Daniela Grau, el 2012, a Coll d'Ares

Daniela Grau, activista nord-catalana i membre del secretariat nacional de l’ANC, és probablement un dels pocs testimonis i participants vius dels orígens de la Flama del Canigó. És filla de Gilbert Grau, promotor de la flama i polític independentista, sovint incòmode, des dels anys seixanta. La Daniela ha viscut a casa seva, a Elna, d’ençà que era adolescent, la reivindicació i la lluita per uns Països Catalans reunificats. I ha participat durant dècades en els actes de la Flama del Canigó. Ara que celebrem els cinquanta anys de l’arribada de la flama al Principat, parlem amb ella sobre els orígens, els primers anys, d’aquesta flama que simbolitzava la nació sencera i que vénen de lluny; i del nord. ‘Ja als anys seixanta a Perpinyà maldàvem per la reunificació dels Països Catalans’, explica, i ho documenta amb escrits i declaracions del seu pare. També parlem del moment polític actual i de com es veu, des de Catalunya Nord, el procés independentista que viu el Principat. ‘Esperem que en la constitució del nou estat els catalans del nord que ho desitgem tinguem també l’opció d’obtenir la ciutadania catalana’, diu, tot remarcant que la nacionalitat catalana ja la té, perquè és automàtica amb el fet de sentir-se catalana.

Vós que coneixeu la història de primera mà, quins foren els primers passos de la flama del Canigó?
—L’origen és ben clar. El 1959 les autoritats franceses volien que la Catalunya Nord commemorés els tres-cents anys del Tractat dels Pirineus, és a dir, de l’annexió d’una part de la nació a França. Evidentment, volien fer una commemoració amb alegria, com una cosa positiva. I també és evident que els catalanistes de l’època no ho volien fer. Aleshores, aquell any, es van imaginar un pelegrinatge que consistia a prendre una flama i transportar-la a l’abadia de Sant Martí del Canigó, que havia estat destruïda per la revolució francesa i reconstruïda per monsenyor de Carsalade, amic personal de Jacint Verdaguer i d’Antoni Maria Alcover. Aquella flama, portada a Sant Martí del Canigó, és la primera, l’any 1959. És a dir, l’any en què les autoritats franceses volien celebrar l’aniversari de l’annexió del Rosselló, una colla d’homes catalanistes decideixen de commemorar l’aniversari amb espiritualitat, amb religiositat, però també com a record dels patriotes de final del segle precedent. Aquest origen és molt ben documentat en les cartes de Martí Cassany, que era el president de la Unió Excursionista de Vic als anys seixanta. S’hi explica, per exemple en una carta del 1965, que el 1959 va néixer la flama del Canigó. Aquest fet també és testimoniat per uns quants catalans del nord, lògicament. Però és important de remarcar-ho perquè demostra que la gent del sud que el 1966 va acollir la flama a Coll d’Ares eren conscients d’aquest llegat.

Però els catalans del sud shi van implicar abans del 1966, encara que la flama no arribés a Coll dAres, oi?
—Sí, del 1959 al 1962 la flama era portada només per catalans del nord. I el 1962, encapçalats per Francesc Pujade, un gran excursionista i admirador de mossèn Cinto Verdaguer, es posen en contacte amb els del sud. Proposen a Martí Cassany d’afegir-se a aquesta commemoració espiritual que homenatjava patriotes catalans portant la flama a Sant Martí del Canigó. Del 1962 al 1965, la flama és portada –aleshores es feia cada mes d’agost per Sant Martí– per catalans tant del nord com del sud, sense arribar mai al Principat, però com una commemoració clara de la germanor entre catalans. I és en aquest període en què aquests portadors de la flama conviden representants del catalanisme polític més contemporani de l’època a participar-hi, entre els quals el meu pare, Gilbert Grau, i Josep Deloncle, apotecari carismàtic de Perpinyà. Per a Grau i Deloncle la nació era la nació sencera, amb tots els Països Catalans, i és aleshores quan sorgeix la idea d’arribar a Coll d’Ares i entrar la flama al Principat.

És aleshores que la flama adquireix més significat polític i patriòtic?
—Sí, la idea era mantenir el llegat de la flama que he comentat, però incorporar-hi altres components, com un esperit de resistència més evident. Hi ha un fet molt clar: Josep Deloncle va ser nomenat l’any 1963 conservador del nou museu del Castellet de Perpinyà. Fins aleshores el Castellet era una presó, la presó on s’havien torturat els angelets de la terra, els resistents a l’annexió francesa. El 1964 Deloncle fa encendre la flama al Castellet, en un gest carregat de significat i com a símbol de resistència. Per tant, la flama que es porta a Coll d’Ares el 1966 és una flama que també simbolitza l’esperit de resistència contra l’annexió del Rosselló a França.

Quin va ser el paper del vostre pare, Gilbert Grau?
—Grau i Deloncle promouen el renaixement de la consciència catalana a tots els Països Catalans com una via per a arribar a una Europa que reconegués els catalans com a poble. Ja als anys seixanta se’n parlava i maldàvem a Perpinyà per la reunificació dels Països Catalans. És aleshores quan s’afegeix a la flama del passat la visió d’una nació catalana sencera i reunificada basada en una presa de consciència política i amb una mirada cap al futur, un futur de llibertat per a tots els Països Catalans. Hi havia una consciència clara del Països Catalans. Hi ha documentades declaracions del meu pare de principi dels anys seixanta en què ja deia que econòmicament calia fer una confederació dels Països Catalans. I hi havia una gran denúncia dels colonialismes espanyol i francès. Penseu que el meu pare va mantenir molts contactes amb Mallorca i amb el País Valencià i el 1972 va fundar el Partit Federalista Europeu de Catalunya i Països Catalans, un partit que lògicament es va posicionar contra la constitució espanyola. Recordo que feia reunions al Principat i deia als catalans del sud que la constitució era com el tango, un pas endavant i dos enrere.

Per tant, la reivindicació dels Països Catalans reunificats també sincorpora a la flama en aquell moment?
—Sí, fins llavors els portadors de la flama estaven abocats a un passat reivindicatiu, però alhora tràgic, motivat per les destruccions i opressions tant per part d’espanyols com de francesos. Aquesta flama porta associades les arrels espirituals i també patriòtiques de Catalunya; patriòtiques, això sí, de la manera com es podia concebre a final del segle XIX i principi del XX. És després, als anys seixanta, amb Gilbert Grau i Josep Deloncle, que aquesta flama pren una embranzida més contemporània i amb un significat patriòtic que mira també cap al futur i no només al passat. I que mira directament cap a la nació sencera. Grau i Deloncle estaven en contacte amb independentistes dels anys trenta com Esteve Albert i Batista i Roca, que eren a Catalunya Nord refugiats de la guerra. Ells dos també formaven part d’aquests orígens i com a historiadors es dedicaven a redescobrir la figura de l’abat Oliba. La meva infància i joventut la recordo molt marcada per això, per aquestes figures i amb l’abat Oliba de fons. Tot això ajuda a explicar el món patriòtic i espiritual que hi ha darrere la flama i les arrels que té, que vénen de molt lluny. Això, aquest llegat, no es pot perdre. La història ho ha de retenir. Tota aquesta càrrega que ve de lluny s’ha de promoure i recordar perquè les noves generacions en siguin conscients. No es pot simplificar, i a vegades tant al nord com al sud s’han fet simplificacions de la història, cosa que m’ha sabut greu.

Heu parlat de monsenyor Carsalade, que fou bisbe dElna i de Perpinyà i un gran catalanista. De fet lany 1902 va acollir a Perpinyà els Jocs Florals, que havien estat prohibits a Barcelona. Tot i que va morir als anys trenta, en parleu sovint en les vostres comunicacions. Quina relació hi amb la flama?
—L’any 1962  Pujade proposa a la gent del sud  de col·laborar amb la flama. Però per què ho fa? Això és material per als antropòlegs, però el cas és que va demanar de portar la flama per honorar la vila d’Olot. I  ho va demanar perquè a Olot s’hi va conservar la campana de Sant Martí del Canigó quan l’abadia va ser destruïda per la revolució francesa. La campana es deia Martina i, si no m’equivoco, el 1902 hi va haver un gran aplec catalanista a Olot; un aplec que no es va poder fer a Barcelona perquè les autoritats espanyoles l’havien prohibit. Monsenyor Carsalade Dupont, que no era ni català però que va aprendre la llengua a Perpinyà i esdevingué un fervent admirador de Verdaguer i un gran patriota, va reconstruir Sant Martí del Canigó. Això sí, va haver d’esperar fins als anys trenta, en la república, per recuperar la campana que havia estat conservada a Olot. Aleshores, el 1962 es vol homenatjar la vila d’Olot per aquest motiu, per haver-la conservada. Pujade escriu als catalans del sud i demana que prenguin una flama d’Olot i que la portin fins a Perpinyà. És per això que es demana inicialment la col·laboració per portar la flama al Canigó en allò que al principi se’n dirà pelegrinatge dels cims a la Catalunya Nord i romeria dels cims al Principat. I aquesta és la llavor de la flama del Canigó.

Don neix aquesta coneixença entre persones del nord i del sud?
—El motiu concret a través del qual es coneixien els principals promotors de l’un costat i de l’altre el desconec. Espero que algun dia hi hagi sociòlegs i antropòlegs que ho estudiïn, però jo estic convençuda que no és només l’amor per Jacint Verdaguer el que uneix catalans del nord i del sud a l’hora de portar la flama. Jo penso que cal destacar el rol patriòtic de l’excursionisme català en tots els temps. Eren tots excursionistes, una activitat molt vinculada al catalanisme. És també això, aquest substrat patriòtic de les muntanyes, el que alimenta la germanor entre aquells homes del nord i del sud. Recordem per exemple que el fundador de l’escoltisme a Catalunya, Batista i Roca, era un gran independentista dels anys trenta. No és casual. No és estrany que fossin els excursionistes de banda i banda els que volien manifestar aquest amor per la terra. A més, eren excursionistes cultes. Francesc Pujade era un gran lector i intel·lectual, i Martí Cassany era un home d’estudis que feia excavacions arqueològiques a Savassona de feia anys. I com ells mossèn Colom, mossèn Junyent i tanta altra gent que s’hi va implicar, com el pare abat de Montserrat i altres personalitats catalanes de l’època.

Quan va ser la primera vegada que vau portar la flama?
—Jo hi vaig ser el 1965. I recordo que aquell any es va fer un aplec a Vic de tota la gent implicada en la flama. I jo hi vaig ser. Em recordo que tothom va quedar meravellat de la rebuda, l’acolliment, la bona organització, la germanor i el nivell cultural que hi havia, un nivell al qual no estàvem acostumats al nord perquè el colonialisme francès ens va llevar la cultura, ens va fer analfabets en català. Això és documentat en les cartes que queden de la gent que ho relata. I recordo especialment la carta que el meu pare va enviar a Martí Cassany i en la qual parlava de l’amor per la pàtria. Recordo amb emoció la cohesió i la germanor entre tots els que hi érem.

Vau anar a Coll dAres lany següent, la primera vegada que la flama va arribar al Principat?
—Sí, oi tant! I recordo com la gent plorava en sentir el discurs de Josep Deloncle. Era un discurs líric, poètic, basat en la germanor, l’espiritualitat i la catalanitat. Els anys següents no hi vaig ser perquè vaig començar els estudis a fora. Però més endavant sí, durant els anys setanta, juntament amb el meu pare i amb la directora de l’escola Arrels, vam portar la flama al Priorat. I també, amb la meva mare i el meu pare la vam portar al País Valencià. I recordo que la meva mare es va cremar la cama! Penseu que portàvem la flama amb cotxe, sense apagar-la, dins d’un fanalet, i que els cotxes eren molt estrets! Després la vaig portar jo sola durant anys a Girona a la llibreria de les Voltes.

Mai no vau tenir cap problema amb la guàrdia civil, en ple franquisme?
—No, perquè tot va ser molt ben muntat des del començament. Penseu que fins i tot hi ha algunes cartes en castellà entre Martí Cassany i Francesc Pujade, per poder-les ensenyar si les autoritats ho demanaven, perquè la trampa a les autoritats francoespanyoles era tot l’aspecte folklòric i cristià. Penseu que es va fer tot perquè pensessin que era una transformació de la festa pagana del solstici d’estiu en una festa cristiana i folklòrica de Sant Joan. A vegades fins i tot agents de la guàrdia civil ens acompanyaven o ens precedien! Per a ells era insospitat que hi pogués haver un altre llegat que no fos aquest. Diguem que els catalans van actuar amb astúcia i ho van fer molt ben fet.

Vivim el cinquantè aniversari de larribada de la flama al Principat en un moment especial, històric, en ple procés cap a la independència. Com ho veieu des del nord?
—Cert, ara que hi ha una part de la nació que vol aconseguir un estat, he vist revifalles encoratjadores a tots els territoris i em sembla important de recalcar un ideari que pot ser-nos útil. És importantíssim de recordar aquest origen de la flama i tot el que hem comentat perquè són les arrels. Ara al nord s’ha constituït la regió deu dels territoris coberts per l’ANC i per tant oficialment la Catalunya Nord és integrada dins l’ANC. I al nord hi ha molta gent que participa en el projecte del nou estat i veu amb molt bons ulls el procés català. A més, esperem que en la constitució del nou estat els catalans del nord que ho desitgem tinguem també l’opció d’obtenir la ciutadania catalana. I dic ciutadania perquè la nacionalitat ja la tenim, la tria cadascú, és el fet de ser català i prou, i jo no sóc de cap altra nació que la catalana. La situació econòmica a la Catalunya Nord és molt complicada i per tant estem molt pendents d’un futur estat català que ens donarà obertura, oportunitats culturals i econòmiques. Des de l’ANC, al nord, hem fet molta feina per explicar les virtuts de la independència de Catalunya per a tots els Països Catalans, perquè la nació som tots. I penso que s’ha fet bona feina.

Sou optimista? Ara mateix no sembla un camí tan fàcil…
—Estic esperançada, malgrat tot. Penso que hi pot haver alts i baixos, traïcions i abandonaments eventuals, però que Junts pel Sí, que és qui governa, no pot trair tot el poble català.

Com veieu el paper de lANC en el procés?
—Confio molt en la capacitat de mobilització de l’ANC, tant al sud com al nord, l’aplaudeixo i espero que continuï. També penso que ara el procés ha de ser en mans dels polítics. No ens poden trair i, de fet, crec que no ho faran. No m’ho podria creure ni perdonar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb