Karlos Zurutuza: ‘Líbia, com Síria, és un camp de batalla per un poder que és molt lluny’

Aquestes últimes setmanes, els vaixells de l’ONG badalonina Proactiva Open Arms han arribat als ports de València, Barcelona i Palma amb els nàufrags rescatats a la Mediterrània, prop de les costes del nord d’Àfrica. Són homes i dones fatigats que arrosseguen una llarga història de fugida i misèria. L’última parada del seu viatge, abans de trepitjar Europa, havia estat Líbia –sempre Líbia–, un estat fallit, en descomposició des del linxament del dictador Muammar al-Gaddafi el 2011, que ha esdevingut el principal punt de sortida de migrants de l’Àfrica a Europa. Un país imprescindible per a entendre l’anomenada ‘crisi migratòria’, i del qual, malgrat això, no sabem res. Líbia és un forat negre informatiu.

El periodista Karlos Zurutuza i el fotoperiodista Ricard García Vilanova van anar-hi per primera vegada amb l’exèrcit d’informadors que cobrien la caiguda de Gaddafi. Molts no van tornar-hi mai més. Zurutuza i García Vilanova, en canvi, no han pogut deixar de fer-ho, no volen abandonar Líbia. D’aquesta fal·lera, i gràcies a l’impuls de la beca Photographic Social Vision per al Fotoperiodisme d’Investigació, n’ha sortit el llibre Terra endins. Vida i mort en la ruta líbia cap a Europa, cent quaranta pàgines per a entendre què passa a Líbia.

—S’ha explicat molt poc que Líbia és el principal punt de sortida d’immigrants i refugiats de l‘Àfrica a Europa. Creieu que era necessari fer-li justícia?
—La manera com s’ha explicat Líbia mostra el periodisme d’avui dia. El 2011, maten Gaddafi i s’omple d’informadors, entre els quals, en Ricard i jo. Després passa el moment de màxima tensió i tothom desapareix, ningú ja no se’n recorda més, de Líbia. La precarietat laboral i el pes del breaking news, que absorbeixen tot l’espai informatiu, fan molt difícil d’explicar històries amb context.

—Al llibre dieu: ‘El problema és que hem reconstruït aquesta història només a través dels testimonis de la pobra gent rescatada al Mediterrani central. Entendre la complexitat del que passa a Líbia en un vaixell a través del testimoni d’un nigerià és impossible.’ Ningú pregunta als libis?
—Així és. Hem escoltat milers de testimonis de subsaharians rescatats, però quants libis han aparegut als mitjans per explicar què passa al seu país? No hi ha interès de les grans capçaleres. A mi aquestes setmanes m’han trucat molts mitjans demanant-me sobre Líbia perquè hi ha hagut el cas de l’Aquarius, però per això i prou. Tots aquests anys oferia reportatges del país i ningú hi estava interessat.

—Tres governs, centenars de tribus, milers de grups armats i màfies de tràfic de persones. Per començar a entendre Líbia, s’ha de tenir clar que no hi ha cap autoritat central?
—A Líbia, les ciutats funcionen com petits estats independents els uns dels altres. Els municipis gestionen les forces armades i, en el cas de les poblacions costaneres, que són la majoria, també gestionen els guardacostes. A més, no podem pensar en els estàndards europeus, els límits entre què és govern, què és màfia i què és milícia són impossibles de traçar, tot està interrelacionat.

—Si cada ciutat té els seus guardacostes, qui són, doncs, els anomenats guardacostes libis?
—És difícil de dir. Seguint el mateix esquema de terra, on cada milícia controla el seu territori, cada ciutat patrulla les seves aigües. Abans, però, els guardacostes actuaven com a contrabandistes, demanaven diners a les màfies a canvi de deixar passar les barcasses. Quan el 2016 la Unió Europea va posar en marxa l’operació Sophia, la situació va canviar. Des d’aleshores, Europa s’ha dedicat a entrenar, armar i legitimar els guardacostes perquè siguin els encarregats d’impedir que les barcasses de migrants arribin a Europa.

—A les màfies no els deu fer gaire gràcia aquesta operació.
—Europa també ha provat de treballar amb les màfies. Itàlia, de fet, finança la màfia més gran de la principal ciutat de sortida de migrants a canvi que aturi el tràfic de persones i actuï en el territori perquè les altres també deixin de fer-ho. Per això, a final del 2017, hi va haver una guerra entre màfies, perquè la que estava patrocinada per Itàlia volia incidir en els negocis de les altres.

—El govern italià, per tant, finança les màfies a Líbia per evitar que els migrants arribin a les seves costes.
—S’ha de dir que Itàlia és el país europeu que més pateix l’arribada de migrants, que ha d’assumir el merder, i quan demana ajuda es queda sola. Salvini ha de gestionar això i com que no hi ha cap autoritat central per a negociar a Líbia, s’asseu amb les milícies i amb les màfies. És un esquema que també van fer els americans a l’Irac i a l’Afganistan. S’aplica igual a Líbia. Al final, si l’estat no existeix, t’has de relacionar amb qui mana sobre el terreny.

—Tot i això, finançar els guardacostes i les màfies no ha servit per a aturar el tràfic de persones.
—És clar, perquè en una sola ciutat potser hi ha vint o trenta màfies de tràfic de persones. No és tan senzill. Líbia no és com la Turquia d’Erdogan, a qui pagues milions i milions i et tanca les fronteres. Després del linxament de Gaddafi, no hi ha cap autoritat central amb qui negociar res, per això és tan complicat, també, d’entendre què hi passa.

—Per aturar l’arribada de migrants, la Unió Europa també ha pressionat les ONG perquè se’n vagin del terreny, i ho ha aconseguit.
—Les ONG s’havien convertit en un testimoni incòmode de les coses que passaven, per això les altes instàncies europees van començar una campanya per a desprestigiar-les. El resultat és que la flota de rescat s’ha reduït un terç i les que hi operen ja no poden desembarcar a Itàlia, fet que augmenta el temps del viatge i redueix el que passen a la zona de rescat.

—Que no hi hagi ONG de rescat frenarà els qui volen arribar a Europa?
—No, els migrants sortiran, però cada vegada en moriran més. El 2014, Itàlia tenia l’operació de rescat Mare Nostrum, però era molt costosa econòmicament i política. Quan va demanar ajuda a Brussel·les, li va girar l’esquena. Aleshores, Roma va suspendre l’operació i Frontex va agafar el control de les fronteres: els migrants no deixaven de sortir, simplement el nombre de persones que moria al mar es va multiplicar per trenta. Això mateix passarà ara.

—Abans del 2011, Líbia no era un país de pas per a les rutes migratòries, sinó que era un país de destinació. Tantes oportunitats laborals oferia perquè milers de subsaharians i asiàtics hi anessin a treballar?
—Líbia té les reserves de petroli més grans de l’Àfrica, encara que no n’és el principal exportador. Amb una població de només sis milions de persones, els libis estaven acostumats a viure de renda, sense treballar, des dels anys seixanta que es va instaurar aquest sistema. Per això, calia que vinguessin estrangers a treballar, com a metges, paletes o escombriaires, perquè els libis no ho feien. A més, el 2011, un dinar libi costava l’equivalent a un euro; un nigerià podia viure millor a Líbia que a Nigèria i enviar diners a la família.

—Amb la caiguda de Gaddafi, Líbia s’ha descompost. Per què interessava, doncs, fer-lo caure?
—Realment, això no ho sé. Els libis tenien tot el dret del món d’alçar-se en contra de Gaddafi, però el linxament que va rebre el dictador de la resta del món no tenia cap relació amb el benestar dels libis. De fet, després de la caiguda de Gaddafi hi va haver eleccions, però Líbia la van deixar sola. Un país que surt de 44 anys d’un règim lisèrgic, d’un dia per un altre, no pots pretendre que entengui que allò ja és una democràcia. És molt més complicat. Si hi havia cap pla per Líbia, ha estat nefast. Si el pla era crear aquest caos, aleshores ha triomfat, però és clar, arran d’això la Unió Europea té molts problemes per a controlar els fluxos migratoris. Jo estic segur que molts, sobretot els italians, troben a faltar Gaddafi.

—Una de les últimes propostes del primer ministre italià, Matteo Salvini, a la cimera sobre immigració de la UE, va ser la d’obrir centres de detenció de migrants a Líbia. A banda de ser immoral, és viable, des del punt de vista pràctic?
—No, és impossible. És un missatge polític que envia Salvini: ‘Mireu, no tan sols tanco els ports italians i entreno els guardacostes per evitar que surtin, sinó que faig que les possibles peticions d’asil es facin des de Líbia.’ Però Salvini, que té un gran coneixement de Líbia,perquè va ser colònia italiana, sap perfectament que això és impossible. I encara ho és més al sud del país, com va dir, al desert, on no hi ha cap mena de control de res. És important recordar que Itàlia, a banda del problema migratori, té grans interessos energètics a Líbia: a Trípoli hi ha les refineries de gas i petroli que alimenten Itàlia. Per això, Itàlia, i també l’ONU, donen suport un govern escollit a dit que els libis no reconeixen i que està sustentat per una milícia salafista, que utilitza la brutalitat pròpia de l’islamisme radical per imposar el seu ordre, com feien els talibans a l’Afganistan. Però aquest govern controla les refineries de gas i petroli.

—L’islamisme radical està relacionat amb la misèria?
—Totalment. A Europa deien que a Líbia que hi havia un problema molt gran amb Estat Islàmic, però els libis sempre et diuen que això són problemes europeus, perquè tenen por que els esquitxi. I així va, a Europa ens centrem a combatre Estat Islàmic a Líbia i ens oblidem que els tres governs libis enfrontats reben diners injectats de l’Aràbia Saudita. L’islamisme radical entra a Líbia des de dalt, no des de baix. Tothom vol la seva part del pastís. Líbia, com Síria, és un camp de batalla on els qui volen el poder viuen molt lluny, sigui a Doha, Riad, Moscú o Washington.

—Per què vosaltres, com a periodistes, teniu protecció, i un subsaharià no l’aconsegueix?
—Nosaltres aconseguim la protecció d’algunes tribus i milícies perquè hi hem tornat una vegada i una altra. I és d’aquesta manera, tornant-hi, que et guanyes el respecte de la gent. Demostres que tens un compromís amb la història, que no ets algú que només hi arriba quan hi ha bombes i se’n va quan s’acaba l’espectacle. El problema del subsaharià és que ara només hi és de pas. Tot i això, sí que n’hi ha que tenen el respecte dels locals. Hi ha libis que ajuden i protegeixen els subsaharians, però això no ho expliquen, els mitjans.

—El tràfic de persones, però, s’ha convertit en un dels negocis més suculents per als locals.
—Sí, però no per a tothom. Fixeu-vos en Zuwara, una ciutat costanera. Quan els libis se’ls van començar a omplir les platges de cadàvers, dels qui havien mort ofegats, van organitzar-se per ajudar els migrants, enterrar els cossos i lluitar per fer fora les màfies de tràfic de persones de la població, i ho van aconseguir. Les brigades antimàfies van expulsar el tràfic de Zuwara. Es demonitza molt els libis, però ells pateixen aquesta qüestió molt més que nosaltres.

—Quin futur li espera, a Líbia?
—No tinc una bola de vindre, però no hi ha motius per a l’optimisme. Al Líban van ser quinze anys de guerra i a Líbia res fa pensar que sigui millor. Aquestes fronteres, que es van traçar sobre mapa fa un segle, com les de l’Orient Mitjà, potser caldrà canviar-les o cercar altres formes de govern que s’adaptin millor a la realitat de cada lloc.

—Hi tornareu, per explicar-ho?
—És que jo treballo així, tornant als llocs. Els periodistes, si només viatgem de guerra en guerra, i no tornem mai més, ens convertim en vouyers de guerra. Crec que la manera d’explicar una història és seguir-la, establir-hi un compromís. En el cas de Líbia, després de viure l’aixecament militar i la destrucció que va provocar, jo sento que sóc responsable d’explicar com continua la història. A més, també creo vincles personals: tinc molts amics a Líbia i hi tornaré encara que només sigui per veure’ls.