he deixat penetrar per cent cinquanta homes. Potser ara ja són dos-cents, no ho sé.

—I és a Nova York on també descobriu que sou bisexual?
—No. Abans. Quan tenia setze anys, conec la Milena, que és la meva primera dona, i la conec en un internat. Som al pati, sortint un moment de classe, i llavors la miro, hi ha un raig de sol, i dic: “Tu sents el mateix?” I ella em diu que sí. I així descobreixo que m’agrada molt la Milena i que m’agraden molt els pits de les dones.

—Si dic que aquest és un llibre d’una addicta al sexe, quina és la resposta?
—Quina mentida, i ho saps: això no és el llibre d’una addicta al sexe. És un llibre d’una persona que busca compulsivament que la mirin.

—I per què, aquesta recerca constant de sexe?
—Perquè el sexe és una escapatòria com qualsevol altra de les que surten al llibre.

—Al llibre dieu que aquests anys a Nova York són una història dels vostres límits. Però el sexe no en té, de límits, no?
—Però pots controlar-ho. El sexe, precisament, és una cosa que pots controlar. Perquè jo decideixo quan comença i quan acaba. Mira, fins i tot quan em vaig prostituir amb el senyor a l’habitació de l’hotel, no acabo la feina. I el senyor, al matí, em diu: “Menja-me-la.” Jo li dic que no em ve de gust. “Home, però jo t’he pagat per això”, em diu. I dic: “Sí, però no ho faré”, agafo els diners i me’n vaig. És a dir, el sexe el controlo completament, fins on vull arribar i què vull fer.

—Parlem de l’Aline, una de les amants, i la seva importància.
—L’Aline és la dona de la meva vida. Ella és una dona de la Provença francesa, també d’una família burgesa, culta, intel·ligent, dolça i alhora forta, elegant, discreta, educada… L’Aline és la dona de qui m’enamoro, i que té uns pits molt bonics. La vaig conèixer forta, segura. No està gaire contenta amb el llibre, perquè li causa molta contradicció. Quan estàvem juntes, jo estava molt deprimida, i jo em llegia totes aquestes memòries d’americanes que havien passat trastorns psicològics, gent que havia fet un llibre, i em donava molt suport amb això. “No et sembla molt pretensiós fer unes memòries a vint-i-set anys?”, li preguntava. I ella diu: “És un episodi de vida, no és pretensiós.” Però quan es va adonar del que havia sortit, no li va fer gràcia. De fet, l’Aline és un dels únics noms que s’han canviat. No es diu així.

—Suposo que teníeu un dietari, perquè hi ha molts detalls, molta precisió.
—Sí, sempre vaig amb una llibreta, però també hi ha molta arqueologia sentimental, emocional, perquè no només hi ha fragments de diaris, també he recuperat correus electrònics, whatsapps, cartes de l’àvia literals (que són fantàstiques, les cartes de l’àvia), cartes amb els homes. He estat un vampir! Aquest és el llibre d’un assassí conversant amb els seus crims, com deia l’Abel Cutillas. Aquest és el llibre d’un lladre!

—El sexe és una part important del llibre. Una altra part significativa és la depressió que s’hi explica.
—La depressió forta a Nova York és quan sóc al llit de l’Aline un mes, i tan sols en surto per anar a veure la doctora. I després, això sí, tot l’any 2017 prenc molt d’àcid, i també algunes vegades cocaïna, i fumo porros, perquè descobreixo que em relaxen,  i també feia fer un màster, i em deixa la parella. Tot acaba explotant un mes d’octubre. I llavors entra el doctor, em dóna el còctel de medicines que vaig prendre, i que puc superar al desembre. Per tant, a partir del desembre del 2017, ja no he tornat a caure. Sí que encara prenia Prozac, però el vaig deixar aquest agost.

—El llibre comença explicant que arribeu a Nova York el 2013 amb una depressió que arrossegueu de Barcelona.
—Descobreixo la por quan el meu pare em fa fora de la seva vida. Quan parlem d’un pare, t’ho diré una vegada perquè se’t quedi gravat, és un pare universal, i aquest llibre vull que vagi més enllà de la figura literal del meu pare biològic. Jo tenia un pare des dels zero anys fins als vint-i-tres, amb unes relacions d’alts i baixos constants. I ell es posava nerviós per com em relacionava amb el món, o amb la gent que em presentava. Acabo la carrera de polítiques a vint-i-dos anys, l’any 2010, amb poques sortides professionals. (Mira, com el 2023. Toca’t els ous. Cony de país. L’única excusa que té Catalunya és que no té un estat. És l’única excusa que té Catalunya per la seva mediocritat.) No hi ha feina, el 2010, per una dona tan forta com jo, i el meu pare decideix de donar-me una oportunitat al grup Flaix. Però què passa? Era una empresa molt masculina. Jo entro com un terratrèmol. I tothom em veu com la filla de l’amo. No m’agrada. Però també faig una mica el joc. Treballo al departament comercial, i hi sóc molt infeliç, em costa molt vendre publicitat, i surto d’allà plorant, perquè no puc. Estic molt frustrada. I també m’hi poso bé, vaig descalça pel departament, literalment, perquè ja era artista a vint-i-dos anys. Llavors, me’n vaig al Sónar, amb els passis més VIP, i sóc al passeig de Gràcia, allà dalt, al sobreàtic… Allò és un descontrol. Fins que un dia el meu pare, amb senderi, diu: “Prou, s’ha acabat, et faig fora. Ja t’espavilaràs.” I em trobo al carrer. Però no només no tinc feina, sinó que em trobo que s’ha acabat la comunicació amb el pare. Llavors em trobo la intempèrie 100%. I m’adono d’un dia que no puc fer una rentadora. I tinc un nus a l’estómac, i dic… Què és això? És horrible, és horrible, és horrible. I aquí descobreixo la por. Parlant d’això, de debò, que sento un dolor molt gran.

—Llegint-ho, també. Tot aquest tros és molt dolorós.
—Allà caic en la meva primera depressió, i acabo al Clínic, perquè em vull prendre unes pastilles, i em salva escriure. Hi ha unes pastilles que em vull prendre. I escric una carta: “No te les prenguis, no te les prenguis, no te les prenguis!” Estic completament alienada.

—I ara ja no preneu medicaments ni res?
—T’he dit que no. T’he dit que a l’agost es va acabar el Prozac. I ara mateix he deixat de beure alcohol. L’alcohol és molt present al llibre. Vaig deixar de beure el 29 de maig d’aquest any perquè venia el llibre i no pensava venir alcoholitzada. Aquesta obra no és moral. No he vingut a donar-vos una lliçó de res. Però sé que si no parés, em moriria. He deixat l’alcohol. L’LSD no l’he deixada. Ho pots posar, no hi tinc cap problema. Les drogues m’agraden molt. M’encanten, les drogues. Allò que deia Salvador Dalí, “la droga sóc jo”. Doncs jo no, però el mestre és ell. Mira, vaig anar a la Melero amb dues gotetes d’LSD. Microdosis. Vas com flotant.

—Ara també heu pres LSD amb microdosis?
—No. Ara no. Però saps què m’he pres, avui, abans de sortir de casa? Unes gotetes de CBD. Això et fa baixar, però no m’ha servit de res, com pots veure.

—També xoca de veure que en aquest llibre, amb tot el sexe, tota la droga, tot el merder, i va i sou capaç de treure-us el màster de periodisme. Bravo.
—Perquè això també ens salva a tu i a mi, perquè el periodisme és el més important d’aquest món. Si explico que una cosa va passar, vull saber si va ser a les 12.54 o a les 12.52. Al lector potser tant li fa. Però jo volia posar-hi la veritat.

—Per què cal estudiar periodisme a Nova York?
—Perquè seria molt de ruc d’anar a Nova York i no estudiar. Perquè estudiar s’ha de fer als Estats Units. Si en tens la possibilitat. Jo no tornaré a trepitjar una facultat catalana ni que em paguin. Bé, si em paguen per explicar-hi alguna cosa, sí.

—Nova York és el lloc amb la gent més llesta i preparada del món. Vau tenir aquesta sensació?
—No. Nova York és ple de malalts mentals. I no només malalts mentals. Literalment, hi veus senyores tirades a terra, aquesta em va afectar molt. Era molt prima, allà al mig. Era a punt de morir, crec. I els altres malalts mentals són als gratacels, els que són el Corporate America. Aquests són psicòpates. L’únic que fan és anar a fer diners. Ho entenc, perquè jo també vaig anar-hi a fer diners. Però vaig saber que no volia ser Corporate America. Ara, casar-me amb un Corporate America, sí.

—Passem als jueus. Un altre dels temes del llibre. Per què us agraden tant, els jueus?
—Quan tenia vint anys vaig anar a Londres per primera vegada i vaig descobrir una nova espècie, em vaig trobar uns homes jueus, que m’ho pagaven tot, i eren intel·ligents i espavilats. Ràpids, simpàtics. I vaig dir, m’encanten els jueus. I arribo a Nova York i em trobo amb Jewlàndia, el planeta jueu.

—Fins i tot expliqueu que us apunteu a pàgines web de…
—De sugar daddies jueus. Són molt neuròtics, aquests. Tenen uns temes amb els pares. Pregunta-ho a l’Adiva. És la teva dona? Ah! M’ho he imaginat. Bé, quan em convideu al vostre llit? Tinc dos llits emparaulats. El vostre és el segon. Hem d’anar a llits. Puc ser la vostra serventa. A Nova York, me’ls vaig a cardar, i aquí… Ho fem d’una altra manera. Aquí sou vosaltres, que us podeu aprofitar de mi. Dit això, els jueus. La meva mare americana és jueva.

—La Marlene, que es va morir, i que us va acollir un any i mig a casa seva.
—Al cel sia. “Reposa el teu bell cap i adorm-te.” Això em deia. M’ho deia cada nit. Aquest anell me’l va regalar el meu pare americà quan la Marlene es va morir d’un càncer de pàncrees. Però vaig aconseguir d’acomiadar-me de la Marlene. La Marlene al final també em convida a marxar de casa seva. Diu: “Nena, espavila’t.”

—Expliqueu que feu un procés fallit de conversió al judaisme.
—No em vaig convertir al judaisme perquè Jesús em va dir que no calia. Jesús em va visitar, no sé de quina manera, però em va dir: “Els pots admirar, però no cal que et converteixis.” Jesús és amic meu, i jo no em converteixo.

—I ara, de quina religió sou?
—Sóc catòlica, apostòlica i romana. I tinc unes gotetes de budisme. Quan passo per davant d’una església, em senyo. És superdivertit parlar amb aquests dos. Fem un programa junts, va!

—El llibre explica que un cotxe de la policia us va atropellar a Nova York, i vau rebre 325.000 dòlars d’indemnització.
—No, 214.000. Ja m’agradaria que fossin 325.000. Se me’n van quedar 100.000, els advocats jueus de Madison Avenue. Ara me’n queden poquíssims.

—L’altre tema per mi més important és el procés d’escriptura. És un llibre molt ben escrit.
—Això és el que més m’importa i em costa molt de parlar-ne. Arribo a Barcelona el 4 d’abril del 2018, després de cinc anys a Nova York, i les dues primeres persones que em trobo al Sandwichez són Glòria Gasch i Salvador Sostres. I la Glòria em diu: “Para de dir que escrius un llibre i escriu.” I per què dic que Abel Cutillas i Alberich és un dels meus petits pares espirituals? Perquè aquest llibre abans eren tot noms inventats, i l’Abel em dóna el llibre de La mort del pare, a la platja de Sant Pol de Mar. Despullats a la platja, ell i jo. Feliços. La mort del pare, de Karl Ove Knausgård, un senyor noruec molt important, que ensenya que s’ha d’escriure sense mirar enrere, sense amagar-se. Hi posarem els noms reals, perquè he vingut a matar-vos a tots. No. No he vingut a matar-vos a tots, he vingut a sacsejar. He vingut a dir: “Poseu-vos davant el mirall i sigueu honestos. No us amagueu amb autoficció.”

—Molt bé. I Salvador Sostres, us diu res que us ajuda a escriure, o simplement us el trobeu?
—Salvador Sostres és una persona important de la literatura catalana que no em dóna cap consell de literatura, però és allà i fa suport moral. És un altre animador.

—I a l’editorial, quina feina han fet?
—Aquest llibre tenia 700 pàgines o 800. Ara, 381. Vaig dir a la Marina Porras Martí: “Marina, tinc això.” Va dir que era molt bo. La Marina m’ha ajudat a desbrossar. I cada capítol té una idea superior: la família, els diners, el narcisisme. La Marina m’ha donat l’autoestima per creure-m’ho. Però en qüestió d’estil, és meu.

—Per acabar, reaccions rebudes amb el llibre? Per exemple, el pare americà.
—És el millor. El pare americà em va dir que estava més content que jo, li vaig trucar fa dues setmanes, i em va dir: “Quan en facin la pel·lícula, la protagonista serà Selena Gomez!” Em moro de ganes d’anar a Nova York per veure el meu pare americà. I em moro de ganes de traduir el llibre a l’anglès per vendre moltes còpies d’aquest llibre.

—Qui ho traduirà?
—M’agradaria que ho fes la Mary Ann Newman.

—A què us dediqueu, ara mateix?
—Gràcies per fer-me aquesta pregunta. Ara mateix treballo en una botiga de roba del Gòtic. L’octubre farà un any que hi treballo. També he fet coses de periodisme. Vull escriure, i ja penso en el pròxim llibre.

—També serà de memòries?
—Es pot fer un Fucking Barcelona, però em poden posar multes. Hi ha dos temes, que són la soledat i els diners. El títol temptatiu és Peixos i escorpins. L’any passat vaig conèixer un personatge superinteressant català, que té moltes obres d’art, es poleix l’herència del pare. Vaig començar a escriure com una boja sobre ell, a part de fotre’ns moltes ratlles i tot, però jo escrivia. Però què passa? Necessito molta estructura, perquè estic tirada al llit fins que no vaig a la botiga. Per tant, necessitaria una feineta. És un clam que faig, que sigui una cosa d’escriure.

—Voleu afegir res?
—Doncs sí, el que vaig dir a la presentació. Si us plau: sigui qui sigui que llegeixi aquesta entrevista, no us enganyeu a vosaltres mateixos. Quan ens enganyem podem ser mediocres. I la mediocritat és horrible. La mediocritat embruta, embruteix. M’agradaria que es visqués la vida com una obra d’art.