L’assassí del Kremlin

  • Putin és Raskólnikov, el sinistre protagonista de 'Crim i càstig'. Matar, per a ell, és una manera de diferenciar-se de la massa anònima, d'autoafirmació i poder

VilaWeb

De fa anys, quan algú em demana què és Rússia i què pot fer per entendre-la, sempre responc que ha de llegir Puixkin contra els personatges de Dostoievski –i dic contra els personatges perquè ell, l’autor, és una cosa molt més complexa que els russos ordinaris que retrata tan bé. Segurament per això, ahir, quan vaig sentir que Aleksei Navalni havia aparegut mort en una presó de Sibèria, em va venir al cap de seguida Raskólnikov, el sinistre protagonista de Crim i càstig.

En la novel·la, Raskólnikov és un estudiant universitari a Sant Petersburg, on desenvolupa una teoria particular sobre la moralitat que el porta a creure que hi ha persones excepcionals que tenen dret de matar pel bé de la humanitat. I que no solament no han de tenir remordiments sinó que han d’exalçar aquesta condició única: d’aquesta manera, matar esdevé un mitjà de diferenciació envers la massa anònima, d’autoafirmació i poder. Putin és Raskólnikov.

La llista de morts, d’assassinats vinculats al president rus és esfereïdora. En aquests 24 anys que fa que és en el poder, Vladímir Putin no ha dubtat mai a treure de la circulació opositors i enemics matant-los, assassinant-los, sense preocupar-se si deixava rastre, perquè per a ell, com per al personatge de Dostoievski, matar és una acció afirmativa, honorable i que el singularitza com a home fort.

Fa pocs mesos, un avió convenientment estavellat es va emportar Ievgueni Prigojin, el cap dels Wagner que van protagonitzar una rebel·lió armada el Sant Joan passat. No li va fer res que hagués estat un bon amic seu. Aleksandr Litvinenko, Sergei Skripal i Navalni mateix van tastar el verí –una de les formes favorites d’assassinar del vell KGB per al qual Putin va treballar a l’antiga Alemanya Oriental. Anna Politkóvskaia va ser assassinada a la porta de sa casa el dia de l’aniversari de Putin –era un regal, aquella mort. Borís Nemtsov va ser assassinat mentre mirava el Kremlin, com si li volgueren explicar que mai no hi posaria els peus. El georgià Zelimkhan Khangoshvili va ser assassinat a Berlín, Putin no mata a casa i prou. Mikhaïl Lesin va morir d’una manera molt estranya en un hotel de Washington. Borís Berezovski també va morir de manera estranya al bany de sa casa de Londres. Fins i tot, durant l’ocupació d’Ucraïna hi ha hagut accidents sospitosos, com l’inexplicable xoc de cotxe a Kherson que va matar Kiril Stremoussov, que com a cap de l’ocupació russa havia gosat de criticar el ministre de Defensa –aleshores un poderós amic de Putin.

La llista no és exhaustiva, i únicament hi he posat personatges coneguts que han ocupat portades de diaris. Quants morts deuen pesar sobre la memòria de Putin no ho sap ningú. I encara hi ha una cosa més terrible: tothom sap de què és capaç i que ho continuarà fent. El 2006, uns pocs mesos abans que la mataren, em va deixar glaçat la serenitat amb què Anna Politkóvskaia va assumir, en un sopar que fèiem uns amics amb ella, que el seu destí era escrit: “Ho sé”, va respondre quan li vam dir, angoixats, que la matarien. Sempre recordaré la telefonada –era dissabte després de dinar i jo era a Bétera, al menjador de casa, podria dir fins i tot en quina cadira era assegut– que em va informar de l’atemptat. “No se sap què ha passat”, em van dir. “L’ha mort Putin”, vaig respondre.

Torne a Fiódor Dostoievski i a la novel·la. Al final de Crim i càstig, Raskólnikov canvia i entén, per amor, que estava equivocat i que no hauria d’haver comès els dos assassinats que havien marcat per sempre la seua vida. Però això és tan sols una novel·la. No espereu que res d’això passe mai amb Putin. No espereu que canvie mai, l’assassí del Kremlin.

 

PS1. Si voleu més informació sobre Navalni i què ha significat a Rússia, us oferim aquest article dels nostres col·legues de The Washington Post David E. Hoffman i Harrison Smith:

PS2. Completant la cobertura de les importants eleccions que tenen lloc a Galícia diumenge, avui us oferim una entrevista d’Andreu Barnils al patriarca del nacionalisme gallec, Xosé Manuel Beiras.

PS3. El cap de setmana és un bon moment per a fer-se subscriptor de VilaWeb. Us necessitem.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any