Jair Domínguez: ‘Crec en la idea d’incendiar els tribunals espanyols’

Jair Domínguez (Barcelona, 1980) no té gaires manies a l’hora de parlar. Salta d’un tema a un altre igual que fa amb la música, la ràdio i els llibres. Es presenta a la redacció de VilaWeb amb una samarreta de Joy Division de color negre. A la motxilla hi duu una americana ‘barata’ que es posa per a les fotografies. ‘Vaig tardar dues setmanes a netejar-la després de rodar el vídeo musical de “M’agrada lo blanc”‘, diu. Hi parlem del seu nou projecte musical, Caritat Humana, però també de ‘La segona hora’, espai radiofònic que abandona, i de política.

—Quina culpa en té, Caritat Humana, que hàgiu deixat ‘La segona hora’?
—[Riu] Cap. Cap culpa. Són dos projectes paral·lels que no s’emprenyen l’un amb l’altre. Deixant ‘La segona hora’ tanco una etapa. A més, l’any que ve compleix deu anys…

—I ho deixeu abans?
—No m’agraden els aniversaris [riu]. Vejam… m’agradaria continuar vinculat d’alguna manera al programa, fent una secció, una bestiesa o qualsevol beneiteria. Tanmateix, la meva etapa com a membre del trio calavera –conjuntament amb Quim Morales i Xavier Pérez Esquerdo– s’ha acabat. En fi, tinc ganes de fer coses diferents. La ràdio requereix que t’hi dediquis amb cos i ànima. Jo tinc un problema, només explico en antena el que em fa gràcia. Vol dir llegir molta merda a internet i això em roba la vida.

—I amb què penseu combinar Caritat Humana?
—Tinc moltes ofertes per a fer coses. Televisió, més ràdio, internet… necessito temps i hores lliures per a provar tot de bestieses, també escriure per a alguna altra gent.

—No heu dit res de llibres.
—Al setembre sortirà un llibre nou. No sé si us ho puc dir, potser em mataran els de l’editorial. El títol no s’ha decidit, però jo els vaig proposar Ets un merda. És com un llibre d’autoajuda. Una paròdia. Crec que tot català se l’hauria de comprar. És una mica autobiogràfic i intenta demostrar això, que tots som una mica merdes.

—Caritat Humana, una gran expressió de Joan Gaspart. És un homenatge?
—És un paio que no m’ha caigut mai bé, però va dir aquesta frase que em va semblar meravellosa. President del Barça, milionari, demanant ‘caritat humana’ als periodistes. Em va semblar sublim. Però no és un homenatge a Joan Gaspart, perquè això va contra els meus principis. En el fons és una estupidesa, un nom com un altre.

—La primera cançó, ‘M’agrada lo blanc‘, és una referència prou explícita a les drogues. Ara triomfen la rumba i el costumisme. Com és que ja no es fan cançons sobre drogues?
—No sé per què parlem tant de detalls absurds. Potser jo sóc molt primari, que podria ser, perquè m’agrada anar pel broc gros i dir les coses de manera directa. Gran part de les millors cançons catalanes de la història parlen de drogues. Crec que és un tema present a les nostres vides, a cada cantonada, i que no s’hauria de perdre. Suposo que la por de no sonar a la radiofórmula o a TV3 fa tirar enrere molts grups, però a mi me la pela no sonar-hi.

—Dels grups catalans que triomfen, no us n’agrada cap?
—Mmm… El meu grup català preferit és una banda punk que es diuen Les Cruet. La cantant té la veu més esparracada del món. I aquests sí que parlen de drogues. Viscudes, a més a més. Jo sóc un home molt primitiu i maldestre i m’agrada la música contundent. Grups com Txarango o Oques Grasses, ho foten molt bé, però a mi no em diuen res. No m’interessen. El panorama actual és monopolitzat per la rumba i no m’apassiona.

—Quines referències musicals té Caritat Humana?
—No sé si hi ha cap lligam comú. En dubto, perquè el teclista és un paio que només escolta jazz i hip-hop, el bateria només escolta Queen, el baixista només escolta Bon Jovi i blues dels anys trenta. Realment és insensat… I a mi m’agrada una mica tota. M’agrada el Death Metal i també Michael Nyman…

—El rock dels setanta no us uneix?
—Vaja, com a tothom. Qui et digui que no li agrada n’hi ha per a agafar-lo i penjar-lo d’un arbre. D’aquí, n’hem begut bastant. D’adolescents també escoltàvem Nirvana o Guns and Roses.

—I el rock català?
—Érem afeccionats de la gran onada del rock català, quan van sortir Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax’n’Busto… Ens vam adonar que es podia tocar en català. Ens agradava, però després t’adones que potser no n’hi havia per a tant.

—El CD es diu M’ agrada lo blanc. Us agrada?
—M’agrada lo blanc. De fet, crec que li agrada a tothom. Però passa que hi ha gent que no li hauria d’agradar tant. Penso en càrrecs de responsabilitat. Per desgràcia, sembla que ens controlin cocaïnòmans i no hi puguem fer res, perquè nosaltres també ho som, de drogats. La televisió, els mitjans i les xarxes socials ens han convertit en un ramat dòcil i acrític.

—Les lletres i les xarxes socials de Caritat Humana van plenes de referències polítiques. Per què?
—S’ha de parlar de política. I trobo terrible que tan pocs grups ho facin. S’aparten i no fan cap mena de declaració. Fins al punt de no prendre posició entre dreta i esquerra. Que és una cosa que tothom hauria de respondre. O pronunciar-se sobre la independència… Crec que la música és una forma de subversió i no dir què penses políticament ho trobo una irresponsabilitat. Jo penso que ens trobem en un moment que ens governen autèntics lladres, incompetents i gent venuda; i s’ha de dir.

—Us referiu a una presa de posició política a les lletres o en públic?
—De totes les maneres. Les meves cançons no tenen contingut purament polític, però hi ha un rerefons. ‘Foc al tribunal’, per exemple, té un component polític en què jo crec completament. Crec en la idea d’incendiar els tribunals espanyols. Crec que per recuperar la fe amb la política espanyola haurien de condemnar a mort Florentino Pérez. Condemna a mort pública. Llavors diria: ‘Home! Un paio que ha robat obertament a tots els espanyols, al final li paren els peus.’ El món de la cultura ha d’aprofitar l’altaveu que té i involucrar-se.

—Doncs David Carabén va dir tot al contrari en una entrevista en aquesta casa…
—Sí? De debò?

—Sí, ell té uns principis polítics clars, però no els aboca a les lletres.
—[Riu.] L’entenc i el respecto. Tampoc no podem obligar-lo a escriure ni exigir a Mishima que cantin cançons polítiques, perquè seria anar contra l’essència del grup. Vejam, en David és un poeta, però jo no. Sóc matusser i dic les coses tal com les penso.

—Dues coses que sobten molt del CD són els talls de veu d’en Mikimoto i un crit de ‘al·lahu-àkbar‘.
—Referents culturals de tota la vida. Aquell ‘al·lahu-àkbar’ a la cançó ‘La furgoneta de l’Oleguer’ serveix per a situar l’acció, perquè la lletra parla de terrorisme, però en una modalitat més nostrada. I també serveix per a contraposar un terrorisme molt anat de l’olla, com és el gihadisme, que és la salvatjada més gran que hem conegut, amb un terrorisme molt més d’estar per casa: Oleguer Preses conduint una furgoneta carregada de plutoni o dinamita.

—Per què recupereu la figura d’Oleguer Preses?
—L’Oleguer sempre m’ha semblat un símbol amb un gran impacte social. Si ara tinguéssim un Oleguer, tal com xuten les xarxes socials, seria un espectacle. La gent anirà pel carrer amb samarretes seves.

—I la furgoneta…
—L’altre dia vaig descobrir que no era ni seva. La hi havien deixada. És un paio que quan els seus companys de feina anaven amb ferraris  ell conduïa una furgoneta cedida. Molt surrealista.

—Potser tampoc no tenia carnet…
—Això sí que seria d’outsider i se li hauria de fer un monument a la plaça de Sant Jaume.

—Si haguéssiu de triar, qui es quedaríeu: Piqué, com a president del barcelonisme, o Oleguer i la furgoneta?
—Jo sóc molt de l’Oleguer, tot i que m’agrada molt el concepte de Piqué com a president del barcelonisme, o sigui un president que transcendeix l’entitat. De Piqué, me n’agrada molt el tema ideològic. És un paio que s’ha mullat bastant i ens l’hem trobat a la Meridiana amb la Shakira i portant el fill a coll. Em sembla admirable. Així i tot, no el veig tan outsider com l’Oleguer: un boig capaç de cremar coses. Piqué és un incendiari, però és un home amb els peus a terra. Piqué és un polític i Oleguer és més kale borroka.

—Després de penjar les botes amb l’Ajax, li hem perdut la pista.
—Jo vaig coincidir amb ell en un acte de la CUP, quan encara no era la bèstia que és ara. Era a la Bisbal. I anava amb la furgoneta. Però ara no sé què fa. Ha desaparegut. Ara, si ha invertit bé els calés que va guanyar, no ha de fotre absolutament res.

—Invertir bé?
—Vull dir que ho hagi posat bé dins d’un totxo.

—Parlem d’una altra cançó, ‘Calar foc al tribunal’. S’inspira en la vostra experiència a l’Audiència espanyola?
—No ben bé. Però et puc dir que parlo amb propietat quan dic que s’haurien de cremar. Sense gent a dins, si vols. Trobo que és liquidar un símbol. Calar foc a un tribunal és demostrar que les vostres lleis me les passo pels collons. No en vull saber res. A mi no em controlareu. No és anarquisme, és fer una revolució. Es cremen moltes muntanyes, però no tribunals. Què passa? Que són indestructibles? Crec que s’han de destruir edificis públics perquè els polítics reaccionin.

—Com és declarar a l’Audiència espanyola?
—És entrar a una habitació on hi ha el retrat del rei d’Espanya i una senyora que pregunta coses. Què has fet? Per què? Què pensaves?… Una persona que no té cap mena d’empatia amb tu. És com parlar amb un robot. Vostè volia cremar el rei? No. Vostè volia assassinar el rei? No. I ja està. Surts d’allà i et diuen ‘buenas tardes’. Un any després t’envien un paper a casa signat pel jutge Bermúdez que diu: ‘No s’aprecia voluntat d’assassinar el rei d’Espanya.’

—No preguntava Bermúdez?
—No, no. Me les va fer una jutgessa i Bermúdez en va rebre una acta. Se la va llegir i després em va enviar la carta. I cas arxivat. No sé ben bé què implica això. Si mai vull anar els Estats Units, no sé si em deixaran passar la duana.

—Per tant, no va ser un interrogatori esperpèntic com el de Joan Coma?
—Ui, no. Jo hi vaig anar amb el meu advocat i, pràcticament, ell responia les qüestions complicades. No tenia cap intenció de fer-me anar parar enlloc. Em va demanar per què teníem pistoles i li vaig contestar que eren de joguina. ‘Ah, eren de joguina’, es va sorprendre. Pobra dona, no sabia res del cas. No sé ni si es va mirar l’entrevista. A la Bibiana crec que la van collar una mica més.

—’Mentre hi hagi cervesa’ o ‘Balleu, fills de puta’. Com les feu, les lletres?
—Com he dit, no m’agrada el costumisme. Jo sóc molt avorrit com a protagonista de cançons. Prefereixo crear històries inexistents de personatges molt secundaris, absurds i perdedors. Parlar de coses molt universals com la cocaïna, la cervesa o la mort, coses que tothom entén i s’hi pot identificar. Les meves lletres no tenen la pretensió de tenir segones o terceres lectures. Al cap i a la fi, m’agraden les cançons curtes i que la gent les pugui cantar. Quan veig un nen petit cantar ‘Calar foc al tribunal’ penso que potser inculco alguna cosa. Potser quan el nen creixi en cremarà un i em sentiré realitzat.

—Parleu de drogues, de la mort… Però hi ha un tema present a tota la vostra obra, sigui escrita o musical, la violència.
—La violència sempre hi és i posa la gent molt nerviosa. No sé per què la reprimim tant. Ser molt violent de cop i volta, o un acte terriblement violent, a mi em sembla una cosa fascinant. És un acte com surrealista. O, com deia André Breton, un acte surrealista és sortir al carrer amb una pistola i matar la primera persona que passa. No té cap sentit i per això em fascina. Us explicaré una cosa…

—Vejam.
—Quan va passar la polèmica del Bestiari il·lustrat, l’endemà, es va generar una onada de rebuig. Va sortir Duran i Lleida dient que érem uns freaks i Quico Homs assegurant que havíem travessat unes línies vermelles que no es podien passar. ‘La violència no és mai cap opció’, va dir. Vejam… La violència sempre és una opció, estigui bé o no. Som homo sapiens i fa 50.000 anys que ens defensem amb bastons i pedres. Som una raça violenta i la violència continuarà formant part de la nostra història. Com més intentis reprimir-la més bèstia serà l’explosió, perquè petarà, i de mala manera.

—Parlant de violència, com a pare sou de bufetada?
—Una bufetada a temps arregla moltes coses.

—Aquella frase de cunyat.
—[Riu.] Una bufetada és complicada, però una bona plantofada al cul els meus fills sí que se l’han emportada. De totes maneres sóc un gran defensor del diàleg. Encara que en un principi no li entri al cap, a la llarga ho entendrà. La paraula sempre davant. Ara, quan la criatura et fot coses a la cara o et tira una ampolla pel cap, evidentment li has de fer un toc físic i després ja li diràs ‘això no es fa’. Però primer l’has d’aturar. De totes maneres, haig de confessar que quan ets pares t’estoves molt.

—Els fills us estoven, però com és Jair Domínguez a casa?
—Hi ha un component de personatge a la ràdio i a dalt de l’escenari. És un jo més passat de voltes. El de la ràdio és un paio que crida més, que està atabalat i nerviós. És el meu paper al programa, tenir aquesta tensió i ser sapastre. A l’escenari has de ser el paio més endollat del concert. No em puc permetre no moure’m i ser el que es vesteix pitjor, això només es podia tolerar a Leonard Cohen. En canvi, a casa em poso les xancletes, sec al sofà i sóc la persona més tranquil·la del món. No m’altero gaire. Jo, si no haig d’explicar res, tendeixo a ser un paio molt relaxat [riu].

—En el vídeo promocional del CD, s’hi veuen diverses cares conegudes. Carabén diu: ‘Un altre paio mediàtic que treu CD.’ Us fa por aquesta etiqueta?
—És inevitable. Tinc aquesta sort i aquesta desgràcia. Però passa que la fama, entre cometes, m’ha arribat a través de la ràdio i no pas per les altres coses, escriure i tocar, que he fet tota la vida.

—Entenc que l’etiqueta no us molesta.
—Gens. És una estupidesa queixar-se’n. A mi no em sap gens de greu. Ara, com he dit, de famós en tinc més aviat poc. Jo no sóc com aquesta gent que poden presentar el seu llibre amb en Jordi Basté.

—No li ho heu preguntat, a Jordi Basté, que us promocioni el CD.
—No. De fet, no ho he demanat a ningú, que me’l presenti. Demanar favors és una cosa que em costa molt. No suporto la gent que aprofita la seva posició per a fer promoció. Quan es parla de Caritat Humana a ‘La segona hora’ em poso molt nerviós.

—I com ho feu?
—Se n’encarrega la discogràfica. Jo sóc el típic paio que convida a un concert totes les seves amistats del Facebook. De totes maneres, sóc dolentíssim gestionant els meus comptes. Ho penjo allà i penso que algú ja es donarà per eludit. No hi crec en les xarxes com a eina per a comunicar bé. Desconfio molt d’aquests esdeveniments del Facebook que diuen que vindran cinc mil persones i només s’hi presenta la teva mare. Crec més en el boca-orella.

—I el vídeo promocional?
—No m’agrada recórrer a amics, però amb el vídeo promocional vaig fer una excepció. La discogràfica va posar-se en contacte amb David Carabén, Santi Balmes i gent coneguda del món de la música. A mi m’hauria fet molta vergonya. Jo vaig recórrer a col·legues que més que amics són companys de feina. Com Berto Romero, Jordi Évole, que ens va escriure la nota de premsa, Anna Gabriel…

—Companya de feina també?
—[Riu.] No ben bé, perquè no vam coincidir quan vam enregistrar la campanya de la CUP de la furgoneta pel 27-S. Vaig escriure el guió, però no vaig anar al rodatge. No recordo què tenia, però era una merda ben grossa. Va quedar molt bé, són uns grans actors.

—Alguna xafarderia que ens pugueu explicar?
—Quan fèiem la pluja d’idees, en David Fernández tenia les idees més boges. Jo hi anava amb certa contenció. Farem una cosa especial, però sense excedir-se, que són unes eleccions. I en David volia fer-hi sortir uns maquis amb escopetes de darrere un matoll. I li vaig dir, si sortim tu i jo al mateix titular amb maquis i escopetes ens foten a la garjola. S’acaba Catalunya de les hòsties que ens cauen. És un paio divertidíssim i molt intel·ligent. També ben sonat. Vaig gaudir molt escrivint i veient com tots en volien ser partícips. No m’imagino cap altre partit fent això.

—Seguint amb el fil de la política, com ho veieu el procés?
— Veig la gent molt escèptica, com esperant que algú digui alguna cosa per tirar-s’hi de cap o per acabar de rebentar-ho tot. Aquesta és la sensació que tinc. Que ens diguin què hem de fer. En aquest sentit, tot Catalunya està igual. Estem units, per primera vegada, esperant que algú faci alguna cosa. Estem molt cansats, això sí que és cert, i no crec que hi torni a haver una oportunitat de fer-ho.

—L’actuació de l’estat espanyol i la persecució de càrrecs electes què us sembla?
—Foc al tribunal.

—Com veieu el primer d’octubre?
—Val més que hi hagi referèndum, perquè si no es fa, em sembla que hi haurà una altra guerra civil.