Iñaki Egaña: ‘Hi ha un lobby espanyol que ha posat tots els entrebancs al desarmament d’ETA’

ETA anunciarà divendres vinent la seva dissolució en un acte a prop de Baiona. És la culminació d’un procés llarg, delicat i complicat que ha penjat d’un fil més d’una vegada. La negativa del govern espanyol a negociar un procés de pau i desarmament no ha desfet el compromís de l’esquerra abertzale en el seu conjunt, i de l’organització armada en particular, amb la fi del conflicte violent. S’acaben seixanta anys d’activitat d’una organització que pretenia l’alliberament del País Basc i la creació d’un estat socialista. Parlem amb el periodista i escriptor Iñaki Egaña (Sant Sebastià, 1958), que ha escrit la crònica del procés de desarmament amb grans dosis d’investigació i anàlisi, condensada ara en el llibre Armagabetzea. Euskal bidea (Txalaparta, 2018). Egaña també ha escrit la història d’ETA i una història breu del País Basc, entre més llibres polítics i de memòria històrica.

—Quan va començar el procés que ha portat a la dissolució d’ETA? Quin va ser-ne el detonant?
—El procés identificat com a tal podríem dir que va començar amb la Declaració d’Aiete, l’octubre del 2011. Tres dies després, va donar pas al cessament definitiu de l’activitat armada. Però em sembla que ens hem de remuntar un temps enrere. El canvi comença arran de les converses que es van fer a Ginebra, el debat que hi havia hagut dins d’ETA i a l’esquerra abertzale sobre tàctica i estratègia, sobre l’esgotament d’una fase. Ens remuntem al 2008, però també als contactes que van fer possible la Declaració d’Aiete, que van ser a Ginebra el 2005 i el 2006.

—Ha estat un camí molt difícil?
—Podem identificar tres fases diferents del procés de desarmament. La primera tenia una llista de setze punts pactats amb el govern de Zapatero. Però la delegació d’ETA va arribar a passar setze mesos a Noruega esperant l’arribada d’emissaris del govern espanyol. El canvi de govern amb l’arribada de Rajoy va trencar aquella via de desarmament perquè van decidir de posar el comptador a zero. Ho van reconèixer Rajoy i la persona que havia designat per a aquests contactes, Jorge Moragas. El febrer del 2013, aquesta via negociada pel desarmament va caure. Va esdevenir inviable.

—Es tancava la via dialogada. I després?
—Aleshores hi va haver una nova reflexió al cor d’ETA sobre el camí que calia seguir. I la decisió va ser d’inventariar i segellar tot l’armament fos com fos. Encara no havien decidit què en farien, de tot aquell arsenal. I la tercera fase va començar amb l’entrada en joc de la societat civil. El desembre del 2016, persones relacionades amb els moviments pacifistes, religiosos i tercermundistes es van implicar per fer efectiu el desarmament. Són els anomenats ‘artesans de la pau’.

—Van ser detinguts…
—Sí. La policia va entrar en joc també en aquest moment pensant que eren membres d’ETA. Els va detenir. I hi va haver un gran escàndol, perquè eren persones molt reconegudes i, en alguns casos, molt crítiques amb l’activitat d’ETA les últimes dècades. A partir d’aquí, el govern francès va fer una reflexió, i tot i que no va donar suport ni va col·laborar amb el desarmament definitiu del 7 d’abril de 2017, tampoc no hi va posar entrebancs. El 8 d’abril es va escenificar del desarmament amb la localització de les coordenades de vuit amagatalls d’armes, que van ser posats en mans de la policia francesa i del fiscal general a París.

—Les dificultats del procés són sempre externes o hi ha resistència d’alguns sectors d’ETA?
—Els detalls del debat intern no els sabem, evidentment. Però tinc la impressió que la decisió és molt profunda i molt consensuada. No tinc cap notícia de dissensions internes, malgrat que és una de les idees que el govern espanyol s’ha preocupat d’anar escampant. De fet, encara avui volen fer creure que hi ha divisió interna i risc d’escissions. Jo crec que és una decisió conjunta. En un moment determinat, ETA trenca la pràctica habitual i nomena una direcció ampliada per a fer-se càrrec de tot el procés. No són tan sols els membres de la direcció els qui prenen les decisions estratègiques, sinó una direcció molt reforçada.

—Cercaven que les decisions fossin com més legitimades millor?
—Es va fer un gran esforç per a evitar que hi hagi veus discordants. Per això van decidir que el procés fos més lent de com podria haver estat. Preferien anar a poc a poc, però tots en el mateix carril. El govern espanyol va insistir molt en la idea d’una divisió interna quan el 2008 i el 2009 va prendre força la via del desarmament. Rubalcaba, com a ministre de l’Interior i com a candidat del PSOE, va tenir un paper molt clar en aquesta propaganda falsa. I és una estratègia que Rajoy i el seu govern van fer seva. No hi ha hagut cap escissió ni hi ha cap indici que n’hi pugui haver.

—Qui són els dirigents d’ETA en aquest procés?
—La direcció d’ETA i aquesta direcció ampliada. Per a fer el llibre, vaig demanar una entrevista a qui havia estat un dels responsables d’ETA durant les negociacions, David Pla. Ara és a la presó. I és un dels tres delegats d’ETA que van ser a Oslo. Els altres dos eren Iratxe Sorzabal i Josu Urrutikoetxea. Aquests van ser els qui previsiblement van encapçalar el procés de desarmament.

—És un procés unilateral en tot moment o hi intervé algun tercer actor?
—Des de la Declaració d’Anoeta, a principi de segle, hi ha una diferència molt notòria en els plantejaments del moviment abertzale. Des dels anys vuitanta, ETA era una organització encapçalada per KAS (Koordinadora Abertzale Socialista), que també integrava altres organitzacions del moviment abertzale i que unificava l’estratègia política i militar. A principi del segle XXI, s’incorpora la idea dels dos carrils. Això ja venia de les converses d’Alger. Però es va trencar la tradició de coordinació i unitat de la via política i la via armada. I es va fer entrar ETA en el segon carril per a una negociació sobre qüestions exclusivament tècniques.

—Això era un canvi de paradigma important.
—Aquest ha estat el procés o la transformació més important dels últims quinze anys o vint. ETA ja no s’immergia en les qüestions polítiques, que eren competència de la societat civil i els seus representants polítics i sindicals. Això ja es va apuntar a les converses d’Alger, que havien tingut dues taules diferents. Una de tècnica i una altra de política. I aquesta era la voluntat que es desprèn dels documents interns que he pogut consultar d’ETA en la preparació de les converses de Ginebra i Oslo. Ells es dedicarien a parlar tan sols dels presos, del desarmament i de la desmobilització dels seus militants.

—Però no hi havia ningú a la taula amb qui negociar?
—Des del 2011 van dir que seria un procés unilateral, però crec que l’esquerra abertzale no s’ho va acabar de creure fins al 2013, quan va comprovar, després de setze mesos esperant, que no hi havia ningú a l’altra banda de la taula. I aleshores sí que es va prendre la decisió ferma de tirar pel dret en el desarmament sense esperar cap gest ni cap facilitat de l’estat espanyol. Fou un consell de les organitzacions internacionals que havien participat en processos de pau en altres indrets. Calia avançar en el desarmament i la dissolució sense esperar a saber com seria el final.

—Però sí que hi va haver permissivitat de l’estat francès per a poder fer tot aquest procés?
—Sí. A partir del gener o el febrer del 2017, tot just uns mesos abans del desarmament definitiu, ja hi havia constància que el govern francès no el torpedinaria. Hi havia una cimera franco-espanyola en què el govern francès va comunicar oficialment al govern espanyol que deixaria fer i que permetria el desarmament dins dels límits de la justícia.

—En canvi, la voluntat del govern espanyol de boicotar tot aquest procés és clara. Quins exemples en teniu?
—És un fet evident des del principi. Una de les tesis que ronden i que crec que encara perdura en el govern espanyol és la de furgar en la divisió. Pensen que provant de fomentar la divisió dins d’ETA aconseguiran d’obstaculitzar el procés. I això ho fan perquè se sentien còmodes en la situació anterior dels últims anys. Però la seva estratègia no ha funcionat. Hi ha exemples dels intents de boicot. Per exemple, van anunciar als quatre vents el suposat descobriment d’algun amagatall d’armes que havia estat abalisat prèviament. I això es va fer dues setmanes abans d’unes detencions. Després de la detenció de David Pla, els mitjans de comunicació van assenyalar Mikel Irastorza com a responsable o màxim dirigent d’ETA. I hi va haver diversos moviments en paral·lel que l’estat espanyol anunciava a la premsa.

—Amb quin objectiu?
—Transmetre la impressió i el relat de desarticulació policíaca abans del desarmament unilateral. També van actuar contra els ‘artesans de la pau’ en l’operació policíaca de Luhuso, feta per la Guàrdia Civil en coordinació amb la direcció general de Seguretat del govern francès. I hi ha aquesta informació que fa circular el Ministeri de l’Interior espanyol segons la qual encara falta una tona d’arsenal per lliurar. També fan circular que hi ha gent armada que espera la dissolució per provocar l’escissió… Tot plegat són suposicions que no tenen indicis de realitat.

—Quin és el sentit d’aquesta oposició al desarmament? Els interessa un enemic actiu o volen vendre el relat de la derrota policíaca d’ETA?
—El relat de la derrota policíaca d’ETA el fan circular des del dia que va néixer l’organització armada. En la primera batuda de militants d’ETA que van fer ja van anunciar la desarticulació de l’organització i la derrota policíaca. El discurs clàssic de vencedors i vençuts ha estat damunt la taula des de fa seixanta anys. Per altra banda, també hi ha aquest element que es veu clarament ara en el cas de Catalunya: la construcció de l’enemic. L’existència d’un enemic real o imaginari els serveix per a cohesionar la societat espanyola al voltant del poder. La cohesiona i la fa entrar en uns paràmetres de regressió democràtica. Si aquest enemic ha fet servir la violència durant un munt d’anys, la cosa funciona molt millor. Era evident que ETA no podia proposar-se una victòria en el terreny bèl·lic. I en aquesta situació, hi ha uns sectors de la política espanyola que s’hi han sentit còmodes.

—Al llibre parleu també d’un lobby espanyol a l’estat francès que transmet un relat manipulat de la realitat…
—Sí, hi ha un lobby espanyol que ha posat tots els entrebancs al desarmament. En l’àmbit policíac, actua per mitjà de la subdirecció de la lluita antiterrorista (SDAT), amb seu a Pau, que té tres companyies dedicades exclusivament al seguiment d’ETA encapçalades per Laurent Hury, que és el cap visible d’aquest lobby. I en l’àmbit polític, és evident que qui ha estat al capdavant d’aquest lobby els últims anys és Manuel Valls. No hem d’oblidar que va ser ministre de l’Interior i, després, primer ministre. I finalment va dimitir com a primer ministre per presentar-se a les primàries del Partit Socialista, on va quedar en cinquena posició i va abandonar el partit. Ara no és militant, però dóna suport a Macron. En l’àmbit judicial, el lobby també compta amb Samuel Vuelta Simon, actual fiscal de Baiona, que en el moment del desarmament era el representant de la justícia francesa a Madrid. Feia tasques de pont entre les judicatures francesa i espanyola. És d’origen gallec i ha tingut un paper decisiu en aquest lobby.

—Això de Valls sorprendrà alguns…
—El cas de Manuel Valls ens ajuda a entendre l’abans i el després de l’actitud del govern francès. Militants socialistes qualificats, diputats de l’Assemblea francesa ens van explicar en entrevistes –i no van tenir inconvenient que es fessin públiques– que s’havien encarat amb Manuel Valls precisament per la seva oposició a facilitar el procés de desarmament d’ETA. És prou evident que el govern francès comença a permetre el desarmament quan Manuel Valls abandona l’Elisi.

—El paper del PNB és d’incomoditat en tot aquest procés?
—Té més a veure amb una qüestió de protagonisme. El PNB va jugar, els últims mesos del desarmament, amb els seus contactes del govern francès, però eren uns contactes contaminats precisament per Vuelta Simon. El PNB rebia missatges en la mateixa línia dels que feia públics el govern espanyol. Que hi havia tots els amagatalls ja localitzats, que ETA no controlava el seu arsenal, que tot plegat estava ja desarticulat i no tenia futur… El PNB no sabia que els contactes que tenia la part civil del procés amb el govern francès eren molt més directes que no els que tenien ells. Aquest és un primer factor que explica l’actitud del PNB. Però, com deia, també era una qüestió de protagonisme.

—En quin sentit?
—El PNB va dir públicament que estava en contra de l’acte que es va fer fa un any a Baiona. Van mirar d’endarrerir-lo. Hi va haver una reunió a prop de Vitòria-Gasteiz entre el president de l’entitat administrativa del País Basc francès, Jean Rene Etxegarai, la presidenta de la comunitat foral de Navarra, Uxue Barkos, i el president del govern basc, Iñigo Urkullu. Va ser una reunió tumultuària. El protagonisme que no va aconseguir tenir Urkullu va tenir un impacte evident. Ara torna a passar amb l’acte de dissolució de la setmana que ve. El govern basc ha dit que no hi aniria perquè no té el protagonisme que creu que li pertoca. En canvi, el PNB ha dit que sí. I sembla que hi pot haver posicions contràries dins del partit.

—D’aquest procés de desarmament, sorprèn que s’hagi pogut fer l’inventari i el segellat, que tenen una dificultat logística evident en un context que no ho afavoria…
—No es pot oblidar que l’estat francès està en estat de guerra després dels atemptats a París al Bataclan i a l’estadi Sant Denis en un partit entre les seleccions francesa i alemanya. La societat francesa està molt sensibilitzada, recordem que van va arribar a tancar les fronteres. Tot aquest context ho ha fet tot molt més complicat. Això explica que el procés d’inventariar i segellar tot l’arsenal costa dos anys a ETA per raons de seguretat. Dels vuit amagatalls d’armes, set són de creació recent. I això vol dir que han mogut l’arsenal d’un lloc a un altre aquests últims anys. El vuitè amagatall no era exactament un amagatall. Van haver de deixar en un camp uns paquets d’armes, munició i explosius tapats amb uns llençols la nit abans del desarmament. Tot es va fer amb fragilitat i una complexitat molt gran.

—Queda una incògnita encara: què passarà als militants d’ETA que no són a la presó? Sense negociació, no s’ha pogut preveure un procés de desmobilització…
—Els cànons internacionals parlen dels exemples a Irlanda, a Sud-àfrica, a Colòmbia… Però tot això no tindrà res a veure. El basc és un procés singular i únic. Quan ETA assumeix el desarmament, també assumeix la desmobilització. Això és, al cap i a la fi, la dissolució. Què passarà? Les expectatives són molt negatives tenint en compte l’actitud i la posició del govern espanyol. No sembla que el govern espanyol vulgui permetre una reinserció en la societat com s’ha fet en la majoria dels llocs on s’han resolt conflictes armats. El govern espanyol i les organitzacions que li donen suport en la via més intransigent diuen que al País Basc no hi ha hagut un conflicte polític, sinó tan sols criminalitat o una patologia d’un gen estrany que rau en l’ADN de desenes de milers de bascs.

—La dissolució d’ETA pot afavorir un avenç polític cap a l’exercici de l’autodeterminació algun dia?
—Si més no, tanca un cicle. I encaixa el conflicte en l’àmbit estrictament polític. La situació de Catalunya és evident. No hi ha opció d’autodeterminació ni per unes vies ni per unes altres. Diversos governs espanyols van dir que sense violència tot era possible. Però amb Catalunya s’ha demostrat que això era mentida. A curt termini, les expectatives no són esperançadores. Però és cert que l’existència d’ETA dificultava la consecució d’alguns acords entre els representants polítics de la societat basca. I caldrà veure si ara això pot canviar. En qualsevol cas, s’obre una nova fase en la política basca. Els objectius polítics de l’esquerra abertzale són compartits per una part important de la societat i caldrà veure si la nova situació els reforça.