11.05.2018 - 22:00
Amb la commemoració del Dia d’Europa, aquest dimecres, ha començat un any clau per a la Unió Europea. Es farà efectiu el Brexit i les eleccions del maig de 2019 poden marcar un nou rumb. Per molts analistes, s’obre un període crucial que pot portar la Unió Europea a la renovació o a la desintegració.
La desafecció arreu d’Europa
Des de fa temps, especialment des de la crisi del 2008, els dirigents europeus han estat identificats com a tecnòcrates, garants d’unes polítiques d’austeritat extremadament impopulars a molts països i amb unes institucions opaques, que no se sap ben bé a qui rendeixen comptes. Moviments foscos com el cas Selmayrno han fet sinó reforçar aquesta idea d’opacitat i d’interessos polítics.
És innegable que ha crescut la desafecció. L’últim Eurobaròmetre del 2017 mostrava que hi havia una majoria de ciutadans que tendia a desconfiar de la Unió Europea (48%), per davant dels qui hi confiaven (41%). La majoria també estava insatisfeta amb el funcionament de la democràcia europea i més de la meitat creia que la seva veu no comptava a la institució.
Malgrat tot, encara són més els qui consideren positiu formar part que no pas els qui ho consideren negatiu. Els principals incentius per a continuar formant-ne part són la lliure circulació de persones, serveis i béns i la pau entre els estats.
També es remarca la capacitat de donar una resposta conjunta als desafiaments internacionals (Trump, la Xina, Rússia, el Llevant), però, tot i això, la meitat d’europeus (50%) considera que les institucions europees van en la mala direcció; només un 25% les situa en la bona.
La resposta de la Unió Europea
Per encarar el futur sense el Regne Unit, la Comissió Europea presentava fa poc més d’un any el Llibre Blanc amb cinc hipòtesis amb l’horitzó posat en l’any 2025. Entre les possibles situacions, es preveia per primera vegada la de fer marxa enrere en la integració europea.
La primera hipòtesi, la més senzilla, preveia de mantenir el rumb actual, sense grans canvis, i millorant la cooperació en qüestions com la lluita antiterrorista o la defensa.
Les dues hipòtesis següents eren maximalistes, poc probables ara per ara. L’una, el ‘Res, tret del mercat únic’, preveia de mantenir la lliure circulació de capital i productes però posava fi a la unió política, retornant competències com immigració, seguretat i defensa als estats. En l’altre extrem, hi hauria els Estats Units d’Europa, amb què se cedirien més recursos, sobirania i poder de decisió.
Entre les situacions més probables, hi ha l’anomenada ‘Fer menys de manera més eficaç‘: es retornarien certes àrees als governs estatals i consolidarien les que es mantinguessin; d’aquesta manera, es delimitarien clarament les actuacions de la Unió i els estats i millorarien les responsabilitats de cada institució.
Finalment, la preferida per les grans potències (inclosos Merkel i Macron) és la situació ‘Els qui vulguin més, que facin més’. Es crearia una Europa a diferents velocitats, i cada estat decidiria si vol avançar, sigui en defensa, seguretat, justícia o fiscalitat, com ja passa amb l’euro i l’espai Schengen. Com a contrapartida, les normes s’aplicarien en funció del país, hi hauria múltiples òrgans i seria més difícil rendir comptes.
El 25 de març de 2017, quatre dies abans de posar-se en marxa el Brexit, els dirigents dels vint-i-set estats restants van fer una declaració a Roma que anava en sintonia amb aquesta última hipòtesi. ‘Actuarem junts, a diferents ritmes i amb diferent intensitat quan calgui, mentre avancem en la mateixa direcció, com hem fet en el passat, de conformitat amb els tractats i mantenint la porta oberta a qui vulgui unir-se més endavant.’
La decisió final es prendrà, amb tota probabilitat, després del Brexit, en una cimera extraordinària a Romania el 30 de març de 2019.
Per què Europa és en un atzucac?
Els eurodiputats més a l’esquerra del Parlament Europeu, que conformen el Progressive Caucus, van criticar el Llibre Blanc de la Comissió. Consideren que no aborda el veritable problema, que no és pas el grau d’integració, sinó una política econòmica d’austeritat, neoliberal, que cal revertir amb un marc comú per a combatre l’evasió d’impostos i l’emblanquiment de capitals. Defensen les inversions centrades en la creació de feina i un nou pacte pels drets socials, l’educació i béns comuns, compartit amb una visió de desenvolupament sostenible.
Com a alternatives, situen un enrolament de l’establishment, que consideren que portaria a la dissolució ja començada pel Brexit, o un retorn nostàlgic i perillós promogut pels populismes reaccionaris.
En canvi, per explicar la crisi, l’eurodiputat Ramon Tremosa i el seu assessor Aleix Sarri, en el llibre L’Europa que han fet fracassar. El centralisme d’estat contra la Unió Europea, assenyalen els incompliments dels estats i la debilitat de la Unió Europea, amb una Comissió que cada any emet més de mil expedients contra els estats per haver incomplert la normativa europea, però que no té prou força per a fer aplicar les seves normes.
En l’anàlisi, s’afegeix la divisió nord-sud: els estats del sud s’han pres la Unió Europea com un ‘caixer automàtic’, i aixòfa enfurismarels del nord. Si no hi ha canvis, els autors preveuen una ‘decadència tranquil·la’,en què la institució es buidarà de contingut i les decisions seran preses només pels estats. D’aquesta manera,es mantindrà una Europa econòmica però acabarà l’Europa política. Els autors, a més, es mostren preocupats pel creixement dels populismes antieuropeus.
La tendència és clara: els dos grans grups europeus es van desgastant (Partit Popular i Partit dels Socialistes) i han passat d’un 61% dels vots el 2009 a un 53% el 2019. Alhora, l’extrema dreta euroescèptica va creixent i es formen noves aliances alternatives, com el Grup de Visegrad (Hongria, Polònia, República Txeca i Eslovàquia).
Aquest Primer de Maig, en l’homenatge a Joana d’Arc a Niça, Marine Le Pen i els seus socis del Moviment Europa de les Nacions i les Llibertats es van conjurar en defensa de l’Europa real, la civilització comuna i ‘en contra de la Unió Europea, que roba el nom i traeix els seus principis’. El creixement del Front Nacional, la Lliga Nord i el FPÖ austríac és innegable, i pot representar una nova sacsejada a Europa, l’extrema dreta com a primera força a diversos estats.
Les alternatives de cara a les eleccions del 2019
Les eleccions europees acostumen a ser una votació en clau nacional, sense cap proposta mediàtica, que acaba esdevenint un simple assaig, amb menys participació, de cara a les següents eleccions.
Diversos sectors volen trencar aquesta dinàmica. Un exemple és el d’Emmanuel Macron, que vol expandir el seu projecte a Europa, superant la gran coalició. El seu diputat Pieyre-Alexandre Anglade, representant a l’Assemblea Nacional dels francesos del Benelux, sembla que podria ser l’home clau.
Però el projecte més innovador és el de l’ex ministre grec Yanis Varoufakis, que ha impulsat el Moviment Europeu per la Democràcia 2025 (DiEM25) amb la intenció d’unir tota l’esquerra per a les eleccions. Marca el 2025 com a punt de no-reton per a democratitzar Europa i posar fi a l’obediència cega a la troika i l’oligarquia.
A l’estat espanyol, el naixement del moviment va portar, ara fa dos anys, a la col·laboració d’ERC, la CUP, Compromís, Podem i Esquerra Unida a les jornades ‘Un pla B per a Europa’ a Madrid. S’hi van tractar qüestions com la transparència o el deute, però sembla molt poc probable que totes aquestes formacions s’uneixin en una candidatura per a les eleccions europees del 2019.
De moment, els resultats són modestos i s’han afegit al projecte el partit Génération-s, de l’ex-socialista Benoît Hamon, el Partit Pirata Txec, The Alternative de Dinamarca i dos partits sense representació parlamentària, LIVRE de Portugal i Razem de Polònia.
A més, Varoufakis ha creat el Front Europeu de Desobediència Realista (MeRA25), secció grega del DiEM25, que té intenció d’enfrontar-se a la Syriza d’Alexis Tsipras a les eleccions gregues.
El moviment centra el programa en alternatives al model actual, amb un New Deal europeu que abordi la crisi del deute, la desigualtat i la pobresa, en contraposició a uns tecnòcrates al servei dels poders econòmics i financers. També proposa de fer una constitució europea autènticament federal, més transparent i democràtica. Segons Varoufakis, la Unió Europea té dues possibilitats: o democratització o desintegració.
L’esfondrament de l’Europa liberal
Ivan Krastev, expert en crisis de les democràcies, moviments socials i desintegració d’imperis i estats, considera que la desintegració europea ja ha començat i pot esfondrar també les democràcies liberals a la perifèria d’Europa. Al llibre After Europe, situa el col·lapse en aspectes més psicològics i culturals que no pas econòmics, amb la crisi dels refugiats com a detonant.
Per a molts ciutadans, la imatge de la Unió Europea és la d’una estructura burocràtica en què polítiques clau per als estats –com el control del dèficit i la immigració– han quedat fora de qualsevol discussió ideològica, amb només un camí d’aspectes legals, tècnics i d’acords entre governs en què els electors tenen poca cosa a dir.
Per tant, una democràcia sense elecció i una sobirania sense sentit en què, per exemple, els grecs poden decidir qui els governa però no pas quina ha de ser política econòmica. O un altre cas: als italians els han imposat de president un tecnòcrata com Mario Monti que no ha votat ningú.
Per Krastev, la imatge d’una única política existent i necessària ha topat amb la crisi dels refugiats a causa de la incapacitat i la manca de voluntat de les elits liberals de debatre sobre les conseqüències en el benestar, la identitat i els drets. La crisi no ha comportat únicament un creixement del racisme i del temor econòmic, sinó també un ‘pànic demogràfic’, exemplificat a Bulgària, on els joves se’n van a l’estranger a treballar i arriben refugiats; una tendència que consideren que fa perillar la supervivència nacional.
A partir d’aquest moment, les majories nacionals comencen a comportar-se com minories amenaçades. Diuen que necessiten mesures extraordinàries per a mantenir-se al poder i protegir la nació d’amenaces externes i la influència estrangera. Això porta a polítiques com la polonesa o l’hongaresa, que han restringit mitjans de comunicació i tribunals i promouen ‘els veritables polonesos’o ‘els veritables hongaresos’.
Hi ha una divisió, en part rural-urbana, entre els liberals. Entre els qui consideren que la fi de les fronteres és una de les fites més importants de la Unió Europea, perquè permet viatjar, viure i treballar a tot el continent, i els qui desconfien de la Unió Europea i la influència estrangera, que consideren que es contraposa als interessos del país. La situació és extrapolable també amb el Front Nacional, el Brexit o l’elecció d’un president com Trump.
L’autor d’After Europe assenyala que tot plegat ha portat a una oposició que veu perillar el seu estil de vida, que està en contra de la Unió Europea –simplificada com a progressista–, que representa una elit allunyada dels problemes reals de la població, centrada en una perspectiva global i postmaterial, que ha deixat abandonats els obrers i desatén ‘polítiques reals’ com són la feina o donar un futur a la família. Considera raonable encarar preguntes sobre identitat, valors o l’impacte de la immigració, un debat inacceptable a la Unió Europea i que obre la porta a grups populistes d’extrema dreta i fa que el debat retorni a l’estat.
Per Krastev, la desintegració no és mai voluntària, no hi ha un partit que col·lapsi la unió, sinó que comença al centre i hi van reaccionant governs i individus fins que s’esdevé un ‘realment, no ho volia ningú’. I és impossible de saber si la desintegració serà per la moneda única, el tancament de les fronteres, el deute o per quin altre motiu. Tanmateix, Krastev considera que la Unió Europea sobreviurà els pròxims anys, simplement posposant la crisi de legitimitat actual, si no s’afronten els problemes amb uns electors que tinguin controvèrsies polítiques sobre la direcció i el futur de les seves societats.
Això sí, des de visions i ideologies diferents –esquerres, extrema dreta i liberals–, s’assenyalen unes mateixes causes de la crisi europea. Una institució que no afronta els problemes polítics, econòmics ni socials, que ha quedat reduïda a la mínima expressió políticament (com també hem pogut comprovar a Catalunya) i que sense un canvi de rumb sembla que va dirigida a una desintegració lenta i irremeiable.
