Josep Maria Bricall (1936) és una de les ments més ben moblades del país. Aquest economista ha estat rector de la Universitat de Barcelona (1986-1994). Després, va presidir la conferència de rectors europeus. Bricall va formar part del govern Tarradellas (1977-1980). Primer, com a secretari general i després, com a conseller de governació. Va conèixer el president de prop durant molts anys. I és una persona ideal per a entrevistar, ara que dilluns es compleixen quaranta anys del mític discurs del ‘Ja sóc aquí’ del president de la Generalitat. L’actualitat política, però, es cola a l’entrevista inevitablement.

—Avui fa 40 anys exactes del Ja sóc aquí, potser la cosa més important en què heu participat en la vostra vida.
—Políticament, és l’únic d’interès que he viscut en aquest país, jo. sí. Ara, important, el dia que vaig conèixer la meva dona. O el dia que vaig escoltar Wagner per primera vegada. Això és important, perquè la vida està feta de coses molt interessants i autèntiques misèries.

—Un clàssic: d’on surt la frase Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí‘?
—Tarradellas deia que no ho tenia preparat i que va improvisar. Els del seu equip també vam intervenir. En Rahola em va telefonar i em va dir que havia de preparar el discurs de presa de possessió. Jo tenia 38 anys o 39. Vaig dir a en Sureda que jo faria un esborrany. I que ells l’acabessin. Ens vam reunir amb en Josep Maria Castellet, en Ramon Belas, en Sureda i jo i vam lliurar el paper a Tarradellas més tard. Hi havia l’Eduard Bonet, professor de matemàtiques a Esade, i potser Francesc Vicens, crític d’art. ‘Jo no faré el sis d’octubre’, ens deia. ‘I a què treu cap, això ara? Estem parlant del discurs.’ El discurs no el preocupava. La seva obsessió era una altra: que l’endemà havia de veure el capità general per dir-li ‘ja sóc aquí’. Perquè el govern de Madrid no li’n va dir res, al capità general.

—Ell arribava i el capità general no en sabia res?
—L’home havia estat el ministre de la guerra de Franco i li tenien por. No l’havien avisat. Tarradellas se n’hi va anar. I al final va ser junts que ell i el capità van anar a buscar Suárez a l’aeroport. Què vull dir amb això? Que ell no volia fer el sis d’octubre, i per tant, se’n va anar a veure els del Sis d’Octubre. I quan ell tenia una obsessió al cap, era l’única. L’entrada a Barcelona era important, sí. El discurs era important, sí. Però sobretot era important l’endemà al matí, que s’havia de prendre possessió. ‘I que aquest home, el capità general, vingui.’ Per ell, significava solucionar la presa de possessió. Aquest capità general, Coloma Gallego, en un sopar a la Generalitat em va dir, mirant-se Tarradellas: ‘Si quien manda sabe mandar, yo obedezco.’

—Tarradellas, per què sabia llegir tan bé els espanyols, si havia estat tants anys fora?
—Quan el vaig conèixer, l’any 1965, em vaig quedar molt parat d’això. Jo ja havia conegut Pujol, Raventós. Però per primera vegada coneixia un polític. I vaig veure que ell seguia els diaris cada dia. Cada dia. També els de la Falange, Arriba. I els de Barcelona i Madrid. Els seguia molt de prop.

—Per què dieu que és el primer polític que vau conèixer?
—Per mi, un polític no és només algú que es dedica a la política. Que també. Per mi, és algú que veu les coses en uns termes específics i sap les forces de gravetat que mouen la vida i les relacions socials. I sap quines relacions pot alterar, i quines no. Això és el polític. Hi ha aquella frase del general De Gaulle: ‘Les circumstàncies ens són adverses. Haurem de canviar les circumstàncies.’ Aquesta és la veritat. Però les circumstàncies adverses les pot canviar més Trump que Merkel. Més Merkel que Macron. Més Macron que Nicola Sturgeon. Més Sturgeon que Puigdemont. Has de saber-ho, això. Jo, aquests dies, hi penso molt, en això. A Tarradellas el va afectar molt el famós discurs de Salvador Seguí.

—El discurs que va fer a la plaça de braus en què frenava una vaga en marxa?
—Aquest, aquest. Perquè Seguí va veure que aquella vaga ja no podia continuar. I quan va començar a dir-ho, el van cridar. Tota la plaça plena xisclant. Doncs després, els va convèncer! Tarradellas deia molt que un polític ha de saber dir no. Com va fer Seguí, l’anarquista.

—Si haguéssim de definir Tarradellas, podríem dir que una de les seves obsessions era la bilateralitat?
—És evident que durant aquells dos anys i mig la Generalitat no era una regió més d’Espanya. Passa que la bilateralitat no es diu, es practica. El govern espanyol, si havia de fer res a Catalunya, primer ho preguntava a Tarradellas.

—Tarradellas també és el retorn de la legitimitat republicana.
—Exacte. I en tinc moltes proves. Per exemple, Abril Martorell, vice-president de govern, va fer un discurs que diu: ‘Aquesta comissió segueix la que es va interrompre’, referint-se al 32. I us poso un altre exemple, per mi decisiu, i que defineix el baix nivell dels polítics que hem tingut. En aquella època, va córrer una brama que deia que el govern espanyol posaria en vigor els estatuts republicans del País Basc i de Catalunya. Els dels anys trenta. I jo no hi vaig donar més importància. Coses que fan córrer els periodistes, vaig pensar. Doncs jo, com a secretari general de presidència, vaig comprovar que era cert amb un ministre. ‘Nosotros proponíamos…’ La brama sortia del govern! Estaven disposats a tornar a l’estatut de 1932. El de Núria, retocat a Madrid. Els polítics van deixar perdre això.

—De fet, Tarradellas arriba abans que no la constitució espanyola del 78. Trenca el mite que som fills de la constitució.
—Som fills del reconeixement que es fa per l’estat espanyol, l’administració, de la Generalitat de Catalunya. És allò que diu Tarradellas a Suárez: ‘A mi no m’ha cridat per Josep Tarradellas. M’ha cridat per president de la Generalitat.’

—Tarradellas ha patit una apropiació per part de Ciutadans i del PSC, penso. Presenten un Tarradellas que llegeix i respecta Espanya, però neguen el de la guerra de 1936.
—Tarradellas, no ho oblidem, intervé el Banc d’Espanya a Catalunya. L’agost de 1936 nomena un delegat pel Banc d’Espanya i fa l’apropiació del compte de tresoreria. Aquella època, Catalunya era, de fet, un país independent.

—Tarradellas va fer el famós decret de les col·lectivitzacions amb els anarquistes, durant la guerra.
—La llei la va fer sobretot la CNT, més que no pas ell. Però sí. Qui va actuar va ser en Fàbregas de la CNT. Tarradellas i ERC, la va retocar. Això a mi em va interessar molt. Molt. Vaig anar a Iugoslàvia, país on deien que s’havien inspirat en les col·lectivitzacions fetes per la CNT i Tarradellas.

—L’economia, les col·lectivitzacions, interessaven Tarradellas els anys setanta i vuitanta?
—Sí. Perquè el Maig del 68 francès aquest tema va ressorgir. I la referència de Catalunya, també. I ell anava dient: ‘Mare de Déu, aquests llibres d’aquí parlen de tot això.’ Quan vaig fer la tesi sobre això, i vaig tenir el primer volum (política industrial; el segon política financera) li vaig enviar. Va baixar a Perpinyà, i em va dir: ‘Mai no us ho agrairé prou, això. Catalunya no us ho agrairà mai.’ Estava molt content. Es parlava d’una cosa que ell havia fet.

—Avui parlem de Tarradellas mentre tenim Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó.
—No m’interessa que m’interessi. Tot plegat, per mi, és una mascarada. Des de fa quatre anys, ho dic. És perdre el temps. No anirà enlloc. M’agradaria equivocar-me. Bé, ja no sé si m’agradaria equivocar-me.

—No pensem igual. M’encanta, senyor Bricall.
—No ho veig clar per una cosa que veuràs de seguida: la cosa millor que ha fet Espanya en cinc-cents anys, cinc-cents, ha estat unir-se a la Unió Europea. I pels catalans ha estat una benedicció. Per què? És la garantia que Espanya és demòcrata. Tot això que Espanya és Turquia és una comèdia. No s’ho creuen ni els qui ho diuen. Espanya no ha estat mai tan demòcrata com ara. Mira com tractaven els catalanistes durant l’època d’Alfons XIII. Ni les banderes catalanes podien penjar dels balcons. Parlo d’època normal. No en dictadura. Imagineu-vos. I això ens ha afavorit a nosaltres. Si no, aquí hi hauria hagut l’exèrcit. I ara, mireu com van amb compte. Perquè van amb compte. No fotem. Comparat amb què podien haver fet… Jo ho he viscut de petit, i en sóc conscient, de què vol dir no formar part d’Europa. Pensar que algun dia seré ciutadà d’un país que no forma part d’Europa, a mi m’escruix. I a més a més, formem part de la unió monetària. I sortir-ne, no va voler-ho ni Grècia quan manaven els de Podem, per dir-ho d’alguna manera. Per tant, que els nostres governants pensin seriosament que Catalunya pugui estar a fora, a mi em fa escruixir.

—I l’EFTA?
—L’EFTA és igual que res. Seria millor un acord bilateral amb França. Mireu què us dic.

—Fem-ho. Com el 1812. Tornem a formar part de França.
—Això és una altra història. D’això, en sóc partidari.

—Ha! Si som independents, Catalunya serà molt més francòfona que ara.
—Sí. Però penseu que, si des de 1812 formessin part de territori francès, ara nosaltres dos parlaríem francès. N’estic segur. Cosa que no em semblaria malament…

—… Perquè l’estat funcionaria.
—Sí. És clar. Aquesta és la meva idea. Ara, a Catalunya la gent no busca raons. És un país de desgraciats. Infeliços.

—Veig que la reticència respecte a la independència, doncs, és quedar fora d’Europa, més que no pas per la independència en si.
—Comprendreu que a mi, personalment, Espanya no em presenta gaires atractius. No ara. Mai. Ara, haig de mesurar les coses.

—Sense Rajoy no seríem on som?
—La Unió Europea ja el tenia per ximple. Ara el deuen tenir per ximple integral. Amb tot això que fa en aquests moments. Ho ha provocat tot ell. Rajoy. La variable independent és Rajoy. Ha generat independentisme. Ell sempre explicava que a Espanya l’únic camí que tenim per guanyar és fer-nos respectar, i fer-nos donar les raons que ens convinguin a nosaltres, i ells vegin clara. Presenta batalla on pots guanyar. Això és Tarradellas.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]