L’ascensor (encara) funciona

“Dietari (23). Vendre cases és força menys cansat (i més rendible) que repartir-hi paquets. Però, com totes les feines, requereix certes habilitats. Lingüístiques, per exemple”

Pau Vidal
20.01.2022 - 20:51
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

 *Que una adolescent nada i crescuda al país no sàpiga com es diu el més corrent dels cereals confirma, indirectament, que l’estratègia de facilitar la llengua als nouvinguts perquè s’hi acostin amb menys recança és fallida. Si més no en les actuals condicions. I se m’acut el cas de les hores de campanar (balears i valencians no us sentiu al·ludits, si sou tan amables). L’esforç de traduir als forans “dos quarts de vuit” només ha servit per anar arraconant la manera tradicional, a hores d’ara en claríssima reculada.

*Anàlisi comparativa per sectors professionals. Al llarg de l’últim mes, entre Correus i Amazon han passat per casa una desena de repartidors: tots en castellà sense excepció. El cent per cent. En el mateix període, he parlat telefònicament amb un nombre lleugerament superior d’agents de la propietat immobiliària: tots en català (inclosos un parell que clarament el tenien de segona llengua). També el cent per cent. La conclusió cau pel seu propi pes: l’ascensor encara funciona.

*Parlant d’API. Conversa telefònica que confirma que ‘quelcom’ (fora de la Catalunya Nord) és un recurs de parlant sense recursos. “Banvingut [amb una esgarrifosa a mig neutra mig oberta] a l’empresa Tal”, “Hola, volia informació sobre…” “No l’escolto bé”, “Aviam, un moment que poso l’altaveu”, “Sí, ara sí que l’escolto”, segueixen tres o quatre rèpliques sobre el motiu de la trucada i clou: “Perfecte, doni’m el seu mòbil i si surt quelcom l’avisarem”. L’estridència no podia ser més estrident.

*Els de l’ofici ja ho sabem, però hi insisteixo un cop més per si algú ho vol emprar com a argument en les discussions amb cunyats. La prova que el llenguatge suposadament inclusiu no funciona és que arrela més com menys defenses lingüístiques es tenen. De fet, aquest és un axioma general: com menys en saps d’una matèria més fàcil és que t’enredin. Exemple recent: en un mail, un xicot que escriu en nom d’un conjunt de professors m’engalta el tòtem a la segona ratlla (“estem encantades que vinguis”) i tot seguit m’engalta uns quants clàssics del burocratès: “l’activitat es realitzarà el dia tal”; “pel que fa a la facturació, comentar-te que”, etc. (Cursives meves.) Que paradoxal: revolucionari per a una cosa, conservador per a l’altra.

*“Intèrprets, directorxs, escenògrafxs, youtubers, políticxs, dramaturgxs, il·luminadxrs, productorxs, matemàticxs, gent interessada en la tecnologia/mapping, ballarinxs, cuinerxs, dentistxs, etc.” són els oficis que cerquen en una coneguda sala per a un laboratori de teatre. “En definitiva penya creativa i menor de 30 anys”. I tan creativa! Començant per les x multigènere i la humanització de ‘penya’, feina tindran, per ser tan creatius com ells…

*“Marc Márquez torna a pujar una moto”. Una frase que fa ennuegar. Ja va passar amb els famosos Nissans dels picoletos el dia de la Conselleria d’Economia: vam llegir “acusats de pujar-se al cotxe” a tort i a dret. Si t’encimbelles al sostre d’un vehicle, simplement t’hi enfiles: “Vailet, no t’enfilis al cotxe que prendràs mal”. I si el que fas és asseure’t en una motocicleta amb intenció de menar-la, o de fer-ho veure, també t’hi enfiles o, encara millor, l’agafes: “Esta xica ja s’ha tornat a enfilar a la Mobylette” o “Fins demà, res d’agarrar la moto, entesos?” El titular que he reproduït és correcte, si vols, però sona fals, encarcarat. “MM torna a pujar a la moto”, amb article determinat, m’entraria una mica millor, però jo hauria escrit “MM es torna a enfilar a la/una moto”. I encara millor “MM torna a agafar la moto”.

*Fa anys que em resisteixo a admetre-ho però cada dia costa més. Precursora d’altres silurs postmoderns que han arribat més tard, la locució ‘no importa’ s’està imposant al torcebraç que manté amb ‘tant se val/tant li fa/no hi fa res’. Un cop més, l’acceleració de la globalitat (o la globalització de la celeritat) juga a favor de les espècies invasores.

*Ensopego casualment una novel·la d’una autora italiana que no conec: L’acqua del lago non è mai dolce. I se m’acut com sonaria amb la negació hipotàctica: “L’acqua del lago mai non è dolce”. Brrr. No, en italià aquesta posició és inadmissible. En frases amb complements pots jugar amb la posició de l’adverbi mai (“Non l’ho mai visto”/”Non l’ho visto mai”), però la hipotàctica (“Mai non l’ho visto”) no. Raó de més per sospitar que en el nostre cas és impostada.

La qüestió em continua amoïnant perquè veig que no afluixa. He llegit dues novel·les de sengles escriptors bons del país (no d’aquests de premi Pla) i n’estan infestades. De fet, és sistemàtic, tant, que arribo a pensar que no sigui una imposició dels respectius correctors: allà on veuen un ‘mai’ tot sol (“Mai m’hauria imaginat una cosa així”, posem), patapam, hipotàctica al canto: “Mai no m’hauria imaginat…”. Quan la llengua natural diria més aviat “No m’hauria imaginat mai…”. Tampoc seria estrany que fos cosa directament dels autors, perquè el prestigi de què gaudeix aquesta forma artificiosa entre la gent de lletres està molt arrelat. De fet, tinc un amic que es guanya la vida escrivint (i ho fa molt bé) que fins i tot planta mainós a les piulades, on encara grinyolen més (el registre és més informal). Com si li sortís automàticament, de tan associat com el té a la idea de l’escriptura (perquè parlant no ho fa mai, igual que no ho fem ni vostè ni jo).

*Parlant d’italians: allà, com que tenen menys motius per patir, canalitzen la neurosi lingüística en la batalla contra els anglicismes. Si hi feu un cop d’ull, comprovareu que, tal com diuen ells mateixos, tutto il mondo è paese.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes