La visita al Konvent

Potser el món rural no torna, però sí que viu una multiplicació de veus que n’augmenta la diversitat de representacions

Anna Zaera
Anna Zaera
23.05.2022 - 21:40
Actualització: 23.05.2022 - 20:42
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El cap de setmana passat vam visitar el Konvent, l’espai de creació de la Catalunya central que es presenta amb tres paraules: art, cultura i territori. Hi arribem després de circular per l’eix central i travessar les colònies tèxtils a la riba del Llobregat. Veient tot el patrimoni industrial del Bages i del Berguedà des de la furgoneta, ens preguntem si a les altres colònies també s’hi han instal·lat artistes o si tots aquells habitatges en sèrie –l’edifici de l’escola, l’església i les botigues– han estat totalment abandonades. Cada cop que hi passo em continua inquietant veure les vil·les perfectament construïdes per a la feina i el servei al senyor. Mentre fem quilòmetres en direcció al nord, les pubilles contemporànies dins el vehicle recordem l’obra de teatre El silenci dels telers, de Ferran Utzet, i comentem que el passat industrial és més recent que no ens sembla. De fet, les monges de Cal Rosal, on ara hi ha el Konvent, se’n van anar el 92! En ple escenari olímpic, i quan nosaltres ja teníem ús de raó i gairebé preferències afectives sospitoses. Quan ens acostem al Berguedà, tot es fa més verd i les muntanyes del Pirineu més nítides. Ens trobem, com diu Rosa Cerarols, una de les impulsores del Konvent, al rerepaís. Aquella part que queda just al darrere de l’àrea metropolitana, en contacte proper amb la gran ciutat, però que hi viu d’esquena. Pensem i verbalitzem que si el Berguedà és el rerepaís i ha estat víctima de polítiques extractives i abandonament endèmic, les terres de l’Ebre, d’on venim, han estat, directament, els antípodes. Fem composicions alternatives de mapes i fronteres marcant uns altres centres hipotètics. Si l’Ebre representa la cruïlla dels Països Catalans, el Berguedà també marca un cert centre, nexe entre Occitània i l’Ebre, per exemple; i així les combinacions de centres i perifèries se’ns fan infinites i trenquem l’ordre, si més no l’administratiu. Tinc ganes d’arribar a Cal Rosal. El Konvent ja és un projecte-mite. Alguna vegada fins i tot l’hem saludat des del pont de la carretera que el creua per dalt. Cal Rosal va ser la primera fàbrica de riu que es va instal·lar a l’alt Llobregat, amb el règim de colònia tèxtil, l’any 1858. A final del segle XIX s’hi va construir el convent i també el cinema-teatre, cafès, botigues de queviures, carnisseries, merceries, forns, sabateries i perruqueries. Tot per convertir-lo en un veritable poble.

Fa vint anys que tres col·legues de la zona –el Pep, la Rosa i l’Eduard– van decidir que aquest rerepaís tenia dret a una oferta cultural contemporània i van impulsar el Konvent Puntzero, un festival anual i efímer que va durar del 2004 al 2014. A partir del 2014, van començar a habitar l’espai de l’antic convent i van engegar-hi una programació constant. Ara hi viuen permanentment uns vint artistes que hi tenen habitació i taller. Aquests artistes, diguem-ne fixos, comparteixen espai amb els esporàdics que hi fan residències internacionals. Quan entrem al Konvent veiem clara la tasca de conservació que s’hi ha fet. Cada passadís i cada cambra ha estat ressuscitada amb la mínima intervenció: s’hi han mantingut els objectes originals, però s’hi ha afegit algun element nou que les torna a posar en circulació artística. Una tecla d’ordinador enganxada en una paret, un puny de fisting de goma per a ser venerat en una vitrina. M’impressiona el tractament de la llum com a estratègia per a reinterpretar velles estances. La il·luminació ressalta les esquerdes i les arrugues. Punts de llum calculadament col·locats que projecten una nova calidesa a la fredor de l’abandó. A les zones comunes de la planta baixa, les llums roges potencien la intimitat i l’estímul per a la conversa. Explorem els racons de l’edifici, amb certa precaució, com si profanéssim, ara nosaltres, alguna cosa. Els ulls dibuixats i enganxats a les parets ens vigilen. Al primer pis, hi trobem la capella, on la iconografia cristiana comparteix retaules amb divinitats contemporànies com l’emmarcada il·lustradora Flavita Banana. A l’altar on se celebra l’eucaristia, s’hi pot llegir “I can’t take my eyes of you”, reencarnació pop de la paraula de Déu, i en una imatge del sant sopar s’han ocultat els rostres amb gomets de color rosa. També hi ha l’hospital, aquell espai dividit on segurament restaven enllitats els malalts de qui tenien cura les monges, i ara és un laboratori fotogràfic.

Aquests cap de setmana que visitem el Konvent s’hi fa el cicle artístico-gastronòmic Bacanal i tot fa olor de brou de pernil. Ens expliquen que és una olor que impregnava el convent a l’època de les monges i la memòria olfactiva també s’ha d’honrar. En un antic calderó al peu de les escales bull una olla ininterrompudament alimentada per un cable taronja de butà. Pensem que això no és sols un espai de cocció, sinó directament un lloc on escalfar-se i il·luminar-se. S’hi prepara una menja i potser alguna cosa més. Perquè els calderons màgics generen aliment i beguda infinitament, però també els beuratges antics. Dormir aquí ens fa respecte, diguem-ho clar: temem  pels dimonis que poden deambular pels passadissos quan s’apaguen els llums. L’antiga essència del convent s’aprecia no tan sols en les escultures de verges que descansen darrere les portes al final dels passadissos. En Pep ens ha explicat a la sobretaula del sopar que hi ha una senyora que regularment fa neteja d’esperits. No és que ells hi creguin, diuen, però respecten que aquesta convidada un dia els alertés i han acceptat, de tant en tant, de fer un acte d’higiene.

Fa anys que vam coincidir amb la gent del Konvent en diverses jornades d’impuls a la creació de projectes culturals. Ens hi trobàvem projectes sorgits en un mateix moment històric en diversos punts de la geografia catalana. Recordo el festival Ingràvid, la Bouesia, el Konvent i nosaltres, amb Surtdecasa. En aquella segona dècada del dos mil, començada feia poc, amb les xarxes socials que paral·lelament permetien de compartir-ho i amplificar-ho tot, sorgien iniciatives culturals en espais molt localitzats. Han passat gairebé deu anys i continuem fent cada vegada més atapeïda i densa la conxorxa. Amb alguns d’aquests projectes ens vam anar seguint la pista, hi hem col·laborat; d’alguns altres en vam presenciar la desaparició o el renaixement en formes o protagonistes diferents. Ara, el llibre L’altre món rural de Rosa Cerarols i Joan Nogué recull bona part d’aquestes referències i experiències que han articulat el món rural aquests darrers anys. Potser el món rural no torna, però sí que viu una multiplicació de veus que n’augmenta la diversitat de representacions. I així, sense buscar-ho, aquest cap de setmana ens hem tornat a creuar deu anys després i s’ha tornat a fer una llaçada més als cercles que ja hi havia oberts.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €