LA is my lady

No fa gaires dies va sortir una notícia en què es comentava que a un jugador català (crec que Riqui Puig) que viu a Los Angeles li costava molt d’adaptar-se a una ciutat on depens tant del cotxe. Jo vaig viure a Los Angeles l’any 1986 sense cotxe (i sense carnet de conduir) i ho puc entendre perfectament tot i que pensava que, després de tants anys, la cosa hauria canviat. Pel que sé, ara hi ha metro. Aleshores encara no l’havien construït i tots els trajectes els havia de fer en autobús. Jo vivia a Santa Mònica, per anar a la facultat el trajecte durava més d’una hora i per anar al centre (downtown) l’excursioneta era d’unes quatre hores. De les dimensions de la ciutat me’n vaig adonar el primer dia. Volia anar a l’oficina de correus i vaig veure que era a quatre illes de casa, així que vaig decidir anar-hi a peu. Quan feia tres quarts d’hora que caminava i encara no havia fet la meitat del trajecte ja vaig veure que allò era un altre món i també em vaig adonar d’una altra cosa: en tot aquell trajecte, l’única persona que caminava era jo; tret dels que anaven en cotxe, al carrer no hi vaig trobar ningú més.

Una altra de les coses que em va costar d’entendre és que era una ciutat perillosa. Molt perillosa. Santa Mònica era un barri segur, però a partir de les set de la tarda ni se’t podia acudir sortir al carrer si no era amb cotxe. Pocs dies abans de marxar vaig sentir com mataven algú a sota casa. Aleshores ja havia entès aquell clima de violència en què érem immersos. Perquè no era una cosa tan evident, de dia podies passejar tranquil·lament, però, a partir d’una hora determinada –i això anava per barris–, t’adonaves que, sense moure’t de lloc, el carrer ja era un altre. A Hollywood això passava a les quatre de la tarda. De cop, estaves en perill. Quan encara no havia entès aquesta dinàmica, em vaig trobar en una situació en què vaig veure i entendre que estaven a punt d’atracar-me. Érem tres al carrer, ells dos i jo. Vaig passar pel seu costat i van començar a seguir-me. Com que jo anava a una llibreria vaig pensar que allà dins estaria segura. Vaig entrar i ells darrere meu. Els miralls que hi havia al sostre em permetien veure els seus moviments. Jo tenia l’avantatge que, en una llibreria, hi puc fer moltes coses. Ells era evident que no sabien què fer-hi. Vam anar jugant al gat i a la rata molta estona. Per sort, allà els autobusos passaven sempre a l’hora convinguda. Vaig comprar With a Daughter’s Eye: A Memoir of Margaret Mead and Gregory Bateson, de Mary Catherine Bateson i, a l’hora que havia de passar l’autobús, vaig sortir corrents, hi vaig pujar i allà es va acabar la persecució (ells estaven distrets, feia més d’una hora que eren allà dins sense trobar-hi res que els interessés).

Quan vaig arribar a casa i vaig explicar el que m’havia passat em van dir: “Això és molt perillós”, i jo vaig dir que no, que eren uns aprenents, que els havia vist la intenció i per això no havia passat res. I aleshores em van dir allò que jo encara no sabia o no entenia: “A ells els és igual si ho fan bé o ho fan malament, volen els calés i si per aconseguir-los t’han de matar, ho faran. Aquí la vida no té cap valor.” I els que m’ho deien eren els meus col·legues, que vivien allà. Jo, quan vaig marxar, estava farta sobretot d’això. De la policia que anava armada fins al capdamunt, dels que pujaven a l’autobús amb una pistola a la cartutxera (es veu que, si no la duien amagada, es podia fer) i de la mateixa manera de viure amb aquesta alerta constant.

Aquell any feia poc que Reagan havia desmuntat el sistema d’atenció als malalts mentals i molts havien acabat de sense-sostre. N’hi havia molts pel carrer sense cap atenció. Al davant de casa hi havia un jardinet on molts es reunien al capvespre i hi passaven la nit. Jo baixava abans de l’hora del toc de queda i seia allà a fumar una cigarreta. A vegades teníem converses erràtiques, algun s’enfadava amb mi perquè fumava i m’acusava de pol·luir el món. Aquell jardí era l’escenari d’una altra de les coses que més em van colpir en aquella ciutat: la soledat. Érem bastants els que seiem allà, uns vint o trenta, i malgrat compartir aquell espai cadascú carregava la seva pròpia història, sense família, sense cap institució que se’n fes càrrec.

I bé, aquella és la ciutat de les estrelles i el glamur, però tot això queda molt lluny quan hi vius sense cotxe. La veritat és que, quan hi vaig anar, no pensava en Hollywood, tot i que després vaig descobrir que al mateix Hollywood Bulevard hi havia unes llibreries de vell sensacionals. Un dia que em vaig perdre i vaig entrar en el barri de les estrelles un guarda privat em va convidar a tornar al món real. Però, en fi, no era el cinema el que m’havia portat allà. Si ho hagués estat, ben aviat hauria tingut un desengany. La col·lega que em va acollir a casa seva em va regalar una guia de la ciutat que encara conservo i que comença així: “Un 2,5% de la població de Los Angeles treballa a la indústria del cinema. El 97,5% restant aspira a fer-ho.”