Si una cosa crida l’atenció de les declaracions del senyor Zoido sobre la violència policíaca de l’1 d’octubre, no és tant la minimització com la idea d’una acció defensiva. Segons el ministre, la policia va reaccionar a la violència dels votants o, en tot cas, d’infiltrats que ningú no ha vist i que, seguint l’explicació ministerial, deuen ser els elements que les càmeres van mostrar amb cares ensangonades, ulls malmesos per projectils prohibits, llançats escales avall i amuntegats sobre algú en estat de paràlisi cardíaca. El mateix relat de violència reactiva apuntala la justificació oficial dels actes vandàlics de policies a Calella i a altres poblacions on foren aquarterats sense respectar el dret d’admissió, amb una prepotència governamental que recorda l’allotjament obligatori de tropes en situacions d’ocupació i acantonament. En substitució d’aquella prestació arcaica, que es remunta a l’imperi romà i que modernament no es dóna si no és en estat de guerra, l’estat es preval d’una peculiar aplicació del delicte d’odi per a dissuadir els hotelers refractaris a posar els seus establiments a disposició de l’estat.

Fa temps que Espanya s’ha convertit en un laboratori de transvaloració semàntica dels mots. Els violents són els qui reben, els nazis els perseguits i empresonats, són nacionalistes els qui resisteixen l’assimilació a una de les nacions més agressives del planeta, intolerants els qui reivindiquen el dret de decidir de tothom, delinqüents els qui organitzen l’escenari primordial de la democràcia i defensen la lliure emissió del vot. I a l’inrevés: la regressió a l’escenari primordial de la dictadura es dissimula retòricament amb buides apel·lacions a l’estat de dret i a la legalitat, conceptes, d’altra banda, no incompatibles amb la dictadura. Tot absolutisme adapta el dret a la seva conveniència. Franco encara apel·lava al dret diví, i l’actual monarquia apel·la a una constitució feta a mida; però tant l’una legalitat com l’altra són hereves d’una rebel·lió contra el règim instituït. Dit d’una altra manera: la democràcia sols pot existir en un estat de dret, però no tots els estats de dret són democràtics.

Des de 1978, els espanyols viuen en la il·lusió d’una democràcia, que avui ja no és més que un sofisma. N’hi ha hagut prou de pressionar sobre aquesta democràcia amb el dret de decidir perquè l’estat reaccionés exhibint les seves entranyes. ‘Estos son mis poderes’, ha respost a dos milions de mobilitzats pels seus drets. Ara bé, si l’acció democràtica pressiona els estats immobilitzats en situacions arcaiques, i per tant injustes, la dictadura és la reacció clàssica a aquella pressió. Carl Schmitt va definir-la així, qualificant-la d’un acte d’autodefensa. L’enemic no acata les normes que el dictador considera que són la base legal vinculant. Legal i vinculant ho és, en tant que l’estat s’ha donat una constitució, però Schmitt precisa que no ho són els mitjans tècnics de l’acció dictatorial. I aquí tenim l’article 155 i l’acció preparatòria del 20 de setembre, depassant el marc legal de l’estat de dret. La justificació de la dictadura és que suspèn la constitució per tal de preservar-la; i així, el rei, Rajoy i el senat suspenen les garanties constitucionals en un temps i un espai delimitats per tal de ‘fer respectar’ la constitució i restablir la ‘normalitat’. El que s’ha viscut a Catalunya des del setembre, i encara des d’abans, si es té en compte tota l’amplitud de l’operació Catalunya, no és sinó un estat d’excepció localitzat. Una actualització d’aquella llei de jurisdiccions de 1905 aprovada precipitadament per l’estat arran de la violència de les forces armades contra els rotatius del Cu-Cut! i la Veu de Catalunya. Aleshores també el govern de torn d’aquell simulacre de democràcia que fou la Restauració va rearmar judicialment l’agressor, i es va trobar davant, com avui, i més que avui (perquè la indignació aplegà catalanistes i anticatalanistes, mentre que avui els comuns se’n desentenen), l’ampli moviment de la solidaritat.

Schmitt veu un problema que s’hagi d’implementar la llei mitjançant l’autonomia metodològica, com ell l’anomena. En termes de legalitat, hi ha efectivament una contradicció en l’arbitrarietat amb què el dictador reacciona per tal de restablir les condicions en què la llei tindrà vigència efectiva. Dit d’una altra manera: el dictador pretén crear les condicions en què la llei s’aplica. La normalitat a la qual apel·la des de l’anormalitat no és sinó el medi en què la norma pot aplicar-se homogèniament. Aquesta normalitat és alhora l’objecte i el pretext de tot cop d’estat i de tota suspensió constitucional. Recordem quin ha estat el guió de Rajoy per a imposar eleccions a Catalunya després de dissoldre inconstitucionalment el parlament. O l’atac de García Albiol als mitjans públics catalans per posar-hi persones ‘normals’. La norma pot tenir validesa abstracta, però cal imposar-la en situacions concretes, que poden ser dúctils o intractables. Per això la dictadura, diu Schmitt, és un problema de realitat concreta sense deixar d’ésser un problema legal. Una constitució no deixa de tenir validesa mai, ni temporalment, ni en un fragment del territori ni per una part de la població que, mentre siguin ciutadans, no poden ser tractats com a enemics o rebels i despullats dels seus drets. Però justament aquestes excepcions a la validesa íntegra de la constitució són intrínseques a la dictadura. I són possibles, afegeix, perquè la dictadura és la comissió d’una acció definida per la situació concreta.

No cal glossar Schmitt per adonar-se que descriu en termes teòrics la reacció de l’estat espanyol a la implementació catalana del dret de decidir. Es podria precisar que, tot i que la constitució prohibeix l’organització de referèndums –un dret exercit amb normalitat als Estats Units mitjançant proposicions, que equivalen a les iniciatives legislatives populars–, el desacatament d’aquest únic punt, clarament contingent i essencialment antidemocràtic, no viola la resta. En relació amb el dret de decidir i la seva expressió formal –el referèndum–, implica, doncs, una greu distorsió dels fets parlar d’un atac generalitzat a la constitució i d’un acte de sedició. I encara és una distorsió més greu emparar-se en la constitució per decretar-ne la suspensió per a un col·lectiu de persones definit com a ‘enemic’ a escapçar, llevant-los drets fonamentals com l’habeas corpus i sotmetent-los a inquisició política davant uns jutges que, amb plena ‘autonomia metodològica’, fan de la llei una excepcionalitat. Schmitt, qui per cert reivindicà la rellevància de Donoso Cortés com a precursor en la teoria de la dictadura, reconeix que, si la suspensió del principi de separació de poders és l’anomenada dictadura, aleshores la qüestió de si un estat és dictatorial no ofereix cap dubte. Si és d’Espanya que sorgeix el concepte modern de dictadura, no pot estranyar que també sigui Espanya la matriu de l’evolució de la democràcia garantista occidental cap a l’estat d’excepció democràtic.

Sobre la situació concreta, potser es pot aventurar que, si és cert que Catalunya no té prou força per a alliberar-se, Espanya tampoc no en té per a sostreure’s a la força de la gravetat de la seva història. Cada vegada que Catalunya se sent amb forces per a intentar-ho, la reacció de l’estat arrossega Espanya cap a la dictadura. I és així com, negant la llibertat dels pobles amb els quals es troben obligats a conviure, els espanyols abdiquen la llibertat en la pròpia vida.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.