Josep Pla, “l’illòman” que va permetre a Francesc de Borja Moll d’acabar el diccionari

“Jo tinc una gran admiració pels erudits. ¿Què seria aquest país sense aquests elements tan decisius i admirables? Jo no he pogut viure, aquests últims anys, sense tenir el diccionari del senyor Moll de Ciutadella, gran llatinista, fet a Mallorca.” Ho escriu Josep Pla al seu crepuscular Darrers escrits. El mateix volum en què, unes pàgines més endavant, afegeix: “Si sabés, amic Moll, l’admiració que li tinc, el que m’ha ensenyat! Jo ja sóc vell. ¿El podré veure algun dia, senyor Moll? Serà difícil. L’enyoro constantment, el seu record és permanent.” I és que Josep Pla sempre es va definir com un devot del Diccionari català-valencià-balear, començat per mossèn Antoni M. Alcover i acabat pel filòleg Francesc de Borja Moll. Ho diu ell mateix, en unes quantes de les pàgines de la seva obra completa, com aquelles de Notes per a Sílvia, en què confessa que el llegeix sovint: “A vegades és molt saborós terrenal, sap donar gust a les coses. A mesura que em faig vell constato que els diccionaris m’agraden cada dia més –sobretot aquest. De jove, no recordo haver-ne llegit cap. Llavors no sabia res de res (i ara tampoc, probablement). Potser ara les meves sensacions són més precises. Res més. […] Moll és, a més a més, un gran escriptor: natural, precís, clar, que capta saborosament les coses, el seu moviment, el gust de la vida.”

L’admiració i la complicitat van relligar tots dos homenots, Pla i Moll, i ara un nou aplec de correspondència planiana –després de les publicades amb Joan Estelrich, Jaume Vicenç Vives, Gaziel o l’editor Josep Maria Cruzet– permet de resseguir la relació, del 1948 fins a les vigílies de la mort de l’escriptor empordanès, amb revelacions interessants sobre el paper de Pla en l’arribada a bon port del Diccionari. És Còmplices per la llengua. Cartes 1948-1979 (Destino), editat per la filòloga Josefina Salord Ripoll. El llibre aplega quaranta-sis documents, amb diversos annexos que enriqueixen el coneixement d’aquesta relació entre el filòleg i l’escriptor.

Una amistat perdurable en el temps

Moll i Pla s’havien conegut l’any 1948, quan l’autodefinit com a “illòman” va tornar a l’illa que li havia descobert el seu amic Estelrich un quart de segle abans. Hi tornava per poder escriure la guia de Mallorca, Menorca i Eivissa que li havia encarregat Destino després de l’èxit de la Guia de Catalunya. En aquell viatge, Pla va acostar-se a Llibres Mallorca, la llibreria que Moll tot just acabava d’obrir a Palma, i en va sortir trasbalsat després de poder veure de primera mà la calaixera amb les fitxes en què el filòleg i editor treballava, tot continuant la tasca del seu mestre Alcover, acompanyat de Manuel Sanchis Guarner, el lingüista represaliat i desterrat a les Illes. El prosista que maldava per recuperar la continuïtat de l’idioma i la represa de les edicions en català en un moment tan negre com els anys quaranta tenia clar que aquella operació necessitava escriptors, sí, però també filòlegs i diccionaris, com ara el que es feia a Mallorca.

Per aquesta “incondicional i militant adhesió a l’idioma”, tal com escriuria Joan Fuster, Pla va fer tots els possibles per animar i possibilitar la continuïtat de les tasques del Diccionari. I ho va fer amb totes les eines al seu abast. En primer lloc, mitjançant les armes del periodisme. Així, poques setmanes després d’aquella primera trobada va dedicar un article a Destino a qui havia estat el seu cicerone a l’illa, ponderant-ne la tasca de filòleg i d’editor en català i agraint-li públicament la contribució a la unitat de la llengua catalana que significava el Diccionari –encara que ho hagués d’escriure en castellà. Moll ho recordava a les seves memòries: “La seva conversa em va agradar; era divertida, instructiva i estimulant. I a mi m’anava bé, per aquells temps, que m’estimulassin, sobretot per a decidir-me a continuar la publicació del Diccionari. […] No he oblidat mai aquell espai d’amistat novella d’en Pla, que va ser per a mi una injecció de coratge per a la represa de la gran edició.” Perquè, gràcies al nou clima polític propiciat per la postguerra europea, en què el franquisme s’havia de fer perdonar el passat de complicitat amb els règims nazi-feixistes, el 1949 es reprenia la publicació dels fascicles, gràcies a la Campanya del Diccionari, que havia fet el salt de Mallorca cap a Catalunya i el País Valencià.

La impaciència de Pla

Els lents avenços de la publicació del DCVB topaven amb la impaciència de Pla, que no s’estava d’escriure a l’editor: “El Diccionari es retarda massa, va massa a poc a poc. Puc imaginar-me les dificultats. Però creieu-me: doneu-hi una empenta.” Enmig de les propostes no reeixides perquè Pla s’incorporés en alguna de les col·leccions editorials de Moll, a la correspondència es troben notícies de l’avanç del diccionari. Així, l’any 1953, el filòleg feia avinent al seu corresponsal: “El diccionari porta bona marxa, i això no vol dir que estigui financerament consolidat, sinó que capegem el temporal contra tota la maror que el temps actual suposa. El diccionari m’ha fet tornar blancs els cabells, i és probable que abans d’acabar l’obra ja no en tingui ni de blancs ni de cap color: però m’enganyaré molt si l’obra no s’acaba en un termini relativament curt (quatre anys?, cinc anys?). Quan l’acabem, vós haureu de participar a la festa que ineludiblement haurem de fer, encara que ens tinguin a règim.” Mitjançant els articles de Destino, Pla va anar informant puntualment de les novetats del Diccionari i d’una illa que, gràcies a l’amistat amb Moll –i posteriorment, a través de Baltasar Porcel– cada vegada coneixia més bé. La insistència planiana davant la lentitud de l’obra del Diccionari també és constant al llarg de les cartes que van intercanviar-se, malgrat que Moll li donés tota mena d’explicacions.

Pla, a més, volia escriure un homenot de Francesc de Borja Moll, a qui judicava com a escriptor excepcional amb Fuster –tots tres formaven la representació dels Països Catalans al Correo Catalán, el periòdic dels cotoners sots-dirigit per Manuel Ibáñez Escofet–, bo i coincidint amb el final de l’obra del Diccionari. Un darrer impuls en què s’implicà d’una manera activa, fent servir els seus contactes amb les esferes del poder franquista. En concret, amb Josep Maria de Porcioles i Colomer, batlle de Barcelona de passat catalanista, que es va comprometre a subvencionar les darreres despeses de l’obra del diccionari. El pare de Porcioles, notari a la vall d’Àger, havia estat un estret col·laborador de mossèn Alcover, i la referència que Moll n’havia fet en una carta sembla que li va tocar el cor. Pla va demanar a Moll discreció sobre l’assumpte, evitar l’atac dels “falangistes i els unitaristes”, però va registrar l’escena d’un dinar a casa de l’editor Vergés, al llibre Notes per a Sílvia: “Abans de dinar, l’alcalde em dóna una carta notificant-me que l’ajuntament ha donat dues-centes cinquanta mil pessetes a F. de B. Moll per a la reedició dels dos primers volums del diccionari. Gran notícia. Estic content. Aquesta subvenció és obra meva. He fet tan poques coses en la vida, que encara que només sigui per justificar-me vull fer constar aquesta.” De fet, Porcioles és l’única personalitat vinculada estretament al règim que va merèixer un homenot. En concret, tant el retrat de Moll com el del batlle formen part de la segona sèrie de retrats.

Una oferta que es va oblidar amb la caparra

Finalment, el 1968, es va posar fi a la publicació del DCVB amb la reedició actualitzada del primer volum. Pla va saludar-ne l’acabament amb tota la trompeteria que va ser capaç a l’article “Molt bé, senyor Moll, molt bé!”, a la secció “Calendari sense dates” que mantenia a Destino, en castellà. Hi recordava la tasca de Moll sobre la base que va heretar d’Alcover: “És Moll qui ha fet el Diccionari. Si no l’ha escrit totalment, la seva obra de supervisió ha arribat als últims detalls. Moll ha tingut, durant la seva vida, l’obsessió del Diccionari. És la seva voluntat inflexible que li ha permès de dur-lo a terme. Ha tingut prou salut per a resistir durant gairebé mig segle les angoixes d’una precarietat i unes dificultats que en certs moments –innumerables– van ser aclaparadores i que tan sols la seva flexible tenacitat va poder vèncer.”

Unes dificultats que Pla no solament va ajudar a esquivar gràcies als seus contactes polítics, sinó que com explicaria en un article necrològic Moll mateix, va estar disposat a sufragar personalment, això sí, després “d’un bon dinar remullat de suc de vinya”: “Després de queixar-se molt de l’escassesa de mitjans amb què em calia lluitar, vam sortir del celler on havíem dinat, i quan estiguérem a punt d’acomiadar-nos, posà les mans damunt les meves espatles i amb un to solemne em dugué que ell donaria exemple de cooperació a l’obra del Diccionari: que estava en tractes per a vendre una bòbila (un forn de teules i rajoles) i que tot l’import que li pagarien seria a benefici de la dita obra. Vaig endevinar l’origen immediat d’aquell estat d’eufòria i li vaig dir que li ho agraïa molt, però que era un excés de generositat inadmissible. Supòs que quan se li hagué aclarit el cap no es recordà més de l’oferta que m’havia fet en aquell moment tan fervorós.”