Jordi Sànchez: ‘El referèndum és el que posa més dificultats a l’estat espanyol’

Jordi Sànchez (1964), president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha encarat el segon mandat posant a votació dels socis un canvi del full de ruta de l’ANC. El secretariat nacional vol introduir el referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya en el full de ruta actual de l’ANC, amb la voluntat que s’inclogui també en el de la majoria parlamentària. Els membres de l’entitat poden votar electrònicament des de dimecres, i  demà i dissabte podran fer-ho presencialment. En aquesta entrevista, feta a la seu de l’Assemblea fa uns quants dies, Sánchez explica el perquè d’aquesta decisió, què no li agrada del full de ruta actual i com ha viscut el debat intern l’ANC. També parla de la Diada vinent, de la relació que té amb els partits i de si s’han superat les tensions dins l’organització.

—Per què el president i el secretariat de l’ANC volen fer un referèndum?
—El referèndum no ha mai deixat de ser la nostra opció. Però era una opció més, al mes d’abril. Però després de veure com ha anat evolucionant la política catalana i la política espanyola, vam creure que tocava incorporar una modificació en el full de ruta de la majoria parlamentària. Un full de ruta que inclou unes eleccions constituents, abans d’entrar en la constitució de la República Catalana. Això ens obligava a modificar el nostre full de ruta. I, per tant, ho havíem de posar a consideració dels socis, que són els que tenen la responsabilitat d’aprovar el full de ruta de l’assemblea.

—Ningú del secretariat de l’ANC no s’hi oposa?
—Una veu del secretariat es va decantar pel no. Una. La proposta del secretariat és molt clara. És aquesta: fer un referèndum. N’estem convençuts: el referèndum és l’única alternativa que ens fa guanyadors en l’actual disseny. No és una esmena a la totalitat del full de ruta. I no diem que el referèndum s’hagi de fer demà passat. L’hem de fer quan siguem forts. Quan tinguem el màxim d’estructures d’estat, i legalitat catalana preparada. I quan tinguem tot això, 12 o 14 mesos, executar-ho. Aquest és el camí que ens fa ser cavall guanyador.

—I quin problema hi veieu en el full de ruta actual? Per què s’ha de modificar?
—N’hi ha un de molt clar: l’experiència d’aquests darrers mesos, amb la confrontació electoral dels partits. La confrontació fa ineficient el vot independentista. Perquè tenim més vot independentista repartit, que no pas vot a les opcions estrictament independentistes. Per tant, unes eleccions constituents podrien ser útils si tinguéssim la capacitat no tan sols de comptar escons, sinó també vots. Però és enormement difícil de comptar els vots independentistes que van a formacions que no ho són. El referèndum és molt eficaç per a comptar vots. Per a assolir l’objectiu, el referèndum és molt més eficaç que no pas unes eleccions.

—Per què?
—Perquè hem vist que per creure que unes eleccions constituents serien diferents d’això que hem viscut aquests últims mesos calia posar-hi molta vooluntat. Com que veiem que els partits són com són, creiem que ha arribat el moment de parlar clar. I reclamar un instrument que, per una altra banda, no s’ha utilitzat fins ara.

—Hi ha qui diu que el referèndum ja es va fer: el 9-N
—No. El referèndum no és el 9-N. És ara que ens hem de donar l’oportunitat del referèndum. Perquè el referèndum és el que la comunitat internacional pot llegir. És un instrument reconegut. I, per una altra banda, és el que posa més dificultats a l’estat espanyol. Ens haurà de tornar a dir que no, al referèndum. I no tinc dubtes que ho farà. Però tampoc no li hem d’estalviar davant la comunitat internacional la negativa a acceptar les urnes. Hem fet tot un recorregut molt ric, amb processos de participació, com el 9-N –gran èxit–, amb eleccions com el 27-S –molt bons resultats–, i ara hem d’anar acabant. No podem, com a país, continuar tres anys, o quatre o cinc amb la intensitat del procés en l’eix central sense donar-hi solució. Hem de tenir la determinació de fer un referèndum. Que el govern de Madrid ens l’accepta, perfecte, sempre ho hem volgut. Que no ens l’accepta? Estem determinats a organitzar-lo, i haurem de tenir l’atreviment, la capacitat, l’astúcia i la valentia de fer-ho.

—I per tant fer-lo igualment, diguin què digui el govern de Madrid.
—Naturalment. Nosaltres no parlem d’unilateralitat, perquè la unilateralitat no és l’objectiu. L’objectiu és el referèndum. Parlem d’un referèndum d’independència vinculant. I acceptem que la unilateralitat, probablement, la nostra intuïció ens diu que serà la condició necessària. Hem de tenir l’atreviment de fer una cosa que fins ara no hem fet. Tots els fulls de ruta són instrumentals. El de l’ANC, els de la CUP, el de Junts per Sí. Hem d’entendre que els fulls de ruta no són veritats revelades ni documents sagrats. Tots els fulls de ruta tenen contradiccions. I, efectivament, alguns ens diuen que ens declarem independents quan s’aprovi la llei de transitorietat. Però uns altres diuen que no, que encara no en tenim el mandat. Per tant, nosaltres diem: quan tornem a ser cridats a les urnes ha de ser per expressar la nostra determinació de continuar formant part del regne d’Espanya o de constituir-nos en estat independent. Per tant, el sí a la independència o el no a la independència.

—Fer un referèndum és legalment molt complicat, apunten alguns.
—Santa innocència. Algú es pensa que ens deixaran fer una constitució i un procés constituent sense ser independents? Hem de ser madurs políticament, i no pensar que vivim en un conte de fades. I d’aquí ve la proposta del referèndum.

—Quins són els dubtes que us formulen els vostres socis en els actes que celebreu?
—Als col·loquis, efectivament, em trobo un auditori molt motivat, però també amb dubtes. Bàsicament, diuen: per què el referèndum, si ja el vam fer el 9-N? I també pensen que el referèndum esmena la totalitat del full de ruta. I no és cert. Per tant, ens toca fer una pedagogia que probablement hauríem d’haver fet molt abans. Perquè la gent entengui que el referèndum no té paral·lelismes amb el 9-N, jo sempre explico que quan el president Mas el 2012 dissol el parlament no parla de referèndum, parla de consulta. Consulta ajustada a la legalitat. Un rumb que no sols el president Mas, sinó totes les formacions, accepten. Al final ni la consulta no es va poder fer, i es va quedar en un procés participatiu. I ningú dels qui feien cua a les escoles tenia la convicció que si guanyava el sí l’endemà a Catalunya es proclamaria la independència. Sabíem que no preníem una decisió vinculant. Ara hauria de ser-ho. Quan els ho expliques, la gent ho entén.

—Ens podem trobar que surti que no al RUI a la consulta de l’ANC?
—Tot és possible. Ara, jo crec que no. Serà una consulta molt treballada, amb molta pedagogia. Jo treballo activament pel sí al referèndum. Crec que no en tindrem gaires més oportunitats.

—Coneixeu bé el món d’ICV i els comuns. Com reaccionaran al referèndum que proposeu?
—Crec que ara la gent que n’ha fet bandera, del referèndum, i és indubtable que els comuns i Colau n’han fet, veuen amb una certa mandra la necessitat de prendre posició. Jo puc entendre que dirigents d’ICV o dels comuns diguin que són contraris a la independència. Però no puc entendre que diguin que no van a favor del referèndum. No arribaria a entendre que, després de la negativa sistemàtica, no estiguessin disposats a jugar a fons. I a fer un acte de desobediència. Perquè ells vénen d’aquest món: de la desobediència, per exemple amb els desnonaments. Toca fer-ho. I crec que ho faran. Vull tenir la certesa que ho faran. Si no, seria una enorme decepció. Crec que hem de ser molt generosos amb ells, per no forçar tensions innecessàries. Després del 26-J a ells els caldrà un temps de dol. I crec que el moment serà la tardor.

—Demòcrates i la CUP volen el RUI. Però CDC i ERC no han mogut peça.
—Cap no ha dit que no. I jo vull fer valer les paraules de Puigdemont, que en diverses ocasions i situacions, no únicament no ha descartat el referèndum sinó que l’ha incorporat com una de les opcions. Per tant, ens hem de preparar, com ha succeït en altres moments, que el procés entri en un nou accelerador. Tindrem una tardor i una primavera d’una gran intensitat.

—Què farà l’assemblea l’Onze de Setembre?
—Ha de tornar a ser una fita de mobilització gran arreu del país. Al voltant del 20 de juliol en farem la presentació formal. Tenim pensades cinc localitats, i falta veure què es farà cadascuna: Berga, Lleida, Tarragona, Salt i Barcelona seran ciutats on la Diada serà viscuda d’una manera especial. No puc avançar res més.

—Com veieu la qüestió de confiança?
—Hem de preservar la legislatura: el president ha de sortir victoriós d’una moció de confiança. I aquí no val a badar. I qui no sumi haurà d’assumir responsabilitat sobre aquest fet. No podem proposar-nos la convocatòria d’unes noves eleccions, perquè des del 2012 haurem estat cridats tres vegades. I no hauran passat ni quatre anys. La gent no vol escollir un nou govern, vol decidir. No vam començar el procés a la independència per anar escollint governs. Vam fer-lo per guanyar la independència.

—Com són les relacions de Jordi Sánchez amb la CUP després del seu piulet en què demanava perdó per haver demanat el vot per qualsevol partit independentista?
—Jo vaig fer un piulet en què ni esmentava la CUP. El vaig fer quan es va consolidar la frustració que no hi hauria acord entre Junts pel Sí i la CUP. I molta gent ens mirava i ens deien: vosaltres vau demanar de votar qualsevol dels dos. I uns, Junts pel Sí, mantenen un candidat i no el mouen. I els altres mantenen una posició i no la mouen. Per tant, també a nosaltres ens en feien responsables, i amb raó. Per tant, vaig demanar perdó. I ho tornaria a fer. Però no era una crítica només a la CUP. Passa que en aquell moment la CUP rebia una demanda d’explicacions molt gran. És cert. Sigui com sigui, en aquests moments la relació és fluida en totes direccions. Malgrat que hi hagi desacords i incomprensions, som molt conscients que ens necessitem tots en aquest projecte. La nostra obligació és mantenir una bona relació amb totes les formacions polítiques.

—L’ANC de Forcadell va ser capaç de pressionar els polítics sense menyspreu. Us agradaria fer aquest paper?
—A mi m’agradaria que l’ANC el tingués, no jo. I crec que l’hem tingut, potser en moments no tan èpics. Aquí recordem el ‘president, posi les urnes’. Però jo crec que Junts pel Sí no s’explica sense aquesta capacitat de pressió multilateral de l’ANC, i fins i tot diria que en el nomenament de Puigdemont, l’ANC hi té molt a veure. Una altra cosa és que efectivament l’estil de la Carme i el meu siguin molt diferents.

—Com pot ser que Liz Castro guanyi dues vegades, en vots, i no sigui presidenta? Vós mateix vau proposar que el més votat fos el president. És curiós.
—És curiós? Us dono tota la raó. És curiós: jo defensava que el més votat fos president, sense necessitat que fos el secretariat qui escollís. I Liz Castro defensava el contrari, que fos el secretariat qui escollís. Però el soci va voler que continués essent el secretariat qui escollís. La Liz Castro va tenir més vots, i el secretariat em va escollir a mi. Us diré que no ha estat la millor de les assemblees, en algun moment del passat. Perquè és cert que no es van viure coses diferents d’altres anys, però sí que es van viure de manera pública. Ara, en aquests moments es treballa amb una lleialtat de tots amb tots molt gran.

—Des de fora sembla com si el RUI us hagués unit.
—Hi estic d’acord. Ha estat una expressió de gran confluència de totes les sensibilitats. Perquè, com passa a tots els grups, les diferències, malgrat que en algun moment es van voler argumentar, no eren polítiques, sinó de tarannàs i de dinàmica. I quan s’ha posat la política damunt la taula, hi ha hagut confluència. Ara tothom juga un paper determinant.