La decisió de Joan Fuster

Perquè sí, perquè volem, perquè la commemoració ens n’ofereix l’excusa, per ganes, per desinfectar, per etcètera, però sobretot perquè ens fa falta, enguany parlarem una mica més de Joan Fuster, el falcó, el càustic, el pensador que ens va ordenar la nació, l’intel·lectual que ens va posar els punts sobre les is i que tot seguit hi va afegir un interrogant.

Condensat en aforisme (aquell meravellós advertiment, posem per cas: “Modèstia de l’autor.– Els aforismes –els meus com els de tothom– són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també”) o desenvolupat en pamflet de batalla, en article punyent o fondo o totes dues coses alhora (i amb humor, per torna: quina grandiosa gosadia!), en opuscle destil·lat, en llibre imprescindible, Joan Fuster se’ns desplega en un no parar d’incitacions. I sí, enguany, per la cosa de l’aniversari, celebrarem Fuster i en piularem els aforismes i el tornarem a repassar (perquè aquesta també ens la sabem: “Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”) i en parlarem i en discutirem i en farem cartells i els qui el van conèixer ens n’explicaran anècdotes i en farem més llibres encara i hi haurà exposicions i simposis i auques i tot i més i per fi.

Qui ens ho havia de dir, fa un temps. El van voler convertir en bèstia negra de qui sap què, el van cremar en efígie, li van posar bombes a casa, van voler esborrar-lo, reduir-lo a peça d’arqueologia, la percalina aquella amb la qual havia fet broma i avís, però voler no sempre és poder, i aquí el tenen, i el tenim, en potència i en acte.

No pas ell, és clar: el seu pensament.

I avui reivindiquem Joan Fuster com una actitud de fons. Més enllà de la doctrina, diguem-ne. Precisament perquè no propugnava cap doctrina. Perquè dir Joan Fuster és dir una manera d’entendre el país i el món, també: el fet senzill i revolucionari de pensar i de fer-ho més enllà de la cosa immediata i la tàctica i la jugada curta. Pensar no pas en el buit sinó amb vocació d’intervenció en la cosa humana concreta, és clar. Pensar de fons i actuar en conseqüència.

En el context tan complicat de la postguerra, tan gris i miseriós (econòmicament i intel·lectualment i de tants altres ments com hi vulguem afegir), Joan Fuster va prendre una decisió. Sense garanties de res, és clar. Amb connotacions polítiques i personals també.

Havia connectat amb el valencianisme de tendència republicana i laica que representava Carles Salvador (que seria, si em permeteu el resum a l’engròs, i sense perdre de vista els minsos paràmetres del conjunt, el corrent d’acostar-se al poble entrant en entitats folklòriques com ara Lo Rat Penat i sacrificant a aquest fi, si calia, l’exigència literària), i també amb el cercle de la tertúlia que encapçalava Xavier Casp (el, diguem-ne, corrent catòlic i conservador, amb la idea de projectar la llengua des d’una elit cultural), però d’alguna manera va ser la superació de l’enfrontament entre totes dues tendències la decisió que va permetre fer el salt qualitatiu i quantitatiu que es va viure després.

Perquè, paral·lelament, Fuster també havia establert relació amb els intel·lectuals de l’exili. Amb Vicenç Riera Llorca, amb Agustí Bartra. I des d’aquesta relació epistolar i de col·laboració literària, hi va trobar el fil que l’unia amb el tremp dels lluitadors d’abans de la guerra, hi va compartir la reflexió sobre el país. Sobre el conjunt del país i les seves necessitats. I les possibilitats. I, per la via de l’exili, va connectar també amb les idees que alimentaven el món i que la crosta de la dictadura espanyola pretenia impedir que circulessin a les terres que tenia dominades.

I d’aquí, de tot plegat, en va sorgir la via fusteriana, diguem-ne: un camí propi i allunyat de les batalles estèrils del minso valencianisme representat en un bàndol o en un altre.  I Fuster, que havia estudiat dret, i que etcètera, va decidir aparcar aquest ofici i dedicar-se al seu país. Que per a ell, concretament, volia dir escriure i agitar idees i participar en aplecs i escriure i agitar i impulsar entitats culturals i polítiques i escriure. I això va fer. I va aparcar la poesia, també. I es va centrar en l’assaig. Perquè amb la poesia difícilment s’hauria pogut professionalitzar (tan difícilment que era impossible) i perquè l’assaig li permetia la cercada, i necessària, incidència social.

La combinació de contingut i de forma, de les coses que deia i de la ploma esmolada i lúcida amb la qual les formulava, van convertir Joan Fuster en un veritable revulsiu. Això, i la voluntat d’incidència social que dèiem: es va determinar a formar una generació de joves “sense contactes amb aquestes lluites estúpides” i esperonada per una veritable fam de modernitat. Amb el seu pensament de fonament racionalista (la raó és “l’únic instrument amb què compta l’home per a obtenir coneixement”, explicava a les converses filosòfiques amb Júlia Blasco) i escèptic (perquè la raó té límits: la capacitat humana d’obtenir coneixement; som animals limitats que no podrem saber-ho ni comprendre-ho tot) i antidogmàtic, Joan Fuster ens va permetre superar la llosa del franquisme espanyol (i la reducció a innòcua nota de color folkloritzant) amb una proposta nacional pròpia arrelada i vinculada alhora amb el progrés i la modernitat.

Que aviat és dit.

Perquè el racionalisme de Joan Fuster, humanista i antimetafísic, no és nacionalista per cap essència o principi o definició, sinó per reacció davant de l’agressió: “Sóc nacionalista en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió.” És un projecte de modernització del país.

En fi, que la commemoració, per tant, la celebració, que ens sigui llegir, comentar, piular, debatre Fuster, és clar. Però també saber i entendre què va significar. Evitar de caure en la mera lloança percalínica i donar continuïtat a la seva escola de pensament crític sobre el país, de voluntat de renovació social, de modernització. Reivindicar la necessitat del pensament fusterià. Del pensament, per tant.

Que Joan Fuster no és passat: és ara.