Intimitats de Víctor Català

Torna ‘Mosaic’, el primer llibre de la represa editorial de postguerra

Mercè Ibarz
10.09.2021 - 19:51
Actualització: 10.09.2021 - 21:43
VilaWeb
Fotografia: Joan Lassús (detall).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Caterina Albert és un pou sense fons. El seu llegat –el llegat de Víctor Català– és farcit d’inèdits, per rescatar. Mentre esperem el seu Teatre complet, que Irene Muñoz ha reunit per al TNC i editarà Arola a finals d’any, aquesta setmana apareix al Club Editor una nova edició de Mosaic, volum de records i reminiscències que l’autora de nom masculí va publicar el 1946 a petició de l’editor Dalmau. El primer dels primers llibres de la represa editorial catalana de la postguerra, cosa que no sempre es diu prou. 

L’edició d’ara no és ben bé la mateixa, sinó que incorpora disset escrits inèdits, els “Fòssils”. Estampes viscudes d’una autora que assegura tenir records ben vius des dels dos anys i que abans de l’any ja enraonava “amb tota claredat i sentit, articulant i enllaçant les paraules com una persona gran” (“La primera nina”). Esplèndida Caterina Albert.

Quan Mosaic es publica el 1946 no té el subtítol d’ara, Intimitats, perquè l’aparició dels “Fòssils” al Fons Víctor Català, a l’Escala, ho ha canviat tot per a les editores filològiques i per a la mateixa editorial. Els havien d’incorporar. Del rastreig s’han ocupat Agnès Prats i Blanca Llum Vidal, aquesta última curadora unes voltes i  revisora unes altres de la gran recuperació de l’autora a la mateixa editorial, que prèviament ha rescatat els tres volums de contes i la novel·la Un film (3.000 metres). En plena pandèmia, amb salconduits, les dues curadores d’aquest Mosaic van anar i venir de l’Escala i van trobar i copiar a mà aquests inèdits. I n’hi ha més, que tard o d’hora la mateixa casa publicarà.

La censura franquista era francament estúpida. Van deixar passar el Mosaic perquè era subtitulat Impressions literàries sobre temes domèstics i el censor s’ho va creure, sense més ni més, que eren textos d’estar per casa. L’autora no havia publicat des del 1930, tenia setanta-set anys. Un volum innocent, escrit amb senzillesa captivadora, va redactar el censor en llengua imperial. Ara el llegeixes i et meravelles de trobar-hi imatges sensuals de gran categoria i intensitat, i en molts altres moments, de manera continuada, la formació d’un caràcter. Sense estalviar cap sentiment, cap sotrac, res.

Explica sobretot de quina manera la seva prehistòria, la infància, la va fer a ella: rebeca, tossuda, conscient de ben menuda que havia de mantenir de totes passades la seva individualitat. Davant del pare autoritari, davant del mestre escultor, davant del capellà que bateja el seu germà. Ho escriu a la vora dels vuitanta, però no hi fa res, sigui com sigui aquest record, real o creat, és una veritat positiva: el testimoni creatiu de bon començament d’una escriptora (i pintora), la formació d’un artista, d’una dona artista. Caterina Albert sabia molt bé qui era i què feia, què havia fet i com ho vol presentar ara. Una autora culta i llegida, que se sap adaptar al públic de cada moment sense rebaixar, però, ni gens ni mica, la perspicàcia psicològica i observadora que la mou. 

Com altres coetanis seus, penso en Ruyra, l’Albert/Català està sovint reduïda al ruralisme estètic però l’abast del seu treball és més ampli. Les ressonàncies dels seus títols i personatges, que en aquests relats són sovint animals, van enllà de la primera lectura. “Fòssils”, diu dels records més antics, però la paraula també fa pensar en tot allò que es manté present malgrat aquells anys de postguerra que havien arrabassat el món de l’autora que aquí recompon. Tantes altres imatges ressonen igual, una manera de parlar de l’ara i aquí, com en l’inici de “L’euga”: “Per una estranyesa com tantes altres n’hi ha en lo món, a casa tots els animals són fadrins, viudos o mal casats; vull dir que no van per parelles, sinó solts, esgarriats, sense fer joga ells amb ells.” Una solitud que ja havia recreat en la novel·la per la qual és encara més coneguda i que aquí té força històrica. I així en tantes pàgines d’aquest Mosaic.

És l’única vegada que escriu en primera persona. Víctor Català íntima. En podeu llegir un tast aquí, al digital Paper de Vidre que ha saludat així l’aparició renovada i ampliada d’aquest Mosaic. Un llibre que s’ho val, molt.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes