Insulteu en català!

La llengua necessitava un llibre com aquest: un manual de consulta ràpida que contingués un bon reguitzell d’insults d’ús quotidià. El format de l’obra no podia ésser més amè: una setantena de pàgines amb més d’un miler d’entrades, precedides d’una introducció i un pròleg aclaridors, que s’han de llegir tant sí com no. El títol ens concreta el volum del material: 1.111 llamps i pestes. I el subtítol –envernissat d’ironia–, ens en detalla el contingut: Diccionari d’insults, exageracions, flastomies, metàfores, locucions, mofes i frases fetes despectives i de no dir. És un llibre elaborat per un mallorquí, Antoni Rodríguez Mir, que poua sobretot en la llengua oral de Mallorca, però això no l’enxiqueix pas: pel contingut, per l’enfocament i, sobretot, per la riquesa que aporta és el gran llibre dels insults de tota la llengua catalana.

Una llengua i una cultura que no podem trair

La introducció de la professora Caterina Valriu (de la Universitat de les Illes Balears) ens ajuda a veure la importància dels insults en la comunicació humana. “Gairebé segur que entre aquestes paraules primitives, en el primer balbuceig de la humanitat, ja hi havia els insults. Paraules que servien per atacar, talment com una pedra llançada amb força o una troncada o un peu àgil que fa la traveta i provoca una caiguda.” Valriu, estudiosa de la literatura oral (o etnopoètica, com s’anomena ara), situa tot aquest tresor en el lloc que li pertoca dins el corpus general d’una llengua: “Cançons, parèmies, rondalles, oracions i moltes altres formes expressives populars fan que el llenguatge humà sigui ric, creatiu i connotatiu i també que reflecteixi els trets d’una cultura determinada, d’un idioma i alhora d’una herència compartida i en constant evolució.”

També ens revela per què fins ara no s’ha abordat gaire l’estudi dels insults: “Podríem dir que és un gènere maleït per les connotacions negatives que comporten, perquè un insult és una afronta, un retret, un escarni, un projectil que pot ferir, quan no se’l considera un pecat –una blasfèmia– o una ofensa punible.”

La introducció es clou amb una invitació a gaudir de tota aquesta recerca i amb una reflexió essencial sobre la transcendència que tenen els insults: “Cada una d’aquestes expressions és una baula que ens uneix, de forma creativa i lúdica, apassionada i ferma, a una llengua i una cultura que no podem trair.”

Insults, paraulotes i renecs

La introducció de l’autor és imprescindible per a entendre bé la vàlua de l’obra. Antoni Rodríguez Mir, nascut a Granada fa seixanta-quatre anys, és funcionari del govern i havia estat regidor de Cultura d’Inca. Actualment, fa feina a la Conselleria d’Educació. Ha publicat un llibre de poemes (Club de silencis), un de relats (Nòmades) i una novel·la (Pac qui deu), a més de poemes i narracions en diverses antologies.

“Insultar és pegar amb les paraules”, diu Rodríguez en aquest text introductori. I remarca que, més que els mots en si, allò que fereix és la intenció amb què són proferits. Enumera els camps en què es fan servir els insults, cosa que ens fa adonar de l’abast que tenen: l’esport, la sexualitat, la família, les xarxes (on, en casos extrems, s’arriba a l’assetjament) i la política, per esmentar els principals. I, encara, diferencia l’insult de la paraulota (“paraula que es considera indecorosa, grollera o incorrecta”), del renec (“paraula o locució indecorosa o de maledicció que, en general, injuria o es mofa de Déu o dels símbols sagrats”) i del vulgarisme o grolleria (“col·loquialisme de l’acció d’un personatge desagradable o sense refinar”).

De la religió als animals, de l’escatologia als noms de persona

El gruix de la introducció l’ocupa una classificació dels insults segons el camp a què es refereixen. És la part més innovadora i constitueix una gran aportació al coneixement d’aquestes expressions.  Comença parlant de la religió, sense embuts: “La gent es recorda de Déu per cagar-se en ell o bé directament, Cagon Déu, Cagon Déu sagrat de Cristo, o utilitzant un eufemisme: Cagon dena.” I tot seguit repassa expressions dedicades a Jesucrist, a la Mare de Déu, a sant Josep, a capellans, monges i frares, als escolans, etc. S’atura a comentar la gran quantitat d’exclamacions introduïdes per Vatua (Vatua centmilllamps!, Vatua dell closca d’ou!, Vatua la pell d’una grua!…). Però –ens recorda Rodríguez– qui guanya a l’hora de ser invocat en les flastomies és el maligne, amb més d’una vintena d’entrades: Anar-se’n al dimoni, Ésser el reverend dimoni, Dur un dimoni a cada cabell, Ésser lleig com el dimoni, Parèixer un dimoni condemnat…

Tot seguit ens parla d’insults nascuts de referències a ètnies i orígens, com ara foraster (“castellans de nació o de llengua, també persones grosseres d’enteniment o de comportament”); gitano (“qui obra egoistament i procurant defraudar els altres”), moro (masclista) i xueta o xuetó (“cristià mallorquí descendent de jueus conversos” i també “persona astuta, embullosa, enganyadora”).

En el camp de la sexualitat i els òrgans sexuals, comença parlant de mots per a referir-se als mancats d’entusiasme o covards: pixafreda, titafluixa, perdiu fluixa…, abans de centrar-se en un terme cabdal: colló, que així, tot sol, designa un home curt d’enteniment o mancat d’energia. Però aquest terme forma part de moltes locucions, com ara No valer els collons d’un penjat (no valer res), i sobretot de composts. I ací cal filar prim, perquè no és igual un tocacollons (excessivament malaltís, injustificadament prudent o pesat) que un torracollons (“persona que enutja, molesta i arriba a tocar el voraviu”). S’entreté també a parlar de l’expressió cony de per a qualificar despectivament algú, un recurs que seria molt útil per a desterrar el castellanisme invasiu puto. Amb l’expressió A ca una puta amb bicicleta! comença el paràgraf dedicat al mot puta i derivats: un murri és un reputa i un putifeina és un malfeiner, per exemple. I, compte, ésser una puta s’aplica a tota mena de persones perilloses, però ésser un puta vol dir ésser molt astut.

Després de dos breus apartats que parlen dels progenitors i l’aparença, arriba l’espai dedicat a l’escatologia, amb frases fetes i expressions conegudes, com ara pixar fora de test, o les diverses maneres de cagar-se: en la mare que va parir algú, en la seva ànima, en la seva estampa, en Déu o en l’ou, per exemple. Si algú va brut diem que caga rodolant i si és avar, que no menja per no cagar. Quan sentim menyspreu per algú l’engeguem a torcar-se el cul amb les dues mans i quan un afer és a les acaballes veiem el cul a la taleca (una taleca és una bossa ampla per al pa). És interessant la diferència entre fer el merda (atribuir-se importància), ésser un merda (menyspreable) i ésser un mitjamerda (covard).

Després d’apartats prou coneguts com ara els dedicats a les capacitats físiques o mentals, n’hi ha un d’original: els de noms de persona. Un antropònim molt emprat en els insults és Pere. Per exemple, fer de Pere Mateu és pretendre fer una cosa que no se sap fer; ésser molt Pere és ésser molt estúpid; i, per contra, si hom és molt sabut sap més que el cul de mestre Pere. Algú molt brut és en Pep Merda i algú molt curt és en Pep Trompa. Finalment, fer el Toni o el Toninoni vol dir fer el desentès.

Un apartat inacabable és el dels animals. Hi desfilen rates, porcs, ases, cabres…: de tot. N’hi ha de ben originals. Per exemple, quan la gent no ens té gens de consideració ens diuen que fem tant de paper com un ca enmig de l’església. I si som menuts no fem s’alçada d’un ca assegut. És riquíssim l’apartat dels ocells. Un pardal, per exemple, pot ésser amb anses, amb orelles, assolellat, cullera, fava, rovellat i senalles, però sempre serà un pardal, és a dir, un beneit. I això no s’acaba pas ací: “Una cotorra xerra molt, una cadernera és una dona que xerra amb pretensions, un tord és un pocavergonya, un verderol té poc seny i un estornell algú molt despert.” Hi apareixen també tota mena d’invertebrats: papallones, cuques, xinxes, aranyes, paparres, llimacs… I mosques: “Les mosques són balbes quan semblen inofensives, colloneres quan són impertinents i una mosca és morta quan sembla inofensiva i és capaç de fer molta cosa.”

Després de repassar plantes, fruites i verdures –amb pastanagues i raves estirats, posem per cas–, ens parla de la ideologia política: “Els que en surten més malparats són els botifarres, botiflers i gonelles, membres de l’antiga noblesa mallorquina. Feim servir aquests termes per parlar d’algú inflat per la vanitat, de persones seguidores de les tesis anticatalanistes a Mallorca.” I acaba la classificació amb un breu apartat dedicat als pobles d’origen. Si sembles de Búger vol dir que no ets gaire viu; si sembles de Lloret, que ets pobre d’esperit… I més: “De Porreres algú bravejador, de Manacor els hipòcrites, i a Pollença troben que qualsevol desconegut amb males intencions és un solleric.”

El darrer apartat de la introducció és dedicat a les crosses. N’hi ha unes quantes, però s’hi destaca puta: “Utilitzam la paraula puta com a reforç de qualsevol insult per donar-li més contundència. Així, sentirem dir puta porc, puta imbècil, puta bèstia o puta loco.”

1.111 entrades en setanta pàgines

Després d’aquesta introducció tan completa, vénen les entrades, que ocupen tan sols setanta-quatre pàgines. L’autor ja ens ha explicat què hi trobarem: “A 1.111 llamps i pestes hi trobareu, per ordre alfabètic, una llista d’insults, flastomies, metàfores, locucions, mofes i frases fetes despectives, acompanyada d’una breu definició.” A cada entrada s’hi indiquen les fonts, perquè el recull és fet a partir del buidatge de llibres, però també a partir de material de procedència oral. Concretament, ens diu l’autor, un 21,5% de les entrades provenen d’una font oral i un 78,5% de fonts escrites, en què es destaca especialment el diccionari Alcover-Moll (un 60%).

I acaba amb una llista de les fonts i una breu bibliografia, en què es destaca un llibre de Pau Vidal a què ha fet referència sovint: 100 insults imprescindibles. Dels cretins, tòtiles i poca-soltes a les putes i la seva descendència.

Hi ha moltes maneres de matar una llengua. La més evident és no parlar-la. Però renunciar a tot el tresor que ens ofereix, com aquest gavadal d’insults, renecs i flastomies, també contribueix a esborrar-la. D’ara endavant, doncs, si no insultem en català no podrem pas dir que és per manca de recursos.