Roses a la valla d'Alcalá Meco

Aparquem el cotxe de lloguer a dos quarts de quatre al lloc de sempre. I, també com sempre, deixem el mòbil i la cartera a la consigna. I ja ens avisen que res d’entrar fulls, ni llibreta, ni fotos. Ens identifiquem, passem el lector d’empremta i avancem cap a un passadís en què hi ha el segon control abans d’arribar a la sala d’espera. Avui, a diferència dels altres dies, els familiars s’esperen en silenci. Es respiren més nervis que pressa. I és que és una jornada de convivència, una mena de portes obertes d’unes tres hores de durada que només es fa en aquesta presó i amb les internes del mòdul del respecte, el mòdul de la Presidenta Carme Forcadell i de la Consellera Dolors Bassa.

A les quatre, tots junts travessem un llarg pati seguint el mur de la presó d’homes. Avui no criden. Em fixo en tres pilotes abandonades que han caigut darrera els filferros. Entrem a les instal·lacions de les internes. Tornem a passar un control i, ara sí, avancem cap a una zona nova per a mi. Un pati en què ens espera la direcció del centre per donar-nos-hi la benvinguda. M’he quedat a un costat i em decideixo a observar les expressions dels familiars. En tinc gravades les cares. Em ve molta tristesa veient la cara del marit de la presidenta entre els qui escoltem, i el seu fill i el meu nebot, en Bep. I no és fins avui, és a dir l’endemà, que començo a pair la duresa del que he viscut i del que vivim.

Tots fem el cor fort fins arribar a una sala d’actes. I ara sí, allà, tots en afanyem perquè elles ens esperen a peu dret. Abraçades fortes, molt fortes. I ja no ens deixarem anar fins al cap de tres hores.

Surt a l’escenari una interna, una noia basca, i llegeix molt bé un text que s’havia preparat per agrair-nos la visita fins que, al darrer paràgraf, se li trenca la veu. I em fixo novament amb els familiars: tots, absolutament tots, toquem les nostres internes amb els ulls molls.

I comencem la visita guiada: el taller de costura, el poliesportiu, l’economat, la biblioteca, el menjador… La Carme i la Dolors ens ensenyen el lloc que els han assignat; sempre és el mateix. Ens fa gràcia un rètol que indica quina taula és la primera que podrà aixecar-se del torn mentre les altres s’esperen en silenci. I comenten com de contentes estan les qui els toca sortir primer, perquè guanyen temps abans no et tanquin a la cel·la en mitja hora. Per això roda el cartellet.

I arriba el moment esperat. Disposem de deu minuts per estar-hi amb les nostres. I ara sí que veig l’espai que havia imaginat tantes vegades. M’ha colpit. Molt petita i vella. Per la finestra només s’hi veu un mur i filferros, però, a les parets, la Dolors s’hi va enganxat postals, aquarel·les i fotografies, amb pasta de dents, per posar-hi una mica de color. I al costat del coixí hi té les nostres cares per dir-nos bon dia i bona nit cada dia. No he gosat estirar-me a la llitera de ferro… ‘Vagin sortint’ és el que he sentit per un altaveu instal·lat a l’interior de la garjola. I es tanca la porta, també de ferro. He sentit el soroll que fa, el soroll que no la deixava dormir el mes de desembre quan va sortir, soroll que ja ha sentit, ara que fa un centenar de dies de l’empresonament, quatre-cents cops.

Passem tots a un espai comú en què les internes ens mostren els treballs manuals. Allà hi ha xineses i sud-americanes que ens miren perquè elles no tenen familiars per a agafar-se de la mà com nosaltres.

I ja mirant el rellotge veiem que ens falta poc. Compartim una taula tots sis, la Carme, en Bernat i el seu fill, la Dolors, en Bep i jo. I ens expliquem coses nostres. Trec el tema de la néta per fer-los somriure i m’equivoco, l’enyora massa. Canviem ràpid de tema, però just després hem de marxar. Abraçades i petons. I llàgrimes.

Ara, els familiars restem sols en un pati en el qual el director va cridant els nostres noms, amb molta calma, d’un en un per ordre alfabètic i ens retornen el DNI. Esperem tots en silenci i també ens n’anem en silenci sabent que avui passaran una mala nit.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb