14.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 14.06.2023 - 21:51
La lògica diria que quan hi ha l’opció de fer pactes en institucions els partits que es proclamen independentistes haurien d’intentar de pactar ells amb ells, sempre. I no és que siga cap lògica extraordinària això. Respon al mateix criteri que fa que els partits que es proclamen progressistes intenten de pactar ells amb ells, i els conservadors igual.
Però no. Com hem tornat a veure aquestes últimes hores, ni en ajuntaments ni en diputacions això no és així. Crida molt l’atenció, especialment, que ERC haja decidit de pactar amb el PSC i contra Junts a les diputacions de Lleida i Tarragona, i que ho faça després d’haver perdut les batllies de totes dues ciutats. Però és que, una mica pertot, Junts i Esquerra, fins i tot la CUP en algun cas, han pactat amb el PSC –o amb partits diversos entre els quals el PSC– amb la mal dissimulada intenció de fer fora l’altre.
Més d’una volta he recordat en aquest editorial que arreu d’Europa els partits socialdemòcrates van desapareixent. Cada vegada són més marginals i en alguns països importants –França o Itàlia, sense anar més lluny– ja es pot dir que gairebé ni existeixen. El fet que hagen abandonat les classes populars, afegit a la corrupció i el cinisme polític de què fan gala els han llançat a la cuneta, en molts països. I ja no tenen res a veure amb allò que eren a la dècada dels vuitanta o els noranta del segle passat.
I el cas és que al Principat gairebé vam veure un moviment com aquest. En les eleccions del 155, les de desembre del 2017, els socialistes van ser la quarta força, amb només un 13% dels vots i 17 diputats. Estaven contra les cordes, amb la representació institucional més baixa de la història, fora de la gran majoria dels ajuntaments de les grans ciutats i pràcticament fora de les diputacions.
Però aleshores la guerra civil entre ERC i això que ara és Junts els va ressuscitar, i aquesta és una de les coses més insòlites i imperdonables que hem pogut viure. Fa quatre anys, pactes municipals com els de Figueres i Sant Cugat, fets per ERC contra el PDECat i, sobretot després, l’increïble pacte entre el PDECat i el PSC a la Diputació de Barcelona, van revifar un Partit Socialista moribund. El van fer tornar a la vida, quan tant Esquerra com Junts l’havien de rematar pel bé del país i pel bé d’ells dos. I tant s’ha revifat que, com era de preveure, aquell PSC que era mig mort, ara fa dos anys acabà guanyant les eleccions al parlament passant-los per davant. I, en compte d’afegir Catalunya a la llista de països on els socialistes ja no pinten res, hem acabat posant Catalunya al seu servei.
Ja no parle d’aquest tema, per tant, ni tan sols en termes de moralitat o de coherència política –que això em faria dir coses molt grosses. En parle tan sols en nom de l’interès partidista i egoista. Perquè ja m’explicareu en quin cap cap que et dediques a revifar d’aquesta manera un enemic polític. I no solament això: un enemic que és la peça clau de l’opressió nacional i la repressió que els partits independentistes se suposa que s’han de dedicar a liquidar.
L’única explicació possible és que aquests partits no prioritzen la independència. O que es deixen endur per l’animadversió cap a l’altre. O que no han sabut fugir del cercle infernal escenificat en aquell concepte junquerià de la “lluita per l’hegemonia”. Sí, ja ho sé que no són tots iguals i que no és igual començar una baralla que trobar-t’hi al mig. Però al final tots acaben contribuint a fer realitat el desplaçament de la lluita per la independència a la lluita per l’hegemonia autonòmica. Una decisió que explicaria d’una manera ben específica els pactes a les diputacions –els d’abans i els d’ara. I per quina raó, quan parlem d’aquesta institució, que hauria d’haver desaparegut fa dècades, sembla que siga tan important assegurar-te que tu ets dins com assegurar-te que talles la possibilitat que l’altre hi entre. Que és com dir que entre a les fonts més cabaloses, opaques i escandaloses de finançament de l’estructura partidista.
Perquè es tracta d’això, al cap i a la fi. Les diputacions, cada diputació, són l’autèntica cova d’Alí Babà del sistema partidista. Són institucions molt poc escrutades –a diferència del parlament o els ajuntaments–, on gairebé res d’allò que s’hi fa no té ressonància en clau de política mediàtica o pública. Per on corren els diners de manera desbocada. I que, per tot plegat, són un viver gairebé inesgotable de llocs de feina, generalment molt ben remunerats, que els partits ocupen amb una voracitat tremenda. Assessors, càrrecs de confiança i menesters semblants omplen les diputacions de gent a sou de la institució, que en realitat treballa per al partit. Que fa feina per al partit en horari laboral.
I aquesta és la clau de tot això que vivim. Una clau que no la tapa la xarrameca justificativa, tot això d’assegurar les institucions republicanes que diu ara per exemple Esquerra. La realitat és una cosa molt més despietada: pacten les diputacions amb el PSC per assegurar-se llocs de feina per als seus –recol·locant batlles abandonats pels votants, per exemple–, però pacten amb el PSC també per complicar la vida a l’altre partit independentista, perquè no tinga tants sous, tanta gent col·locada ni tanta estructura pagada amb els diners de tots.
PS1. Tal com us anunciàvem ahir, VilaWeb comença a publicar en català els millors reportatges de The Washington Post. Concretament avui, en aquest reportatge fet per Samantha Schmidt i Kostantin Khudov coneixerem a Lviv cinc soldats ucraïnesos mutilats durant la terrible batalla de Bakhmut i sabrem què pensen del que va passar-hi.
PS2. Us recomane també d’una manera molt especial la impressionant crònica de la nostra cap de redacció Esperança Camps sobre la situació del País Valencià després del pacte entre PP i Vox: “Un torero, un maltractador i un giracamises i l’estupefacció d’un Botànic mústic”
