L’extensió del conflicte de l’Orient Mitjà a la torre d’ivori

Aquests dies sembla obligat escriure sobre la guerra a l’Orient Mitjà, una guerra de molts anys, a estones somorta, però latent com els conflictes que anomenem de baixa intensitat, perquè són el soroll de fons de la nostra vida. Fins que es deixondeixen com un volcà i llancen el pus d’una ferida inguarible. Si el conflicte a l’Orient Mitjà amenaça una mica tothom és perquè resulta impossible de circumscriure’l a les parts i fins i tot a la regió. I així com els matrimonis desavinguts s’embullen en retrets sense que se n’arribi a veure el cap ni la fi, Israel i els palestins es troben condemnats a un veïnatge hostil sense cap sortida aparent. La solució de partir el territori en dos estats amb fronteres reconegudes internacionalment, que Iàsser Arafat rebutjà l’any 2000, avui sembla més improbable que mai. Israel no té cap raó sòlida per a confiar que els palestins (amb el suport d’alguns països àrabs) no emprarien l’estat per a enfortir-se militarment i reprendre l’objectiu de l’OAP, i ara també d’Hamàs, d’expulsar els jueus d’una terra de la qual els uns i els altres es consideren els pobladors originals.

Els esdeveniments d’aquesta darrera setmana posen la resta dels mortals en un atzucac ètic, que també és polític. D’una banda, ens comminen a prendre partit per raons morals, i d’una altra banda s’esgrimeix la moralitat per llevar-nos la llibertat de judicar els fets en bona consciència. Tanmateix, no és cert que calgui prendre partit per a condemnar sense pal·liatius la incursió d’Hamàs, com tampoc per a reprovar el bombardeig intensiu i extensiu de la franja de Gaza. Deixant de banda les causes últimes, que sempre seran interpretables, l’acció-reacció d’aquests dies ha assolit un passiu barbàric a compte de les víctimes civils d’ambdós bàndols, entre més dones i criatures que en cap sentit responsable del mot no poden considerar-se terroristes. Rebutjar que una carnisseria en justifiqui una altra no és negar a Israel el dret de defensar-se responent a un atac que equival a una declaració de guerra. Però tan sorprenent com les manifestacions acrítiques en contra d’Israel és donar un xec en blanc al govern israelià per a una operació sense topalls, que fàcilment podria derivar en guerra total. Aquests dies molts justifiquen una venjança d’abast col·lectiu amb l’argument especiós que no hi ha cap més solució del conflicte.

La ràbia per l’assassinat a sang freda de centenars de joves en una rave i de famílies senceres en els quibuts, per la presa d’ostatges o per tot plegat, és fàcil de compartir, però esgarrifa la mutació sobtada de persones fins ara molt crítiques amb el govern ultradretà de Netanyahu, que de cop i volta desesperen de qualsevol solució que no sigui arranar la franja de Gaza, com si dintre no hi malvisquessin milions d’éssers humans. I, a la inversa, no he vist cap comentarista del món àrab condemnar l’atac del 7 d’octubre sense subterfugis.

Però allò més preocupant és que el conflicte s’hagi traslladat de l’Orient Mitjà a les universitats occidentals, que haurien de ser espais curosament reservats al coneixement i al debat racional. L’endemà de l’atac d’Hamàs, un ex-estudiant jueu em va enviar un text preguntant-me si havia vist determinats cartells en edificis de Stanford. Estava indignat perquè les autoritats acadèmiques els havien fet despenjar però cercaven els responsables no pas per castigar-los sinó per indicar-los els llocs on era permès de col·locar-ne. Stanford és una universitat global amb estudiants de tots els països, races i religions. Si hi ha activisme en favor de Palestina, no cal dir que hi ha una organització jueva molt influent. He tingut estudiants de les dues identitats sense brega a l’aula, però aquests dies és molt difícil de navegar les aigües remogudes sense ser acusat de complicitat amb els uns o amb els altres. Fins i tot guardar silenci pot ser sospitós, i d’aquesta manera a la universitat se li revoca el seu estatus purament cognitiu. Ara bé, que la universitat prengués partit col·legiadament en una determinada crisi política implicaria haver de prendre partit en totes les causes que afectin qualsevol dels grups nacionals o ètnics dins la circumscripció del centre. He tingut, per exemple, estudiants del Iemen en plena guerra civil d’aquell país, estudiants turcs i armenis, indis i paquistanesos; tinc col·legues ucraïnesos en un departament on hi ha estudiants russos. Què passaria si la universitat hagués de prendre posició en relació amb totes les guerres i conflictes com hi ha al món? No costa gens d’entendre que la missió educativa i els valors que donen sentit a la institució en resultarien malmesos i esdevindrien inoperants. Per això el rectorat de Stanford va emetre una declaració de neutralitat com a condició de la llibertat d’expressió de tots els membres de la comunitat acadèmica, recordant que el sostre de tolerància abans que una expressió pugui considerar-se il·lícita és molt alt. Adoptar posicions institucionals en qüestions polítiques té conseqüències per a unes altres qüestions sobre les quals la universitat no es pronuncia. Quan la universitat s’embolica en política, la impressió d’ortodòxia oficial pot paralitzar la llibertat acadèmica.

El president i la rectora de Stanford eren conscients de caminar per la corda fluixa. En unes altres universitats el conflicte a l’Orient Mitjà ha sacsejat els campus. A la Universitat de Pensilvània, John Huntsman, un dels mecenes més importants i influents –ex-governador de l’estat de Utah  i ex-ambaixador a la Xina, Singapur i Rússia– , ha cancel·lat les donacions de la seva família perquè, a parer seu, la universitat és complaent amb l’antisemitisme. Concretament, es referia a la celebració d’un festival d’escriptors palestins, en què participaren conferenciants coneguts per la seva retòrica antisemita (o antiisraeliana, distinció que no s’acostuma a fer). El cas és que la universitat, conscient de les queixes que provocaria el festival, havia fet una declaració genèrica contra l’antisemitisme abans de la celebració. Però això no satisfeia Huntsman ni tampoc Marc Rowan, un altre milmilionari ofès per l’acte i per la –a parer seu– tebior de la universitat amb l’antisemitisme. Altres mecenes han seguit l’exemple de Rowan i també han cancel·lat les donacions en una mena d’estampida de rics que amenaça la caixa d’una universitat opulenta. Aquestes accions s’emmarquen en una forta campanya de pressió a les universitats perquè abandonin la neutralitat, titllada de “relativisme moral” per aquells que, com Vahan Gureghian, membre del consell social de la Universitat de Pensilvània que acaba de dimitir per aquesta qüestió, acusen les universitats d’elit d’haver “abraçat l’antisemitisme i fallat en la defensa de la justícia i a l’hora de vetllar pel benestar dels estudiants”. Aclaparada per la fugida de benefactors, la presidenta de Penn, Elizabeth Magill, va esforçar-se a aturar el cop, acusant-se de no haver comunicat prou bé ni prou ràpidament la “nostra posició”, donant entenent que hi ha una posició oficial respecte del conflicte. Reconeixent que la participació d’alguns conferenciants havia estat dolorosa per a la comunitat jueva, assegurava que la universitat “rotundament desaprova aquests oradors i les seves opinions”. Un distanciament innecessari, com el dels editors que no es fan responsables de les opinions publicades a les seves capçaleres, però que no va aconseguir d’aplacar l’enuig dels patrocinadors.

A Harvard el rebombori ha estat encara més gros. La fundació Wexner, fundada pel milmilionari Leslie Wexner i la seva esposa Abigail, ha tallat la seva relació amb la universitat arran de la declaració del Comitè de Solidaritat amb Palestina dels Estudiants de pre-Grau de Harvard, subscrita per trenta-tres associacions d’estudiants, en què responsabilitzen Israel dels fets del 7 d’octubre. Aquesta declaració ha portat molta cua. Bill Ackman, executiu en cap del fons d’inversió Pershing Square Capital Management, acomboiat pels executius de més empreses, va exigir que es publiquessin els noms i dades particulars dels membres de les associacions signants a fi de barrar-los l’accés a la feina en el futur. El càstig equival al tractament de moltes persones sospitoses de desafecció ideològica durant l’era McCarthy; la principal diferència és que aquesta vegada la iniciativa no té caràcter governamental. I ha tingut efecte. Alguns dels grups signants s’han desdit, i molts dels seus membres s’han excusat dient que ningú no els havia demanat conformitat amb la signatura col·lectiva. Ackman i els altres directors d’empresa tenen raó de demanar responsabilitat individual en l’expressió pública de l’opinió. Signar anònimament una declaració de tanta gravetat sense fer-se responsable de les conseqüències denota indigència intel·lectual i moral, però perseguir les persones per l’opinió és senzillament antidemocràtic. I allò que fan aquests líders econòmics i suposats filantrops de l’ensenyament universitari és una mostra descarnada de coacció capitalista, terrorisme capitalista en estat pur.

Amb una lògica preocupant, Stephen Sullivan, executiu en cap de Meds.com, discrepà de la idea de publicar els noms dels estudiants, però en canvi va culpar l’administració de la universitat i el professorat. El calbot contra les institucions no s’ha limitat a un grapat d’executius; alguns polítics, majorment del Partit Republicà, també s’han regirat contra les universitats, cosa que d’altra banda no és cap novetat. Entre més, la Representant republicana de l’estat de Nova York Elise Stefanik i el senador republicà de Texas Ted Cruz, que va exclamar-se: “Què dimonis passa a Harvard?”

Com a Penn, la presidenta de Harvard, Claudine Gay, també ha provat d’estroncar la fuita de donants amb un vídeo on diu: “La nostra universitat rebutja el terrorisme i això inclou les bàrbares atrocitats perpetrades per Hamàs. La nostra universitat rebutja l’odi –odi contra els jueus, odi contra els musulmans, odi contra qualsevol grup de persones per raons de fe, origen nacional o qualsevol aspecte de la seva identitat.” I en un exercici de responsabilitat afegí que Harvard rebutjava l’empait i la intimidació dels individus per causa de les seves creences i que la universitat està compromesa amb la llibertat d’expressió. “El compromís –digué– inclou opinions que molts de nosaltres trobem censurables, fins i tot execrables. No castiguem ni sancionem les persones per expressar aquesta mena d’opinions. Però d’aquí a donar-los suport hi ha una gran distància.”

No hi fa res. La consigna de retirar les donacions a Harvard, Penn i més universitats s’escampa entre els milmilionaris i executius de grans empreses, amb perill d’originar un moviment de masses empresarial que arrossegui les empreses mitjanes i malmeti la viabilitat econòmica d’universitats menys sòlides que les de l’Ivy League. La maniobra té l’objectiu de coaccionar les universitats, que depenen de les donacions corporatives, a romandre dins el terreny circumscrit pels interessos del poder econòmic, que controla els mitjans de comunicació, com també la política internacional i domèstica dels Estats Units. Tot i que els mitjans han destacat les veus més radicalitzades i han exclòs les més matisades, l’impacte real de les manifestacions pro-palestines als campus és negligible. Els participants són minoria i l’opinió a la societat és sòlidament al costat d’Israel, com ho prova la decisió de Biden de reforçar-ne la seguretat amb una ajuda “sense precedents”, que, ensems amb el paquet d’ajuda addicional per a Ucraïna, augmentarà el deute de cent mil milions de dòlars.

Per què, doncs, la fabricació d’una emergència que cal desactivar a les universitats? No és la primera vegada que hi ha agitació política entre els joves universitaris. Els anys seixanta foren una època de revolta que, sense capgirar la política del govern ni alterar el curs dels negocis, tingué conseqüències transformadores en la societat. I encara que el moviment contra la guerra del Vietnam, pels drets civils i altres causes que qüestionaven el model autoritari s’assossegà durant les dècades dels vuitanta i noranta, absorbit per les instàncies de poder, ara el poder veu amb preocupació la possibilitat d’una altra onada desestabilitzadora i aprofita, exagerant-los si cal, els símptomes de radicalització juvenil per a englobar-los en una mateixa tendència subversiva i regirar-los contra posicions polítiques més generals. En el cas de les universitats, l’amenaça de desfinançar-les si no es dobleguen a canalitzar uns interessos polítics determinats té un objectiu diàfan, consistent a imposar un relat determinat i combatre els atacs a la llibertat d’expressió des de posicions d’esquerra relativament marginals amb un atac dels poders socialment determinants contra la llibertat d’expressió en tant que principi rector i legitimador de la universitat.

En temps agitats costa valorar els esdeveniments en un context prou dilatat. Especialment enmig d’un conflicte que provoca indignació a banda i banda, convé molt aferrar-se a la perspectiva i no deixar-se arrossegar per l’alienació del moment. Les solucions finals mai no acostumen a ser bones.

Els lectors em perdonaran que dediqui aquest article a una persona estimada que avui fa els anys.