La tertúlia proscrita

Joves, salut mental i la responsabilitat dels adults

  • A molts països es comença a parlar d’una plaga d’absentisme escolar, joves que es queden a casa perquè la salut mental els hi obliga, i que per tant veuen limitada la progressió acadèmica

Josep Sala i Cullell
07.03.2024 - 21:40
Actualització: 14.03.2024 - 13:39
VilaWeb

L’onada de notícies i estudis sobre la fragilitat de la Generació Z –els nascuts a partir de l’any 2000, més o menys– no s’atura. A tot Occident, i també a Catalunya, els diagnòstics d’angoixa i depressió, a més dels ingressos hospitalaris per intents de suïcidi i autolesions, s’han disparat. La setmana passada la premsa del Regne Unit publicava que els treballadors britànics de 20 a 25 anys tenen el doble de dies improductius a la feina que els més grans de 60, i la causa és la mala salut mental.

El fenomen no ha estat gradual, sinó que va aparèixer de cop fa més o menys una dècada, i per tant és anterior a la pandèmia de la covid. Jonathan Haidt i Jean M. Twenge, professors de sociologia nord-americans, van estudiar la pregunta “et sents sol a l’escola?” que sol incloure l’estudi PISA. Van descobrir que fins el 2012 s’havia mantingut estable, amb valors entorn del 10%-15% a Occident; i a partir de llavors la xifra es va disparar a tot arreu, amb xifres per sobre del 35% a països anglosaxons. A Noruega, a l’enquesta digital que es fa a tots els alumnes des de cinquè de primària, i que s’elabora des del 2001, la pregunta “t’ho passes bé a l’escola?” també era força constant, amb un 4,5 sobre 5. Des del 2016 ha caigut en picat, i en alguns cursos es troba per sota del 4. A la vegada han augmentat moltíssim els alumnes que indiquen que han patit algun episodi d’assetjament, que sovint és invisible perquè té lloc a la xarxa. I també a molts països es comença a parlar d’una plaga d’absentisme escolar, joves que es queden a casa perquè la salut mental els hi obliga, i que per tant veuen limitada la progressió acadèmica.

Quin és l’origen d’aquest fenomen? Normalment es donen tres teories. Haidt i Twenge, com també la majoria d’enquestes a adolescents, en culpen l’emergència de les xarxes socials. La crisi va començar poc després de la popularització dels smartphones entre els nens i joves, i la introducció de l’opció m’agrada a Facebook el 2009. Els autors han trobat una correlació entre les hores que es passen a la xarxa i la disminució del benestar emocional, i l’aparició de la roda infinita de TikTok, amb uns algorismes dissenyats per a mantenir l’atenció constant, ho ha agreujat. A més ha explotat la velocitat de la informació que han de processar els joves –les modes, les paraules correctes i incorrectes, els espais on et poden criticar sense que ho sàpigues, els rumors. L’any passat un estudi a Noruega va preguntar a les famílies amb adolescents què els feia més por que els passés als joves. Els adults contestaven una agressió sexual per part d’un desconegut, però els nanos patien per si eren víctimes d’un atac coordinat i massiu a la xarxa.

La segona teoria parla de la manca d’expectatives de futur. L’accés a l’habitatge, que marcava el pas definitiu a la vida adulta, s’ha reduït a una qüestió d’herència familiar, i la meritocràcia és un discurs que ara només defensen els fills de les classes privilegiades i els més grans de cinquanta o seixanta anys. Les notícies del món cada cop són més catastròfiques per a Occident, a banda del repte colossal del canvi climàtic i la nova epidèmia de solitud. I com que els valors de l’èxit juvenil no han canviat (sexe i diners), el mercat de xarlatans a la xarxa que prometen un accés ràpid al triomf porta a una frustració inevitable.

El motiu més polèmic, tot i això, és si els adults els ho hem posat massa fàcil, als joves, i per tant hem impedit que desenvolupessin de petits els mecanismes per a superar les adversitats. L’edat en què els nanos poden quedar-se sols a casa o anar sense supervisió pel carrer s’ha endarrerit, i la llibertat de moviments que vam tenir els qui som quarantins ara seria impossible. Famílies i mestres els hem estat molt més a sobre per a controlar què fan i on van –amb l’excepció dels racons de les xarxes que freqüenten, i que els grans desconeixem. És una intervenció benintencionada però constant que ha pogut tenir efectes negatius.

I aquí em permetreu que us expliqui una situació que vaig veure a l’institut noruec de batxillerat on treballo, i que és l’origen d’aquest article. Quan vaig començar a fer de professor, fa disset anys, sempre deixava molta llibertat als alumnes per a gestionar la vida a l’aula. Podien triar on asseure’s i amb qui fer les activitats en parella o en grup, i si algú es quedava despenjat, li suggeria amb qui podia treballar. Al final tothom s’espavilava. Fa vuit anys, però, el centre va decidir que no podia ser que algú se sentís aïllat, i va imposar un mètode en què tothom té assignat els grups de treball. Això funciona molt bé durant els primers mesos del primer curs, quan encara no es coneixen, però al final tots busquen agrupar-se per afinitats, com és lògic. I la setmana passada l’institut ens va enviar una nota: “Recordeu que tothom s’ha d’asseure al lloc assignat, perquè no tothom té un lloc segur a classe.”

Una paraula em va posar en òrbita. “Segur”. Què vol dir exactament això d’un “lloc segur”? La meva classe és segura, la meva escola també. Aquí parlem d’una incomoditat, o d’una situació que pot provocar un moment d’estrès o de tristesa, però que no té res a veure amb la seguretat. I llavors vaig pensar en allò que fem realment. Davant d’uns alumnes que tenen la necessitat d’aprendre a formar lligams socials, en lloc de donar-los els mecanismes per aconseguir-ho els hem eliminat el repte, amb l’argument que no volem que s’ho passin malament. I si aquest aprenentatge no el tenen a batxillerat, a setze anys, quan esperem que finalment superin l’obstacle? A la universitat? Quan treballin a temps complet? Mai?

Avui us confesso que no tinc cap resposta. Tots volem el millor per als nostres fills, néts, fillols i alumnes, però alguna cosa hem fet malament, i això ha provocat una crisi molt greu de salut mental. Necessitem algun canvi urgent, però a banda dels pedaços imprescindibles (la prohibició dels mòbils a les escoles, per començar), sóc incapaç de dir-vos què hi podem fer.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any