La incerta consagració d’un líder

Poques figures de la història dels Estats Units hi ha tan venerades com Martin Luther King Jr. L’única que hi pot competir en admiració és Abraham Lincoln. També hi ha Jefferson, però el tercer president dels Estats Units té detractors com a propietari de plantacions amb mà d’obra esclava. John Kennedy conserva una certa aura de màrtir sobre l’assassinat del qual han circulat tota mena de teories. Fa anys, en un poblet de l’estat de Nova York, vaig conèixer un ex-boina verda que assegurava tenir informació sobre la conxorxa per a matar Kennedy. L’home temia per la seva vida, però que jo sàpiga no va ser víctima de cap atemptat. La mort de Kennedy va estimular molt la imaginació, potser perquè l’explicació oficial era massa pobra i un Lee Harvey Oswald qualsevol no estava a l’altura del mite. Amb tot, Kennedy no ha estat l’únic president assassinat als Estats Units. A més de Lincoln, hi hagué encara dos magnicidis més, els de Garfield i McKinley. I l’atemptat contra Ronald Reagan. Però cap d’aquestes figures mortes en el càrrec i a causa del càrrec no té dedicada una festa nacional, com King. Cert, els presidents disposen d’una per a tots plegats, però President’s Day honora la institució i no pas el titular.

En un país on de festes religioses pràcticament no se’n celebren –Nadal és incrustat al calendari com un fòssil d’una altra era–, la imatge de King ha esdevingut objecte de culte, l’únic que recorda el santoral. Màrtir de la doctrina de la no-violència en una època molt violenta, es pot dir que com el Cid triomfà després de mort. Perquè fou l’assassinat de King que decantà moltes consciències i accelerà canvis socials decisius. La integració racial a les escoles, per exemple, es precipità després del 1968. La meva classe, la de 1974, fou la primera a graduar-se de l’escola integrada a l’estat d’Ohio. No fou fins el 1973, cinc anys després de l’assassinat de King, que el districte escolar de Cincinnati començà de transportar estudiants negres del centre de la ciutat a les escoles públiques de la perifèria. No recordo conflictes, però tampoc que els dos grups es relacionessin. De la mateixa manera que a la confluència dels rius Green i Colorado les aigües baixen sense barrejar-se durant un bon tram, a la meva escola confluïen dos mons sense gairebé cap punt de contacte. El meu millor amic d’aquella època era un noi mestís de pell fosca i trets africanats que es definia com a ni blanc ni negre. De vegades feia campana per, asseguts a terra en algun dels passadissos de l’escola, escoltar-lo cantar els seus poemes acompanyant-se amb una cítara com un bard antic.

Quan ens vam graduar, aquell jove poeta em va fer obsequi dels seus manuscrits, com si deixés anar llast abans d’emprendre el vol qui sap cap a quina destinació. Durant anys els vaig guardar com un fideïcomís, però finalment se’m van extraviar en algun dels meus múltiples trasllats. Ni dels papers ni de l’autor mai més no n’he sabut res.

Precisament fou en aquells anys que l’opinió sobre King començà a capgirar-se. Qui cregui que les grans icones neixen formades o ho són d’ençà que irrompen en la vida pública, no sap res de la història ni de la vida. La llegenda es basteix sobre el prestigi adquirit. Durant dècades la figura de King fou molt controvertida, tant com els drets civils que avui són dogma inconcús de la democràcia. Com altres drets penosament conquerits, els drets civils semblen evidents a pilota passada. Lluitar per un dret encara no reconegut és impopular i perillós. Defensar-lo quan ja ningú no el qüestiona no té cap mèrit. Avui el 95% dels americans consideren King una figura històrica important, però en una enquesta de l’any 1966 un 63% en tenien una opinió negativa i un 39% d’aquests molt negativa. Evidentment, aquesta distribució de l’opinió representa la divisió entre negres i blancs, però no necessàriament entre partidaris i contraris dels drets civils. La meitat dels blancs enquestats pensaven que la tàctica de King perjudicava la lluita pels drets civils. El 36% la considerava útil. Així tot, sols l’aprovaven el 27%.

Com es podria esperar, la valoració dels negres era molt diferent. Aquell mateix any el 84% dels negres tenien bona opinió de King, sols el 4% la tenia negativa. Però no fou fins a mitjan anys setanta, quan jo em vaig graduar de l’institut i vaig viatjar a Califòrnia per a ingressar a la universitat, que el gruix de l’opinió sobre King es decantà favorablement. Llavors el 67% dels americans ja creien que les marxes encapçalades per King una dècada abans havien impulsat la legislació dels drets civils. Ara, d’aquí a convertir l’aniversari del naixement de King en festa nacional hi havia un bon tros. Això no va passar fins el 1983, el meu primer any en el programa de doctorat a la Universitat de Berkeley. Es pot dir, doncs, que l’apoteosi de King coincidí a grans trets amb la meva carrera universitària. Però el fet més rellevant és que quan el congrés dels Estats Units va aprovar la creació de la festa en honor de King, l’opinió sobre aquesta decisió estava partida per la meitat, amb el 48% en contra i el 47% a favor. I és digne de recordar que la llei proclamant l’aniversari de King festa d’observança nacional la signà un president conservador, Ronald Reagan.

Si alguna conclusió es pot treure de l’atzarosa popularitat de King fins a esdevenir un monument intocable és que els capdavanters de la lluita per drets aparentment impracticables són necessàriament divisius. Han de ser-ho, perquè d’una altra manera no podrien obrir la dissensió social necessària per a decantar les consciències cap a la zona de perill d’on emergeixen els nous drets. A l’oasi del privilegi d’alguns s’hi amaga la privació de molts. Allà no hi ha divisió de consciència, perquè la història s’encalma en el costum i la no tan santa ignorància. Però una vegada s’ha desvetllat la consciència, tot esforç per a tornar a la placidesa anterior és condemnat al fracàs. Com ho és barrar el canvi amb l’argument d’una discordança estratègica, tal com feien els blancs que el 1966 compartien l’objectiu de King però en criticaven l’estratègia, pensant segurament que els fins es podien aconseguir sense aquelles marxes que els exposaven a la violència de l’estat precisament perquè l’exposaven.

Així com l’assassinat de King fou el detonant que féu bascular moltes consciències, la persecució tenaç, resoluda, implacable d’un líder dóna la mesura del perill que representa per a l’status quo. Si la causa arriba a consolidar-se com a axioma universal, la divisió s’extingeix ensems amb la polèmica i l’enemic públic ascendeix als altars. Així ha estat sempre i així serà també quan el dret d’autodeterminació descendeixi sobre els catalans com l’esperit de la veritat durant la Pentecosta.