Quins jocs de picar de mans hi ha en català?

  • Us expliquem deu cançons de picar de mans en català · Rikki Arjuna, cantant de Xiula, n’ha compost vuit i n’ha publicat un llibre

VilaWeb
Laura Gállego Marfà
01.04.2024 - 21:40
Actualització: 03.04.2024 - 08:02

Quan pensem en jocs de criatures inevitablement ens vénen al cap les cançons populars i la música que els acompanyen. Dels jocs de falda a les cançons de saltar a la corda, el repertori és gran i divers, i gairebé sempre tenim tots els referents en català. Però hi ha una mena de joc en què gairebé no se’n troba cap en la nostra llengua: els jocs de picar de mans.

Són uns jocs ben populars, i, en castellà, n’hi ha un reguitzell, com ara “La calle 24”, “Doctor Cano” i “Don Federico”, que tenen unes lletres plenes d’escenes violentes o masclistes. En canvi, en català costa de trobar-ne perquè, de fa generacions, gairebé tots els que es canten són en castellà o en francès. De fet, Josep Espunyes, al llibre Jocs i cançons infantils d’abans, recull tot de melodies i lletres amb què les criatures jugaven, i sobta de veure que no n’hi ha cap de picar de mans. Per tant, aquesta manca de referents ve d’antic.

A Catalunya Nord, en canvi, tot i que hi ha un gran desequilibri entre cançons de picar de mans en francès i en català, sí que n’hi ha una prou arrelada: “El capellà i la gallina”, una cançó popular que explica com un capellà de Sant Marçal es menja una gallina, i que va ser recollida a l’àlbum Musiquetes per a la Bressola (2008). Vegeu com s’hi juga:

I la lletra:

A Sant Marçal, a prop de la Bastida
vivia un pobre capellà
menjava poc, una trufa bullida
de tant en tant un crostó de pa.

però un bon dia, una gallina,
prop de l’ermitatge va passar,
li va torcir el coll, la va fer rostida
i la nit mateixa se la va menjar.

Llamp que te fot que és millor que trufes.
Llamp que te fot que és millor que pa.
Llamp que te fot que és millor que trufes per sopar.

Una altra cançoneta popular de picar de mans la trobem a l’Alguer. En aquest cas, malauradament, la coreografia s’ha perdut i solament n’ha restat la cantarella. De fet, perquè aquesta cançó i moltes més no es perdessin, la Plataforma de la Llengua fa uns quants anys va impulsar el llibre-disc Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyons, que justament pren el nom del joc de picar mans. “Tripijoc” és una de les cançons del llibre-disc, una peça del grup Càlic que agrupa tres cantarelles tradicionals per a criatures, que es canten gairebé sense música, entre les quals hi ha “Mans manetes”, que abans es cantava picant de mans:

Mans manetes, mans manetes
toquen les dues i són petitetes
toquen les tres, lo babo no hi és
toquen les quatre, lo babo és en barca
toquen les cinc, lo babo és venint
toquen les sis, lo babo al passadís.

Mans manetes, mans manetes
petitetes, petitetes.

Aquesta mena de jocs es juguen per tot el món, i a cada indret en tenen en la seva llengua. Perquè, de fet, la música és una eina important per a l’aprenentatge de les criatures, també el lingüístic. “La veu i el cos són eines potentíssimes d’expressió, i la música és un canal per a treballar-ho. En la qüestió lingüística, ajuda molt en la incorporació de noves paraules i construcció del llenguatge i sons”, explica Alba Atcher, música, professora de música i graduada en pedagogia musical. “A més, el fet de cantar, picar, ballar… ajuda a sentir que formes part d’un grup i facilita la connexió amb la resta, de la mateixa manera que els jocs de falda ajuden a crear un vincle. Amb els jocs de picar de mans passa igual: treballes la bilateralitat, la connexió dels dos hemisferis cerebrals, perquè implica fer coses diferents amb cada banda del cos, i és un moment de connexió amb l’altre, i de tu a tu, en un moment en què les criatures necessiten molt l’aprovació dels companys i sentir-se validats.”

Així doncs, és important de trobar cançons catalanes per a aquesta mena de jocs i que puguin jugar-se als patis de les escoles. Un objectiu pel qual Rikki Arjuna, cantant del grup de música familiar Xiula, ha començat a posar fil a l’agulla, i ja ha creat vuit cançons de picar de mans: “És molt important tenir aquests elements de cultura popular en català, perquè normalment ens remetem als que vénen del castellà. I als patis de les escoles, en aquestes estones lliures, és bonic que se senti el català, perquè a vegades juguen a jocs que reprodueixen sèries o pel·lícules que han vist, i tot l’audiovisual que veuen és en castellà. Per tant, perquè la llengua tingui més força està bé que els patis s’impregnin de la cultura popular, i dels jocs a què els nens i nenes ja juguen, que, en aquest cas, són els de picar de mans.”

Vuit propostes noves en català

Justament, d’aquesta manca de referents en català se’n van adonar, el curs passat, a l’escola de les filles d’Arjuna. Al pati, els mestres veien que les criatures jugaven molt als jocs de picar de mans, però sempre en castellà, i per poder afavorir que també hi juguessin en català i la llengua entrés al pati van demanar-li si podia donar-los un cop de mà i fer algunes propostes de cançons.

Arjuna de seguida s’hi va engrescar i, en compte d’una, va decidir de fer-ne tres, amb l’ajuda de la coreògrafa Marta Tomasa: “La pirata Renata”, “Una poció” i “Dance” –que també van penjar a les xarxes socials de Xiula. Bo i aprofitant que les creava de zero, va voler fer unes lletres que s’escapessin dels jocs de picar de mans més habituals en castellà: “A l’hora de fer les lletres, vam qüestionar les de les cançons clàssiques, que són bastant dubtoses, i en algun cas és bastant flagrant. Com que ja pensava que en faria més d’una, vaig intentar que s’equilibressin amb els nivells de dificultat, és a dir, que unes fossin més fàcils que les altres, i que fossin dinàmiques ben diferenciades.”

Així, “La pirata Renata”, la cançó més “clàssica”, tal com diu Arjuna, explica la història de la pirata, i per fer-ho més dinàmic i més entretingut, a cada estrofa va perdent algun element: un ull, una mà, una cama… I així, cada vegada és més difícil de fer-la. “Una poció” és una mica més complicada, i hi introdueix referents més contemporanis per a les criatures: “Són accions més modernes, que puguin cridar l’atenció dels nens i nenes d’avui; parlem de zombis, de Messi, de dinosaures…” La tercera, en canvi, “Dance”, ja va ser pensada per a canalla més gran, que ha crescut avesada a fer coreografies de TikTok, una manera d’engrescar nens de totes les edats.

Arjuna va anar una tarda a fer un taller a l’escola per ensenyar totes tres cançons i coreografies als alumnes de segon, i va ser tot un èxit que va anar més enllà: “Com que era un projecte més gran, a part de tenir les lletres penjades a la classe, fins i tot van fer unes cartolines que es podien penjar amb un cordill, i així els nens i nenes, quan volien jugar i no recordaven la lletra, es podien posar el collaret amb la lletra i llegir-la al pit del company amb qui jugaven.”

De fet, justament amb aquesta voluntat de renovar les cançons de picar de mans i crear-ne en català, aquesta tardor passada Rikki Arjuna va publicar Piquem de mans! Noves cançons per cantar i jugar en català (Inuk), en què a part de les tres que ja havia publicat, en va fer cinc més: “El poll”, “Soc un robot”, “He vingut de Bogotà”, “Qui ha robat el diamant?” i “Hi ha un veí”. El llibre n’explica la història, la lletra i els passos, però també inclou codis QR per poder-ne veure els vídeos i practicar-les a casa o a l’escola.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Ara que fa un any que van publicar les tres primeres cançons, i amb aquestes cinc més, la rebuda ha estat molt bona. Arjuna explica que ja han fet alguns tallers en escoles per ensenyar-les i que també hi ha hagut gent que s’hi ha posat en contacte per explicar-los que les havien fetes servir en estones de lleure o de menjador per fer animació en català.

Així, aquestes cançons van fent el seu camí, i segurament, hi ha més gent que s’ha adonat d’aquesta manca de cançons de picar de mans en català i hi ha afegit el seu gra de sorra. Però, malauradament, moltes no les sabem prou, encara. Ara caldrà allargar la mà i fer mans i mànigues perquè arribin pertot arreu a mans plenes.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any