Xiula: “Un cap de setmana parlant sobre la mort va donar molta llum”

Ja fa gairebé dotze anys que el grup de música familiar i educativa Xiula va començar la seva aventura. Avui ja són un dels grups per a infants més populars, i han aconseguit no tan sols cridar l’atenció de nens i famílies amb cançons i espectacles divertits, sinó també fer reflexionar i ser crítics amb problemàtiques socials diverses. Si abans havien parlat de desnonaments, discapacitat o assetjament escolar, el seu darrer disc, Babynova, encara s’arrisca més i tracta d’alguns temes que poden ser incòmodes, però que cal rescatar del tabú. Per exemple, el desig en la primera infància, la prevenció de l’abús sexual infantil o el dol i la mort. El disc parla d’això i molt més de manera delicada, educativa i, quan és possible, també humorística. En parlem amb Rikki Arjuna i Marc Soto, dos dels seus membres, ara que tot just han començat la ronda de concerts.

—Aquest disc ha estat etiquetat com el més arriscat que heu fet. Què en penseu?, quina resposta heu rebut?
—Rikki Arjuna [R. A.]: A les xarxes la gent que ens segueix ens ha donat una resposta boníssima i ens ha dit que ens hem arriscat més i hem tocat temes més profunds. A Girona vam fer un concert i vam rebre molt de caliu, i aspectes com la sexualitat o la mort també apareixen a l’espectacle, no solament al disc. No sabem si pot haver-hi certa desconnexió de famílies que ho trobin massa o pensin que és per a nens més grans.
—Marc Soto [M. S.]: Volíem actualitzar la música i les temàtiques. La majoria de les cançons són de segona o tercera escolta. Volíem que tingués un punt més que Descontrol MParental, en què ja tocàvem temes més seriosos. Ens va agradar i vam tenir bona resposta i ara volíem assolir nous reptes com a músics.

—Babynova parla de la creació d’una vida artificial. Què hi volíeu reflectir?
—R. A.: Volíem fer un musical sobre la creació d’un nen artificial, tot i que vam veure que potser ens anava molt gros i que, tal com estava el mercat, era massa risc. Llavors vam decidir de fer el disc com si fos el nostre fill: què li posaríem i trauríem a un nen o nena digital? Què projectem en els nostres fills? Fins a on seríem capaços d’arribar per a fer-los com volem? El Xavi, el nostre director artístic, va tenir la idea del títol pels jocs de Juguetes Mediterráneo: Ceranova, Choconova, Cheminova… Això és un kit per a fer el teu nadó a mida.
—M. S.: Era allò de “fes-te el teu ninot de plastilina”, etc., els kits d’una generació anterior a la meva. Això ens ha servit per a trobar un eix central des del qual surten diverses idees, que és allò que sempre busquem.
—R. A.: Hi entren molts temes: les malalties, si volem una adolescència fàcil, si volem que aprengui a perdre, si volem que no es baralli amb el germà…

—La conclusió és que els fills no es poden fer mai a mida?
—R. A.: Totalment. Toquem temes com l’ètica sobre la intel·ligència artificial, però al mig hi ha el mite de Frankenstein sobre com vols que sigui el teu fill. Imagina’t que se’t presenta la possibilitat que s’acabin les rebequeries, que no faci rots ni digui renecs i en quedi només el que t’agrada.

—A M’estimo bastant parleu de la sexualitat infantil. Per què heu decidit de posar sobre la taula aquest tema?
—R.A.: Va ser idea d’en Jan Garrido, que em va dir que havíem de parlar de sexualitat infantil, que sempre és un tema una mica tabú, tot i que molts professionals en parlen. Per no parlar només del desig com una cosa alliberadora, creativa, que hem d’anar coneixent i que no ens hem de censurar, ho vam delimitar a l’autodescobriment. Vam fer una formació amb Som Mandràgores sobre com hem viscut nosaltres el tema de la sexualitat a les nostres famílies i d’aquí va sortir la cançó, revisada per professionals: Sílvia Catalán, Elisenda Pasqual, gent de la Fundació Vicky Bernadet, que també ens van ajudar a l’hora de tractar sobre els abusos sexuals… Parla de la importància d’estar a gust amb el propi cos, poder descobrir-se i poder connectar amb el plaer de manera sana.

—Sobre la sexualitat dels adolescents se’n parla més, però en la infància encara és tabú.
—R. A.: És un tema polèmic i de seguida ens van dir que no hi poséssim la paraula “masturbació” perquè llavors moltes famílies passarien la cançó perquè encara no estan preparades. En parlem de manera subtil, delicada i progressiva. En el grup de pares i mares de l’escola a vegades sortia el tema: “Ostres, el vostre es toca una mica a vegades? Com ho viviu?” Jo ho vivia bastant malament, amb una incomoditat que els transmetem sovint. Aquesta repressió origina por, frustració i cabòries.

—També parleu de l’abús sexual infantil a El meu cos és meu, amb l’objectiu de prevenir-lo.
—R. A.: Era un tema que teníem pendent. Drets Socials ens va demanar aquesta cançó i ens van assessorar aquestes professionals. És per a la prevenció i per a aprendre a gestionar quan ha passat, que passa molt més que no pensem.

—La cançó dóna dos missatges: el teu cos és teu, hi ha uns límits, i si t’ha passat parla’n. 
—R. A.: Sí. Parlar, no tenir secrets, establir espais de comunicació a casa, anomenar les coses pel seu nom… En discs anteriors ja havíem parlat de no obligar els nens a fer petons que no volen fer o de fer-los xantatge amb això. O Vulva i penis, que parla d’anomenar les coses pel seu nom i no amb eufemismes.

—L’altra gran experiència del disc és Dol i fa sol, que és alhora una cançó i un documentari guardonat i sorgit després d’haver passat un cap de setmana amb famílies que han perdut un dels seus membres més propers. Com ho vau viure?
—M. S.: Va ser un regal. Que tantes famílies que ho havien passat poguessin obrir-se així i que en dos dies poguéssim escriure, compondre i estar en contacte amb elles va ser increïble. Hi anàvem al més pur estil Xiula, improvisant. En Rikki només tenia algunes coses escrites i nosaltres sabíem que volíem una havanera, que al final hi dóna molta llum. Volíem que fos una cançó lluminosa, que també parlés de vida. És curiós com un cap de setmana parlant sobre la mort va donar tanta llum. Van treure moltes conclusions que potenciaven la vida, sense oblidar tot el que havia passat. Va sortir amb molta veritat.

—Com ho vau aconseguir?
—R. A.: En Jan Garrido és terapeuta i té un do especial per a acompanyar el dolor. Vam fer activitats de coneixença, vam jugar… Per sort, tots venim del món de lleure. Vam passejar per buscar coses que ens recordessin la persona que havia marxat i vam fer un altar posant-hi objectes relacionats i explicant el context en què es va perdre la persona estimada. També vam fer espais de creació, com un mural en què els nens escrivien les paraules que volien que apareguessin a la cançó. I els pares ens van donar idees com ara el títol. Vaig acabar llençant a la brossa tot el que tenia preparat.

—Us va sorprendre res sobre com veuen la mort els nens?
—M. S.: Hi havia casos i perfils diferents, però vaig notar certa naturalitat, portaven amb certa normalitat el que havien viscut. Hi havia un sentiment d’empatia molt fort entre moltes famílies, fins i tot entre molts nens, sense que haguessin de parlar gaire, perquè havien passat una història similar. Nosaltres miràvem que estiguessin bé i que fos un espai de complicitat i tranquil·litat.

—Sovint els adults afegim tabú i artifici al tema de la mort, quan l’expliquem als nens?
—R. A.: Sí, i val més parlar-ne i afrontar-ho de cara, i per això vam fer aquesta cançó. Les famílies hi trobaven molt de sentit perquè pot ser una eina bàsica, una bona excusa per a parlar-ne.

—A l’“Himne dels perdedors” refuseu amb ironia la competitivitat tòxica. A vegades també en tenen els pares, però… 
—R. A.: Això és la clau de la majoria de les temàtiques: papa, mama, si no ho tens treballat, què intentes fer? Veus les actituds d’alguns pares quan els nens juguen a futbol, molt agressius, i et violentes. Per a nosaltres és essencial que aquestes cançons les escolti tota la família, i per això a vegades la lletra ha de ser més complexa, per a cridar l’atenció dels adults i establir un espai de comunicació si el nen pregunta. Aquesta cançó la volíem portar al paroxisme de celebrar la derrota.
—M.S.: És clar, celebrem la derrota sempre!

—Sempre eviteu de tractar els nens com si fossin rucs, en el pla sonor i de contingut… 
—M. S.: Sempre ho hem procurat. És molt important fer la música que faríem nosaltres, sigui per a qui sigui. Al final als nens sempre els acabes posant la teva música i a nosaltres ens agrada diferenciar-nos en aquest sentit.

—Hi ha pares que us diuen que, gràcies a una cançó vostra, han pogut parlar d’alguns temes amb els fills?
—R. A.: Constantment, és el que ens dóna més vida. Des de “ja mengem verdura i peix gràcies a la vostra cançó” a coses que toquen més, com ara amb “Et faig un lloc”, que parlava del dol perinatal i moltes parelles ens van dir que els havia ajudat, o “Mirada estràbica”, que parla de la discapacitat i ha estat sanadora per a les famílies que fan aquest viatge.

—Fa dotze anys que vau començar. Com va ser?
—R. A.: En Jan tenia un grup d’animació més d’estar per casa i va proposar de donar-li certa dignitat. M’ho va dir a mi i vam anar a buscar en Marc.
—M. S.: L’Adri va venir després, però ens ajuntàvem tots en un mateix casal-esplai-teatre-cau, ens coneixíem des de feia molt.

—Alguns de vosaltres sou educadors socials. Com es poden fer cançons educatives sense que sonin a sermó?
—M. S.: Al principi hi ha una llavor de poder fer alguna cosa diferent, però s’ha anat accentuant. El primer disc potser formaria part d’una animació més familiar de tota la vida. El Verdura i peix va ser la nota que va començar a trencar, ens va funcionar i vam veure que podíem encarar-ho a coses que semblen negatives, fer-ho sense infantilitzar, utilitzant gèneres com el rap…

—El tema de la criança i l’educació porta a debats força polaritzats. Us fa por de vegades tocar segons quins temes?
—M. S.: D’allò que no en sabem no en parlem, però tampoc no és un fre per a expressar-nos. Ens informem, parlem amb gent formada… I ho fem amb cura.
—R. A.: Si volem tocar un tema que ens defineix, connectem amb l’experiència. Si ens demanen una cançó sobre el desnonament infantil anem a Ciutat Meridiana i a Ciutat Vella i parlem amb xavals i escoles on hi ha un percentatge increïble de nens que ho han patit. Parlem des de la seva experiència, no diem “hauria de passar això o allò”. La gent pot preguntar-se si és just, i aquí és on es mou allò més polític. Però és veritat que en una societat tan polaritzada no sabem si algú se’ns gira d’esquena.

—Recordeu cap anècdota?
—M. S.: Des de no trobar lloc on tocar, ni un punt de llum, ni ningú que ens rebés, a anar-nos-en a Berlín amb furgoneta i fer una gira per Hamburg, Brussel·les… Tenir un grup d’animació familiar és tenir una aventura.
—R. A.: En un concert a la Prosperitat, a Nou Barris, vam pujar una nena a l’escenari. A vegades els preguntem: “Vols dir alguna cosa a tota aquesta gent?” I la nena va cridar “Arriba España!” [Riu.]
—M. S.: No ens ho esperàvem, la veritat…

—Heu passat de no tenir lloc on tocar a estar a cartells de festivals de renom… 
—R. A.: S’ha dignificat el panorama, tot i que encara hi ha greuges diferencials. Quan el sector ha vist que grups com el Pot Petit, Reggae per Xics o Dàmaris Gelabert atreien la gent s’ha posat les piles i ens han donat escenaris més grans.

—Quan parleu de greuges, són només econòmics? 
—R. A.: Econòmics, mediàtics, de mercat musical en general. No tenim discogràfica ni management, ens ho hem de fer tot nosaltres. Si fem un disc, la promoció l’hem de fer nosaltres, piquem portes, tot i que hi ha una persona que ens ajuda.

—Això té a veure amb una manca d’interès per la música familiar? 
—M. S.: És mutu. També tenim el desig de fer-nos-ho nosaltres. Treballem com satèl·lits quan ens relacionem amb la indústria. No ho podem fer absolutament tots sols i ens hi relacionem per càpsules: fer la promoció amb una persona, treballar els concerts amb una altra gent… Té un punt ètic i també passa que el mercat no està gaire preparat per a entomar el gruix de l’animació familiar. La diferència amb la música normal continua essent molt gran.
—R.A.: Per exemple, enguany la Marató anava de salut sexual i reproductiva i tenim dues cançons que parlen de sexualitat en aquest disc. Les podem cedir, tocar gratis… Ens agrada fer pedagogia d’això i creiem que són molt necessàries i les podrien haver aprofitat. Els ho vam dir, però ens van dir que ja ho tenien tot tancat…