03.04.2014 - 06:00
Si no fos que insultòleg és gairebé un insult, podríem dir que Pau Vidal, a banda de ser filòleg, enigmista, traductor i novel·lista, és ara també un iniciat en l’insultologia. Com ja ha demostrat en les seves traduccions d’Andrea Camilleri i en les seves pròpies novel·les, té molta mà i el seu insult no és mai insuls. Ara publica 100 insults imprescindibles (Cossetània).
El rufià, el facinerós, el caragirat traïdor l’esbandim amb un expeditiu fill de puta o malparit. El gandul que té un os a l’esquena, el manta, el gansoner, el desmenjat, el carcamal, l’esquenadret, insults tots equivalents però de matís diferent, els hem sufocat amb noms castellans com vago o perro. D’una dona adotzenada, d’una pepa que va vestida com un gallimarsot ja només en diem una cutre, o amb una mica de sort, una hortera. Els llepes, els llepaculs i els llagoters els esbandim amb un pobre pilotes. És clar que res no dura en aquest món, però també és veritat que un insult és intraduïble i que un mangui no serà el mateix que un espanyaportes. Un fifi no serà el mateix que un finolis, ni un putero el mateix que un bagasser. I el dia que s’inventi un insult pel que fa zàpping constantment, incapaç de deixar en pau el comandament a distància, no serà el mateix que un tastaolletes. Perquè la gràcia de l’insult és que sigui inesperat. I tots els insults busquen a la llarga el seu repòs i tots els renecs volen ser redimits. Com ja va dir Sterne arran d’una jaculatòria blasfema de l’oncle del seu Tristram Shandy: “L’esperit acusador, que es va endur el renec al registre Celestial, es va posar vermell mentre el denunciava, i l’àngel registrador, mentre l’anotava, va deixar que caigués una llàgrima damunt del mot i el va esborrar per sempre”.
Pots llegir l’article sencer aquí
