L'actor Julio Manrique davant les canyes de l'escenari d''Èdip', al teatre Romea (fotografia: Laura Gállego)

Julio Manrique (Barcelona, 1973) protagonitza la tragèdia Èdip, al teatre Romea fins el 10 de juny sota la direcció d’Oriol Broggi. La història, ben coneguda per a tothom. Matar el pare i anar-se’n al llit amb la mare. Voler fugir del mal presagi dels oracles per acabar-s’hi abocant irremeiablement. La història del rei de Tebes, Èdip, escrita per Sòfocles fa més de dos mil quatre-cents anys, encara avui s’explica i es coneix. La recerca de la identitat, continuar investigant per a descobrir qui és, malgrat descobrir-ho el porti a arrencar-se els ulls i a viure com un rodamon. Tenir-ho tot, i perdre-ho per descobrir els propis orígens. Una tragèdia que llança la pregunta sobre la identitat, una de les grans preguntes.

És la quarta vegada que et dirigeix l’Oriol Broggi i sembla que heu trobat la fórmula de l’èxit.
—M’agrada treballar amb l’Oriol, ens entenem molt bé treballant junts; m’agrada molt perquè, entre d’altres coses, té un món i una manera de fer teatre propis, que es manifesten en la tria dels textos.És força diferent de les tries que jo faig com a director.Té un univers estètic i conceptual que no és el meu però que és molt atractiu permi. Com que és ‘una altra cosa’ per mi és molt enriquidor entrar al seu món irecórrer aquests personatges tan intensos que em proposa, com el Hamlet o l’Èdipmateix.O com les aventures d’Incendis o de L’orfe del Clan dels Zhao.

Parlàveu de personatges intensos. Èdip és presentada com la tragèdia per antonomàsia. Què exigeix en el terreny interpretatiu?
—Sobretot s’ha de tenir clar que la història, els personatges, estan molt per sobre de tu. Són mites, personatges enormes, miralls molt grans on reflectir-se. Els temes són enormes, les passions són enormes i es desboquen. L’ànima d’aquests textos és molt gran, i, a més ens vénen de molt lluny. Han anat prenent formes diferents en el temps perquè continuem tornant-hi sempre. A cada època, aquests grans mites ens parlen d’una manera determinada. Com que són tan grans, crec que, com a actor, has de fer de transmissor, de tub, gairebé, de canal, de missatger. L’Oriol no pretén posar-se per sobre de les històries sinó que mira d’explicar-les bé. Sent una fascinació real per les històries que tria. I en aquest sentit ell també veu molt clar que hem de fer de transmissors, sense interferir-hi; estar al servei de la història.

També és un personatge exigent en l’àmbit físic.
—Sí, és això que deia de col·locar-se com a canal: mentre vas explicant l’obra deixes que et colpegi, però sense perdre mai el control. És important mantenir les regnes del cavall tibades però alhora mantenir-te flexible perquè la història et vagi colpejant. Èdip mateix, cada cosa que li va passant l’aboca cada vegada més i més avall, en aquest pou sense fons de la identitat; un fons terrible que li costarà d’assumir. Sobretot és intentar ser flexible.

Per què una tragèdia com aquesta encara ara ens pot colpir?
—Perquè és el viatge de la recerca de la identitat. De fet, crec que és una de les primeres grans obres que fa la pregunta amb una força enorme, amb la força del crit de qui s’ha arrencat els ulls: qui sóc? És una pregunta que llança a l’abisme. Tots en el nostre procés de creixement ens l’acabem fent. Hi estem avesats. I si no ens la fem, pitjor.Perquè significa viure d’esquenes a un mateix. Èdip no té més remei que fer-se-la. Sòfocles el posa en una situació en què els oracles li auguren una cosa terrible i ell s’espanta i mira de fugir-ne. Però com més ràpid fuig, empès per la por, més s’hi acosta. I al final no té més remei que enfrontar-se a qui realment és. I s’enfronta al monstre. Perquè allà baix, a sota el pou, hi ha un monstre que ell no volia mirar i al final no té més remei que fer-ho. I es treu els ulls perquè no pot suportar veure més. Però després d’això, quan s’ha convertit en un cec, quan no hi veu, és segurament quan comença a veure-hi clar. Quan ho perd tot, quan li cau la corona de rei de Tebes, quan l’heroi que creia que era descobreix que és un monstre… Passa això que hem mirat d’apuntar a l’epíleg, que és una reescriptura d’Èdip a Colonos feta per Wajdi Mouawad, l’autor d’Incendis.

Què hi voleu explicar?
—L’epíleg proposa aquest Èdip tranquil, que se’n va a un teatre a descansar, a morir, i a deixar sobre l’escenari la seva història perquè la reculli algú altre i la continuï explicant. Tot això té una certa llum, la llum des de la ceguesa, des del punt d’haver assumit el dolor. I és a l’epíleg on agafem prestades i amb el seu permís les paraules de Wajdi Mouawad que diu que l’única cosa que ens quedarà quan ens hagin pres tantes coses és la nostra capacitat d’explicar històries, d’explicar les històries dels morts per donar una mica de llum als vius.

Precisament Wajdi Mouawad és un dels autors preferits de Broggi, dieu que a Èdip apareix al final de l’obra. Per què és un referent del vostre teatre?
—Veig que explico massa coses! No passa res, suposo, perquè en aquesta obra la cosa important no són les sorpreses argumentals, tot i que la història d’Èdip és un thriller collonut: la manera com ell fa de detectiu de si mateix i va descobrint la veritat de mica en mica. I això posa molta tensió en l’obra, aquesta dosificació dels descobriments.. Pel que fa Wajdi Mouawad, és, segurament, l’autor contemporani que més s’ha inspirat en els grecs, que els ha fet més seus, i que ha reescrit la tragèdia clàssica convertint-la en material contemporani. Incendis s’inspira molt en Èdip rei de Sòfocles. Wajdi és molt fan de Sòfocles i l’ha muntat sencer: ha agafat i reescrit les sis obres que ens han arribat i les ha muntades totes.

Parlant d’Èdip, és inevitable de pensar en el complex que duu el seu nom.
—Sí, els psicòlegs –i sobretot Freud, figura capital del segle XX– s’agafaven a mites per explicar coses. Electra, Medea i Èdip. I la història d’aquest noi que mata el seu pare i se’n va al llit amb la seva mare, per algú que començava a especular amb el món de l’inconscient i de la psicoanàlisi, era un mite perfecte per a exemplificar, crec jo, el procés de construcció de la pròpia identitat. Reconèixer el desig per la mare, sobretot des de la perspectiva masculina. És cert, segurament és la primera dona referent de qui t’enamores. I vas veient el pare com un rival a mesura que et fas gran i l’has de matar, l’has de destronar. Ell era el campió i ara ho has de ser tu; el campió en el sentit de ser ‘jo’ i no ser ‘fill d’algú’, en aquest sentit parlava de la mort del pare. Això és de Freud i no necessàriament nostre, però hi ha una frase molt moderna de Jocasta, de la versió original, que diu: ‘No et preocupis per això d’haver dormit amb la teva mare, que molts altres ho han somniat abans que tu.’ Això li ho diu quan comença a témer que sigui fill seu. Però continua insistint a deixar-ho estar. Ella lluita per la supervivència, la veritat és una cosa que no podran assumir, i ella diu que tothom té els seus fantasmes.

Al final de l’obra, en arribar al teatre, diuen una frase sobre què és el teatre…
—’Un refugi dels homes per als homes on les paraules són amigues de les pedres’, que és una frase preciosa.

Exacte. I què és per a vós el teatre?
—No puc superar aquesta frase perquè m’emociona molt dir-la, però és un lloc de trobada on ens expliquem històries els uns als altres. Perquè necessitem explicar-nos la vida per viure-la.

De fet, us hem vist sobretot en teatre, més que en televisió o cinema. Què té d’especial?
—S’ha anat convertint en el meu mitjà habitual, tot i que també m’agrada molt la televisió i sobretot m’agrada molt el cinema. M’agrada molt el món audiovisual i em fascina molt. Però el teatre és viu. Passa aquí i ara. Potser és l”aquí i ara’. Potser aquesta cosa efímera que té, inevitable, aquesta intensitat que té la vida: l’instant és irrepetible. Potser té a veure amb això, que és efímer, és únic. Això que passa ara no tornarà a passar mai més. I més coses. Per exemple, al cine, el personatge més important potser és la càmera, que fa que els espectadors mirin les coses des d’un punt de vista o un altre. I aquí els plans els creem nosaltres, i amb el director que ha imaginat la posada en escena. Ets una mica més propietari de la cosa.

I dins el mateix món del teatre heu tocat tecles diverses: actor, director, dramaturg, fins i tot director artístic d’un teatre com és aquest, el Romea… Haver fet papers diferents del món del teatre ajuda a fer millor els altres?
—Segurament. No ho tinc teoritzat. Vaig començar a fer de director perquè era actor i vaig conèixer aquest ofici d’explicar històries fent d’actor, i quan vaig començar a dirigir només tenia aquesta experiència. Després, quan he compaginat direcció i actuació crec que el fet d’haver dirigit m’ha estat útil per a entendre millor què volia el director i què veia la gent: què és realment això que fem. M’ha ajudat a prendre’n consciència del tot.

Heu dit unes quantes vegades que el teatre és explicar històries, però creieu que ha de tenir cap funció més?
—Sobretot ha de fer sentir. És la millor manera d’influir i fer-ho des d’un lloc noble, honest, no manipulador. Ha de commoure, en el millor dels casos. En un sentit ampli. No necessàriament fent plorar, però ha de commoure, arribar-te a l’ànima. Això és la millor cosa que pot arribar a passar. No crec en el teatre pedagògic. No crec que nosaltres siguem ningú per a donar lliçons a ningú. No crec que sigui l’espai adequat, hi ha més espais a la societat per a fer això. No crec en els sermons, no m’agraden gaire. No m’agrada que me’ls facin si no els he anat a demanar.

Sovint es diu que el món de la cultura també hauria de prendre posició política.
—Crec que el teatre s’hauria d’ocupar de coses més invisibles, més ambivalents i segurament més profundes que la política. Penso que hi ha coses més profundes que la política, i la política és importantíssima. La política és inevitable. Gairebé qualsevol acció que emprens pot ser vista des d’un punt de vista polític. Decidir de fer una obra o una altra, si vols llegir-ho així, té una certa dimensió política. Però no crec que el teatre sigui el lloc per a fer el debat polític. La televisió ja se n’ocupa. De fet estem envoltats d’opinadors que prenen partit i que discuteixen confrontant punts de vista polítics. Crec que el teatre ha de volar o submergir-se en un altra mena d’experiència, humana, molt rica, però que no es quedi només en el pla ideològic. Que no sigui ‘qui votes?’. M’és igual qui voti la gent que ve a veure l’obra, m’importen més unes altres coses.

Dieu que la política és inevitable a l’hora de triar un text o un altre i justament coincideix Èdip al Romea i Medea al Lliure de Montjuïc.
—Segurament és una cosa que hi ha a l’aire; no les decidim d’una manera estratègica o conscient. És un clima, una agitació, una convulsió. La tragèdia és convulsa. Són forces enormes en oposició, és desgarro, és quejío, en terminologia flamenca. És un espai convuls i ara l’espai social és molt convuls. Hi ha posicions que sembla que no es trobaran mai, hi ha disbarats que no som capaços d’entendre, potser respon a això.

L’última vegada que us vam veure a la televisió va ser fent El crac. Què hi ha del Julio Manrique real?
—Bé, era jo, la meva veu, la meva barba… però espero no ser tan monstruós [riu]. És una bretolada fantàstica que crec que acaba parlant de les batalles d’egos. L’esperit d’El crac és això. Joel Joan va començar rient-se d’ell mateix i em va convidar que participés en la segona temporada, a la gran broma cruel que explora una zona de les nostres ànimes que és aquest jo petit egocèntric que no en té mai prou d’afalacs. I d’això, ens en rèiem.

Dels tòpics sobre el teatre?
—Sí, ell es volia riure de l’esnobisme. De la màscara. És clar que hi és, en el món del teatre. De vegades és un mecanisme de supervivència en certes situacions socials. Però jo no crec que hi sigui més en el teatre que en altres àmbits. Per exemple, en el de la política o en el del periodisme, per dir-te’n dos, on el nivell d’esnobisme o de màscara arriben a nivells molt alts. I a més, en aquests dos àmbits crec que amb un nivell de perillositat més alt que la ximpleria i les vanitats del món del teatre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb