Aeroport Barcelona

El mes d’octubre passat, el Foment del Treball va calcular que el dèficit d’inversió en infrastructures de les administracions a Catalunya era de 28.000 milions d’euros aquests darrers deu anys. La patronal catalana citava el corredor mediterrani –encara no operatiu–, el servei de rodalia de Renfe, la posada a punt de la xarxa viària i els accessos al port i a l’aeroport, entre més serveis. Aquest matí, el seu president, Josep Sánchez Llibre, ha expressat la “indignació i perplexitat” per l’actitud de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona respecte de l’aeroport i ha anunciat que es mobilitzarien per a impedir una situació que considera que pot implicar la “ruïna econòmica” de Catalunya. La PIMEC, per la seva banda, ha demanat una reunió urgent amb els governs i els agents socials per a debatre aquesta qüestió i cercar una nova via que permeti l’ampliació d’aquesta infrastructura tan necessària per a la competitivitat del país.

Bé, més enllà de la indignació empresarial, el rerefons rau en el dèficit. Catalunya rep com més va menys inversions –fins a la xifra esmentada– i l’empresariat està com més va més emprenyat amb els entrebancs que ha de superar per ser competitiu. I vet aquí, que, de cop i volta, el govern espanyol ofereix 1.700 milions d’euros per a ampliar l’aeroport. I comença el gran sidral. La Ricarda s’erigeix en gran protagonista, al costat dels veïns de Gavà Mar i Castelldefels i, és clar, del soroll. Tothom, menys una part del govern de la Generalitat, sembla que s’oposa a la inversió. La Generalitat pacta que no es toqui la Ricarda. Però, finalment, Madrid passa un projecte en què s’allarga la pista i sí que es toca. I ja hi som. El president Aragonès diu que no, que el pacte no era aquest, els antiampliació preparen manifestacions, els ajuntaments en peu de guerra –amb la senyora Colau al capdavant–, i una conclusió final: Barcelona no vol l’ampliació de l’aeroport. És cert que uns la voldrien diferent que no es proposava i uns altres no la volen de cap manera.

Amb aquesta situació d’engrescament popular i institucional, semblaria lògic que Madrid –que deia voler millorar el futur de Catalunya amb aquesta inversió– proposés una negociació seriosa per a veure com es podria arreglar la situació, fent passar més avions per la pista llarga –i tapar soroll d’alguna manera– o amb alguna altra opció. Per exemple, pensem que, en el moment d’haver acabat les pistes noves, els avions que hi haurien aterrat probablement serien diferents dels actuals, no consumirien tant i contaminarien molt menys. Bé, el fet és que Madrid pren bona nota de l’oposició barcelonina i en lloc de mirar de pal·liar el dèficit d’infrastructures, pren una decisió dràstica: “No ho volen? Doncs que es fotin!” I decideix de fer un pas enrere. Ja no hi ha inversió.

Ves per on, un país industrial amb aquest dèficit d’infrastructures respira alleujat amb la notícia. Molts catalans de bona fe, que patien per la Ricarda i per la contaminació, estan contents, molt contents. I la cosa més grossa, a l’estat espanyol també fan salts d’alegria, i no pas per la Ricarda, és clar. Estan feliços perquè s’ha tirat enrere la “injustícia” que es volia perpetrar contra les Espanyes si s’ajudava econòmicament encara més a una Catalunya “que no els vol”. Tots contents. Ja hem parlat dels motius de la gent, però, i els governs? Doncs el de Catalunya, nega la major. És a dir, que ells no han trencat cap pacte, tal com els acusen de Madrid. Però, tot sigui dit, el to de les paraules d’ahir de Puigneró no era ben bé el mateix que el del president. Dit això, l’argument de la capital espanyola és que ja en tornarem a parlar quan ens posem d’acord entre nosaltres. Deu ser que no volen que ens barallem per culpa seva, vaja. Gràcies, però no cal, dic jo. Ja som prou babaus de discutir nosaltres solets.

I vet aquí que aquest matí hi ha hagut un fet aclaridor. El president d’AENA, Maurici Lucena, ha dit a Catalunya Ràdio que la inversió de 1.700 milions d’euros per a ampliar l’aeroport de Barcelona que el govern espanyol ha retirat ha estat una “oportunitat perduda” que, en tot cas, es podria provar de reprendre d’ací a cinc anys, quan facin un nou pla d’inversions. “Els cinc anys vinents, s’invertiran 1.500 milions per a consolidar el hub intercontinental a Madrid i la inversió al Prat queda en suspens fins que no s’obri una nova oportunitat reguladora.” Patapam! Però, què diu? Que els diners aniran a Madrid?

De tota aquesta història, hi ha moltes coses que fan pudor de socarrim. Si voleu, comencem pel final. Tallar en sec una oferta a Catalunya, sense negociar res de res, i que l’endemà es digui que els diners ja han trobat destí a Madrid és, o m’ho sembla, una coça allà on fa mal. I mira que s’han arribat a dir coses, però penso que hi ha un fet cabdal de què no s’ha parlat gaire. Tal com deveu recordar, qui tenia l’última paraula en l’allargament de la famosa pista era Europa, atès que la Ricarda és un espai verd catalogat i protegit a escala continental. I en aquest sentit, a Europa, en aquests moments, no s’estan per gaires romanços i estic segur que haurien dit que no es podia fer. I això, segur que Madrid ho sabia i ho hauríem d’haver sabut aquí. Però Sánchez trenca el pacte amb la Generalitat i presenta un projecte que sap que no té recorregut final, però que, en canvi, encendrà la foguera entre els catalans.

Aleshores, quan Madrid veu que el foc ja és ben encès –anunci de manifestacions, cançons i mil actes diversos–, fa marxa enrere, però ara amb un as important a la mà: el fet que els catalans mateixos s’oposen a la inversió. “Després, que no es queixin.” A mi, la veritat, és que com més hi penso, més crec que Sánchez ha anat de catxa… I li ha sortit bé, perquè Madrid tindrà una inversió multimilionària, aquí no veurem ni un euro i a sobre estem contents perquè hem salvat la Ricarda, que probablement s’hauria salvat igualment en el tràmit europeu. Però ens fan pensar que ho hem assolit amb la nostra lluita, i tan feliços. “Som d’allò que no hi ha!”, pensem, cofois. I crec que ens hem equivocat de jugada, donant tots els arguments a l’adversari.

Bé, ja veurem com continua tot plegat. Jo no estic content. Penso que aquests milions ens fan falta. Molta falta. No sé com, però segur que hi havia una manera de millorar l’aeroport, potser perquè el veig com un quadre amb molts grisos. I ho han proposat –tramposament– en blanc i negre, perquè sabien què originaria i no calia donar gaire feina a la “quinta columna”, que sempre ajuda. Però, sobretot, aquest episodi ens hauria de convèncer, d’una vegada per totes, que mentre l’aeroport no sigui nostre, mentre no en tinguem el control, sempre serem en mans dels amos, de l’empresa semiprivada, però de domini espanyol, que és AENA.

Ells faran i desfaran allò que vulguin, com vulguin i quan vulguin. Fixeu-vos que, al capdavall, he arribat a pensar si tota aquesta operació, disfressada d’estat, no seria tan sols un moviment intern d’AENA. Penseu com hagués anat tot plegat si de la nit al dia ens assabentem que el govern espanyol vol invertir 1.500 milions a l’aeroport de Madrid. Mare de Déu, què haguéssim dit –amb tota la raó– aquí. I, en canvi, ara ho invertiran igualment… i aquí ho celebrem. Ens falta molt de savoir faire, començant pel govern. D’aquesta manera no sé pas cap a on anem. No, no puc estar content.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.