Jordi Martí: “El projecte de transformació dels comuns ha de continuar rebent el suport del PSC i d’Esquerra”

Jordi Martí i Grau (Barcelona, 1965) ja és un gat vell de la política municipal barcelonina. Ara és el sisè tinent de batlle del govern d’Ada Colau i Jaume Collboni. Gestiona les àrees de Cultura, Educació i Ciència, que va assumir el 2021 en substitució de Joan Subirats, i les que ja dirigia aleshores, Presidència i Economia. Abans de la seva entrada als comuns, havia tingut una carrera llarga al PSC, que va semblar fins i tot que havia de culminar un dia amb el primer lloc de la candidatura. El 1996, encara amb Pasqual Maragall, fou coordinador del pla estratègic de Cultura de l’ajuntament; després, va anar a la llista de Jordi Hereu l’any 2011 i va ser portaveu del grup quan Hereu va dimitir, tres anys després. El 2015 el va fitxar Colau: primer de gerent, després de càrrec plenament polític. Martí confessa que estan amoïnats per les últimes dades de desaprovació. Ens rep al Palau de la Virreina, on té el despatx.

—Continuareu en el projecte de Barcelona en Comú, en les eleccions vinents?
—Sí. No pas per desig personal, sinó perquè quan participes en un projecte de transformació important, i la meva opinió és que el projecte que va començar el 2015 és una de les transformacions més importants que hi ha hagut en període democràtic, vols culminar-lo. Encara que faci vuit anys que hi som, falta molt de recorregut.

—Aquesta transformació, quins resultats palpables ha donat?
—En el període democràtic n’hi ha hagut dues de grans. La transformació olímpica va aconseguir d’atrapar els endarreriments produïts pel franquisme. Va ser la finalització de totes les inversions que calien. L’obertura al mar. Després crec que s’intenta d’estirar aquest xiclet, a escala de projecte de ciutat. La transformació, que tenia els interessos públics al capdavant malgrat la col·laboració amb el món privat, va mutar. L’interès privat va agafar la direcció estratègica dels interessos, a la ciutat. El creixement sostingut del turisme… Hi ha molts elements que ho acompanyen i un cert replegament de l’Ajuntament de Barcelona, que va perdent pes com a màquina ciutadana, com a instrument a favor de la ciutadania. Aquesta segona etapa crec que es trenca el 2015.

—Això, en el seu moment, és el que fa que trenqueu amb el Partit Socialista?
—El més reconeixible del meu trencament amb el PSC és amb la posició que van prendre després de la sentència del Constitucional. Però sempre explico que la primera topada que vaig tenir amb el grup municipal del PSC va ser per Eurovegas. Vaig proposar d’aprovar una proposició en contra del projecte que s’havia de fer al Prat i hi va haver un sector molt important del PSC que s’hi va rebel·lar en contra.

—Hi havia el senyor Collboni, en aquest sector?
—No, no. Al PSC crec que li ha passat que va ser un partit molt gran que agafava sensibilitats molt diferents, tant en la qüestió nacional com en l’econòmica i social. Era el somni de Pasqual Maragall, ser una mena de Labour, de Partit Demòcrata americà, aquests partits que aglutinen el progressisme en totes les seves sensibilitats. I, per tant, el partit no sap sempre què pensa sinó que hi ha debats interns. El PSC tenia una frase molt bonica que deia: “És el partit que més s’assembla a la societat catalana.” Tenia sensibilitats, orígens, segments socials molt diferents. I això s’acaba.

—I els comuns, on sou ara, sí que representen aquesta transversalitat?
—Ara som en un moment en què segurament cada partit representa trossos més petits de societat. També perquè la societat s’ha polaritzat més. Quan el món no està tan polaritzat, pots acceptar una derrota dins el teu partit i continuar-hi. Quan tot es polaritza molt, cada batalla es converteix en un “m’hi va la vida i, si no guanyo, me’n vaig”. Per més que es digui que hi ha partits que s’enforteixen, els resultats electorals indiquen que estem molt lluny que sigui així. L’exercici de l’acord cada vegada serà més necessari.

—La batllessa Colau s’ha reivindicat de vegades com una hereva del maragallisme. Vós us en reivindiqueu?
—Del maragallisme n’hi ha tants reivindicadors que no voldria caure en aquest tòpic. Hem liquidat tants mites de la primera part de la democràcia, com l’altre gran líder del país, Jordi Pujol, que ara tothom es reivindica maragallista. Crec que el maragallisme algú l’ha entès gairebé com una ideologia, i és una manera de fer política. En aquest sentit, sí que me’n reivindico. Algú que mira lluny, que sap on vol anar, que cus i aglutina i que sap que la política és la necessitat de pacte permanent.

—L’últim baròmetre municipal deia que el 50,4% dels barcelonins considera que la gestió del govern municipal és dolenta o molt dolenta. A què ho atribuïu?
—Ens amoïna. És obvi. Si mires la sèrie, al llarg dels anys, la crítica als governs ha anat creixent de manera sostinguda. Vivim un moment en què la idea de futur sembla en crisi. Sembla que visquem al caire de l’abisme. Aquest hivern havia de ser una hecatombe. És veritat que hem tingut molts problemes, però, en canvi, les dades econòmiques no són tan dolentes. Hi ha un problema entre la realitat i la percepció. Quan la percepció general és aquesta sensació que no hi ha futurs culturals i socials millors que els que tenim, la desesperança, l’angoixa i, per tant, la crítica als qui tenim la responsabilitat d’imaginar i construir la nostra societat creixen indiscutiblement.

—No és solament por del futur. Una altra dada deia que el 66% dels veïns creia que la ciutat havia empitjorat amb aquest govern.
—Sí, però ho vaig explicar quan presentava el baròmetre. En molts àmbits, no quadra amb les xifres objectives. N’hi ha que no tenen xifres objectives. Si la ciutat és més neta o més bruta, sempre és cosa de percepció. Però n’hi ha que sí: la situació econòmica és millor de la que teníem. Quan preguntes les condicions econòmiques a la casa familiar, han empitjorat. Com pot ser, si som en dades rècord de recuperació de PIB, dades rècord de baixada d’atur? Què passa? Passa una mica igual amb la seguretat. Estem gairebé d’un 30% per sota de furts i de petits delictes respecte de l’any 2019, abans de la pandèmia. En canvi, la percepció d’inseguretat es dispara. Només ho puc atribuir que tenim la sensació, en general, que el món va pitjor.

—Amb la tramitació del pressupost municipal, que Junts va facilitar al principi mentre trencava amb Esquerra, vau dir: “Això té un nom i es diu Xavier Trias.” Què volíeu dir?
—Es van enfadar molt. Ho vaig fer gairebé com un gest simpàtic. A en Xavier fa molts anys que el conec. Hi ha coses de la vella política que m’agraden, potser perquè em començo a fer vell. N’hi ha una que diu: “Si tens una oportunitat de ser al lloc on es negocien les coses, agafa-la.” Podràs incidir-hi, podràs influir. Després d’haver escoltat els discursos destructius de Junts durant tota la legislatura, que de cop s’abstinguessin em va semblar que era això.

—Això vol dir que amb Trias us hi podreu entendre més bé que no amb Artadi?
—No, no. Amb l’Elsa m’hi entenia molt bé.

—La batllessa Colau hauria d’haver demanat disculpes per haver fet ús en campanya d’uns informes que es va demostrar que acusaven Trias falsament?
—No ho va fer. No n’hi ha cap prova, cap discurs. Totes les crítiques que es van fer en aquella campanya eren crítiques a la corrupció de Convergència. Si algú vol negar la corrupció de Convergència, hi ha sentències i encara deuen diners del cas Palau. Però no hi va haver res que fes una apel·lació directa a l’acusació injusta i denunciable que va rebre Trias.

—Hi havia el lema “Fem fora la màfia”.
—És que tinc la sensació, sincerament, que el sistema de finançament de Convergència s’assembla molt a un sistema de corrupció generalitzat. Digui-n’hi com vulgui. Jo era representant de l’ajuntament quan va esclatar el cas Palau. S’assembla molt a una màfia, sí. Fer servir un dels temples, com el Palau de la Música Catalana, el lloc que va causar la detenció de Jordi Pujol als anys seixanta, fer-lo servir de tapadora per enriquir-se, alguns personalment, i per finançar il·legalment el partit polític central del país.

—En aquestes eleccions, si tant el PSC com Esquerra obtenen més vots que no pas els comuns, teniu cap preferència d’acords?
—No. Sempre ho hem dit. Ja ho vam dir amb tots els resultats. El nostre projecte és guanyar les eleccions i apostar sempre per coalicions d’esquerres. Si repassem les votacions al ple dels darrers vuit anys, en el 80% o 90% dels grans acords que s’han fet hi ha hagut Esquerra i el PSC.

—A vós us agradaria un tripartit amb ERC i el PSC encapçalat pels comuns?
—No sé si cal que sigui tripartit. Cadascú ha de ser allà on estigui més còmode. Segurament hi ha partits a què la paraula tripartit els fa agafar al·lèrgia. Sí que crec que el projecte de transformació dels comuns ha de continuar rebent el suport del PSC i d’Esquerra. L’alcalde Maragall va fer grans transformacions físiques, en la pell de la ciutat. Avui allò que es transforma és el sistema operatiu. La ciutat que va transformar la seva carcassa ha originat uns problemes en el funcionament de la ciutat que augmenten els riscos ambientals i la inseguretat social. Sense carregar-se res del passat, cal adaptar l’estructura. Més habitatge públic, més carrils bici, més verd, menys cotxes al centre de la ciutat, més plans de barris. L’obertura al mar, quan cauen les fàbriques i els barcelonins descobrim que tenim platges, és irrepetible. Però aquesta transformació és tan important com aquella.

—En l’àmbit cultural, què us diferencia del PSC? Què heu fet aquests vuit anys que us diferenciï de la política del PSC?
—En polítiques culturals hi ha tres grans corrents. El primer és el fundacional. Quan es creen els estats moderns, hi ha la idea que la política cultural defineix els límits simbòlics dels nous estats. Per això, els grans museus són els magatzems del material simbòlic que defineix allò que significaven aquestes grans institucions. De seguida aquesta política es combina amb la pròpia de l’estat del benestar: això ha d’arribar a tanta gent com sigui possible. No pot ser una cosa de saberuts. Això defineix les polítiques culturals de final del segle XX. Després, hi ha un moment que s’entén que això de la cultura no són solament les qüestions vinculades a les arts i el coneixement sinó que hi ha molts àmbits més, com ara el disseny i la comunicació, i que, a més, hi ha un desenvolupament econòmic. Aquí apareix la concepció de la cultura com una cosa que ens ha de fer més rics. Això fa que les polítiques culturals tornin a tenir una gran expansió pressupostària. Recordo una frase que va dir Joan Majó: “La cultura no s’ha d’entendre com una despesa sinó com una inversió.” Avui creix a tot Europa una altra perspectiva, la del dret de la cultura. Entendre que la cultura és un àmbit propi de la condició humana que necessita polítiques de protecció cultural. El dret de la cultura vol dir que tothom ha de poder participar en l’ecosistema cultural de la seva ciutat. La dimensió econòmica és més subsidiària.

—Voleu dir que el PSC dóna més importància a la dimensió econòmica.
—Aquesta evolució, les esquerres l’han anat fent totes. Sí que hi ha aquesta idea vinculada a la projecció econòmica del país. Però, en línies generals, em sembla que és una tendència que va de la UNESCO a la Unió Europea. És una perspectiva que va agafant pes d’una manera cada vegada més important. No diria que sigui un dels grans elements de diferenciació.

—Vós us vau proposar de recordar més sovint que Barcelona és la capital de la cultura catalana.
—Un exemple important: fer la Biennal del Pensament amb València i Palma. La cultura catalana abasta un territori més ampli que el del país, de Catalunya: tota la zona on el català és llengua habitual. No vull dir que hàgim de tancar la porta a fer intercanvis amb més països europeus o amb unes altres regions espanyoles, per descomptat. Però tindria sentit que hi hagués una articulació més gran amb la resta de territoris de parla catalana. Em sembla significatiu perquè una biennal del pensament pretén de plantejar-se els grans reptes de les ciutats, i fer-ho amb les que comparteixes cultura és enviar un missatge al món.

—S’hauria de sortir de l’esquema de les grans ciutats i col·laborar amb uns altres punts del Principat, més enllà de l’àrea metropolitana?
—Ho fem molt, això. Un dels grans projectes de futur que és la Manifesta, una biennal nòmada, la fem a escala de regió metropolitana. Sí: hi hauria d’haver més intercanvi amb tot el país. Però sempre he estat contrari a la idea que hi ha una tensió o un enfrontament entre la ciutat i el rerepaís. El gran projecte col·lectiu dels catalans ha estat construir una gran capital. Això és el que en bona part ha garantit que la llengua i la cultura catalanes es mantinguessin. Sense una plataforma de projecció internacional, seríem culturalment molt menys que això que som avui. Estic molt d’acord amb aquella frase que diu que Barcelona, sense Catalunya, seria Marsella, una ciutat de províncies, de mar, molt bonica, però una ciutat més. I Catalunya, sense Barcelona, seria la Provença, un territori amb unes tradicions, un folklore, una llengua segurament molt més residual. És la combinació de tots dos elements que ens han mantingut la capacitat de projecció.

—Aquesta capitalitat cultural de Barcelona no requereix un compromís més fort amb el català que no pas el que l’ajuntament hi ha tingut aquests darrers vuit anys?
—No. L’ajuntament ha tingut el mateix compromís amb el català que en els últims quaranta anys. Ara, que el català hauria de ser la causa principal de les institucions públiques, de la societat civil i de tots els mons culturals catalans, sens dubte.

—Això com casa amb el fet que la batllessa Colau faci intervencions en castellà dient que així l’entendrà més gent? O que hi hagi pregons que es facin en castellà?
—I tant, i se n’han de continuar fent. Hi ha dues maneres de defensar el català. Una és atacant tot aquell que en algun moment ha parlat en una altra llengua. Això és fer-la antipàtica. El català no es pot expandir essent antipàtic. El gran període de la normalització lingüística dels vuitanta va ser perquè el català es va convertir en una llengua d’acollida de tantíssima gent, en la llengua que et permetia de progressar econòmicament, socialment. Era una llengua no solament útil, sinó simpàtica. Molta gent estava orgullosa que els seus fills parlessin més bé el català que ells. Aquesta és la línia. Una alcaldessa és un personatge global, conegut arreu del món. És obvi que si fa una intervenció de cada cent en castellà, té més impacte i se sent més. És la perspectiva que ens empetiteix.

—És precisament l’argument que el castellà arriba a més gent, el que va en detriment de la força que pugui tenir el català com a llengua de cohesió?
—Hi va en contra? Dir que una llengua que la parlen més de tres-cents milions de persones arriba a més gent que una llengua que la parlen dotze milions és dir una obvietat.

—Aleshores podria fer els discursos en anglès, també.
—És que el 99% els fa en català. Em sembla un debat… És com quan Pérez Andújar fa el pregó de la Mercè i li munten fins i tot un pregó alternatiu. És fer-nos petits. En lloc de dir: som la bomba de tenir una cultura capaç que, en unes barriades com les del Besòs, surti una de les veus literàries en aquell moment més significatives. En lloc de sentir-nos orgullosos que al nostre país passin coses com els Paseos con mi madre, una obra que qualsevol barceloní o català hauria de llegir, no. Però quina Catalunya imaginem? Una Catalunya on tots siguem iguals? On tots parlem exactament el mateix? On tots diguem les mateixes coses? Això no té res a veure amb el combat pel català, que té perills molt seriosos, com qualsevol llengua minoritària del món. Sóc el primer que n’és conscient. Va ser la primera cosa en què ens vam posar d’acord amb la consellera, afegir-nos al Pacte Nacional per la Llengua. És difícil avui de trobar mesures que realment millorin el català. En el període de la transició es van plantejar tres coses: les institucions van fer servir el català de llengua de comunicació, els mitjans de comunicació catalans, com ara TV3 i Catalunya Ràdio, i la immersió lingüística. Avui, en un context de globalització, amb consums culturals diferents, que passen per la xarxa, no n’hi ha prou amb aquests tres elements per a mantenir l’expansió del català en la nostra societat. Per allò que ens hem de trencar les banyes és per a trobar la manera d’afegir-hi més coses, en lloc de posar el dit a l’ull perquè no ens agrada que el discurs el faci un dels grans escriptors d’aquest país.

—La col·laboració amb Madrid, com ha de ser o continuar essent?
—Com amb totes les grans ciutats. Hem d’entendre les grans ciutats com regions metropolitanes, perquè són ecosistemes cada vegada més integrats econòmicament, del punt de vista de la mobilitat. Madrid i Barcelona som les dues grans regions metropolitanes del sud d’Europa. La col·laboració és indispensable.

—En l’àmbit audiovisual, us preocupa la capacitat d’absorció que té Madrid, que es va convertint en un el gran hub del sud d’Europa?
—Sí, no solament en això. Allò que em preocupa de Madrid és que, pel seu factor de capital d’estat i uns governs que han optat directament pel dúmping fiscal, fa d’aspiradora. El Madrid se va de Maragall ja té més de vint anys. Aquí ens hem barallat per la independència, però els qui han aconseguit realment volar lluny són Madrid. Això s’hauria d’acabar. Però no és un problema de la ciutat de Madrid, sinó de les estructures de l’estat que permeten que la capital centrifugui. Això afecta Barcelona, però afecta molt més l’Espanya “vaciada”. Aquí encara tenim prou massa crítica per a competir amb aquesta aspiradora. Hi ha zones de la península que no hi poden competir.

—Què s’ha de fer per reforçar l’element cultural en l’experiència dels turistes que vénen a Barcelona?
—No sóc gens partidari de pensar oferta cultural per al turisme. És un error. Has de fer allò que has de fer, i si és molt interessant, interessarà la gent d’aquí i de tot arreu. Les ofertes que et trobes preparades als hotels cauen dels dits. La cosa interessant és descobrir on és el batec cultural de la ciutat on vas. Hem de tenir una gran programació cultural. Aquesta cosa de dir: “És que Barcelona no té les grans exposicions Blockbuster” té molt poc interès. Hem de tenir les exposicions que hi ha ara a la Virreina, mèrit de Valentín Roma, que ho dirigeix, i segurament una de les programacions amb més prestigi a escala europea.

—Amb aquesta idea de no pensar l’oferta cultural per al turisme, heu anat de bracet amb el regidor socialista de turisme, Xavier Marcé? Ho dic, per exemple, per les grans exposicions que han volgut muntar a les Drassanes.
—Bé, van intentar-ho, i també hi havia un interès del Museu Marítim, però això a Barcelona no acaba de funcionar. No recordo l’autor que ho va dir: hi ha ciutats museu i ciutats laboratori. La ciutat museu és més basada en el passat, en els grans llegats culturals, com Venècia. De fet, totes les ciutats són totes dues coses, però sempre es decanten cap a una de les dues. Calvino ho explica molt bé a Les ciutats invisibles: la ciutat és el temps acumulat en l’espai i alhora és producció de futur, perquè té la massa crítica necessària perquè hi hagi el conflicte que fa esclatar la creativitat. És impossible d’imaginar un ecosistema de start-ups tecnològiques avançades que no sigui en un entorn urbà, perquè no hi ha l’humus que permet que això creixi. La nostra ciutat s’ha decantat més cap al laboratori. Sempre, històricament. És una ciutat que vol trencar el gel, que s’inventa l’urbanisme modern gràcies a Cerdà. Desperta interès a fora: què passa a Barcelona que no acabem d’entendre? No és com anar a Roma, on vas a veure allò que ja sabem que existeix. Barcelona ha de despertar curiositat. Des del 2015, Barcelona torna a ser un far per a tots els qui estan interessats en l’evolució de les ciutats al món.

—Esteu satisfet amb la gestió actual del MACBA?
—Sí. És molt recomanable l’exposició que ara tenen amb la col·lecció permanent. Per mi, el millor moment del MACBA va ser amb Manolo Borja. Per què? Perquè decideix que cal reinventar què era un museu d’art contemporani. Ho fa al MACBA i després ho exporta al Reina Sofía. Imagina que un museu d’art contemporani no és una linealitat, com els grans museus enciclopèdics on s’explica any rere any la història de l’art, sinó que fa esclatar l’element discursiu i s’hi expliquen històries que lliguen amb el context, els conflictes, i el museu es fa porós amb la societat que l’envolta. L’Elvira Dyangani ara hi aporta una altra cosa: combina aquest discurs amb una presentació que recupera aquesta part més visual de l’art contemporani.

—Enteneu les crítiques dels veïns, en tot el procés de remodelació?
—Les entenc perfectament. Crec que va ser un error que el MACBA es posicionés en contra del trasllat del CAP. En aquell moment no hi havia l’Elvira sinó un altre director i els ho vaig dir: “És un error.”

—Què us sembla que els promotors de l’Hermitage proposin la construcció d’un museu immersiu a l’Hospitalet?
—Perfecte. Que facin el que els sembli.

—No és una reproducció a escala metropolitana i, per tant, barcelonina, d’un model de cultura que ací el vostre govern va descartar?
—No. Bé, n’han explicat molt poca cosa. La idea de franquícia de museus em repel·leix bastant. Encaixa poc amb la nostra ciutat. Dels fons de l’Hermitage en podrien sortir vint-i-cinc museus. Ara, aquesta idea de “et llogo un tros de ciutat perquè l’explotis i hi facis un museu que es diu Hermitage”, és com anar a Sant Petersburg a veure un museu que es digui Museu Nacional d’Art de Catalunya. No té cap sentit. Ara, si això es fa en un edifici privat i en un sòl privat, cadascú inverteix els diners en allò que vol. El problema és que això era en sòl públic i en el punt més simbòlic de la ciutat. Home, compte. Això marcarà el rumb cultural que vol prendre la ciutat. I si parlem de drets culturals, no lliga.

—Per què heu trigat tant a començar les obres de restauració de l’Hivernacle? Per què s’ha deixat que es degradés tant?
—És una responsabilitat que ve de lluny. Són espais on costa de trobar un projecte, i costa trobar la inversió si no saps què hi faràs. En aquest cas, era rehabilitar-lo.

—Però hi ha el relat de la Ciutadella del Coneixement.
—Això ha ajudat que arribessin les inversions.

—A vós, que us heu dedicat tant de temps a pensar en la ciutat, no us agradaria de ser batlle algun dia?
—No, no. Ho dic amb tota la sinceritat. Tots els moments que tens de somnis, si vols, d’una actitud pretensiosa, ja m’han passat. Segurament per l’edat. Sé que, passi el que passi, continuaré provant de treballar per a la ciutat. Després m’hi han de voler. Però és la meva dèria. M’he dedicat a més coses en el món cultural però sempre amb un ull posat a la ciutat. Vaig gaudir molt fent de gerent i estic convençut que continuaré treballant al món de la ciutat, però de batlle, no. Cada vegada m’atrauen coses més concretes. Un dels projectes que em semblen més atractius per a anar-hi a treballar, per exemple, és la transformació de les Tres Xemeneies de Sant Adrià. Projectes més concrets.