Hivern nuclear, les conseqüències indirectes d’una guerra atòmica

La invasió russa d’Ucraïna ha tornat a posar en l’imaginari col·lectiu els perills d’un conflicte nuclear. Els anys vuitanta del segle passat, un grup de científics nord-americans i soviètics van denunciar les conseqüències indirectes d’aquesta possibilitat, desconeguda fins aleshores. L’hivern nuclear és una profunda alteració del clima causada per la detonació de milers de bombes atòmiques. Els presidents de tots dos països van reconèixer l’amenaça i començà una disminució progressiva de l’arsenal nuclear de totes dues superpotències. Amb el final de la guerra freda, aquesta amenaça existencial per a la civilització va desaparèixer de l’àmbit públic. Tan sols restà en certs àmbits acadèmics, que han denunciat una vegada i una altra el menysteniment de les conseqüències per part de polítics i militars. Els científics alerten que fins i tot un conflicte regional nuclear a petita escala afectaria greument el conjunt del planeta. Demanen que tant Rússia com els EUA disminueixin l’arsenal nuclear a l’escala de la resta de països que en tenen, amb l’objectiu final de prohibir-lo completament. Tot seguit, analitzem quines conseqüències tindria un conflicte nuclear.

L’arsenal mundial: 9.440 caps nuclears

La primera bomba atòmica es va detonar el 16 de juliol de 1945, al desert de Los Álamos, a Nou Mèxic (EUA), i era la primera prova d’aquesta nova arma en el marc de la Segona Guerra Mundial. El 6 d’agost de 1945 es va fer servir per primera vegada en combat sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima i, tres dies més tard, el 9 d’agost, una segona bomba esclatava sobre la ciutat, també japonesa, de Nagasaki. Les conseqüències d’aquestes dues explosions van ser devastadores: van morir 200.000 persones i les ciutats van ser completament destruïdes en pocs segons. Cap exèrcit no havia disposat mai d’una arma tan destructora. El 15 d’agost l’imperi japonès es rendia, era el final de la Segona Guerra Mundial. D’aleshores ençà, no s’ha tornat a emprar en combat una bomba nuclear. Tanmateix, uns quants països han fet vora 2.000 explosions en proves per a desenvolupar nou armament.

La Unió Soviètica va aconseguir la bomba atòmica el 1949. Durant la dècada dels cinquanta, en el marc de la guerra freda (1947-1991), la proliferació de caps nuclears fou exponencial. A més, se’n va augmentar la potència amb el desenvolupament de la bomba d’hidrogen (1952). Si les primeres confiaven en la fissió nuclear d’urani o plutoni, amb les noves bombes termonuclears se’n va fer servir una de fissió per alliberar l’energia necessària per a generar la fusió nuclear de l’hidrogen, que allibera molta més energia i capacitat destructiva. Avui dia, una bomba termonuclear d’hidrogen té mil vegades més potència que la bomba d’Hiroshima. Al final de la dècada dels cinquanta, ja hi havia vora 13.500 caps nuclears. El Regne Unit també havia adquirit aquesta arma poderosa el 1953. A la dècada dels seixanta, els EUA van assolir el nombre màxim de caps, 31.000. França i la Xina van entrar al club nuclear el 1964. Segons els experts, durant aquests anys, Israel també va accedir a la bomba nuclear (1967), possessió que el país no ha confirmat ni negat mai. Els anys seixanta es tancaven amb 38.600 ogives. Durant la dècada dels setanta, la Unió Soviètica va fer una forta escalada i va superar els EUA (28.000 caps nuclears vs. 24.000 respectivament). Ja teníem al món 53.000 caps nuclears, si hi afegim el Regne Unit (500 caps), França (235), la Xina (195) i Israel (29).

Durant el començament de la dècada dels vuitanta, mentre els EUA estabilitzaven l’arsenal nuclear al voltant de 23.000 ogives, la Unió Soviètica doblava el nombre americà i, entre tots els països, als quals s’havia afegit temporalment Sud-àfrica (1982) amb 6 caps, s’assolia el nombre màxim d’ogives nuclears el 1986, 64.000. A partir d’aleshores, i especialment amb el col·lapse de la Unió Soviètica i el final de la guerra freda, començà una forta disminució dels arsenals nuclears amb uns quants tractats internacionals, fins a la situació actual. Tanmateix, durant la dècada dels noranta, l’Índia i el Paquistan (1998) van entrar al club nuclear, que el 2015 es va ampliar amb Corea del Nord. Segons els experts, una quarantena més de països tenen prou urani i plutoni per a desenvolupar armament nuclear. Ara per ara, els experts consideren que hi ha vora 9.440 caps nuclears arreu del món, repartits en nou països. Rússia, que té 4.477 ogives (el 47% del total), és el país que més en té, seguit dels EUA (3.708 caps, el 39% del total), la Xina (350, el 3,7%), França (290, el 3,1%), el Regne Unit (180, l’1,9%), el Paquistan (165, l’1,7%), l’Índia (160, l’1,7%), Israel (90, l’1%) i Corea del Nord (20 caps, que representen el 0,2% del total mundial).

Tanmateix, cal tenir en compte que Rússia i els EUA van signar el 2010 el tractat START III, que limita el nombre de caps nuclears operatius a 1.550 per a cada país. La resta d’ogives han de ser emmagatzemades i no poden entrar en acció en cas d’un atac en massa. A més, la guerra d’Ucraïna ha posat en evidència les mancances operatives de l’exèrcit rus, i alguns analistes occidentals qüestionen que Rússia tingui la capacitat de mantenir actiu un nombre tan elevat de caps nuclears. En qualsevol cas, els acadèmics adverteixen que n’hi ha més que prou per a destruir el planeta i demanen que, en una primera etapa, tant els EUA com Rússia disminueixin l’arsenal al volum de la resta de països. En una segona fase s’haurà de prohibir la possessió de caps nuclears. El motiu? Les conseqüències que un conflicte nuclear, sigui a gran escala, sigui a petita escala, tindria sobre la resta de països, encara que no participessin en cap guerra, afectarien indiscriminadament la població civil.

Canvis de temperatura de l’aire superficial a l’estiu un any després d’un conflicte nuclear amb ús de tots els caps nuclears disponibles (imatge: Journal of Geophysical Research).

Guerra nuclear total: hivern nuclear i desaparició de més del 90% de la població mundial

A final del 1983, un grup de científics nord-americans, entre els quals hi havia Carl Sagan, va publicar a la coneguda revista científica Science l’article “Hivern nuclear: conseqüències mundials de múltiples explosions nuclears”, en què advertien de les conseqüències indirectes d’un conflicte nuclear a gran escala sobre l’atmosfera i el clima: un hivern continu que faria inviable l’agricultura durant un any. Va tenir un gran impacte social i polític i va ser un dels causants del començament de la reducció dels arsenals nuclears soviètics i nord-americans, tal com van reconèixer els presidents Reagan i Gorbatxov. Tanmateix, amb el pas dels anys es va començar a menystenir aquest estudi amb l’argument que el 1983 hi havia vora 60.000 caps nuclears, però que actualment el nombre havia disminuït notablement, cosa que implicava que el pitjor desenllaç no era possible. L’any 2007 es va publicar un nou estudi que reavaluava l’impacte d’una guerra nuclear mundial, seguit d’un de recent, el 2019, i més estudis que analitzen guerres nuclears regionals. Què ens diuen totes aquestes anàlisis acadèmiques?

En primer lloc, cal considerar que un conflicte nuclear a gran escala entre l’OTAN i Rússia i els seus aliats causaria vora 400 milions de morts. Deu vegades el nombre de morts de la Segona Guerra Mundial, el conflicte militar més mortífer de la història. Si es consideren els ferits, la xifra arriba a 700 milions. Aquestes xifres corresponen als morts directes de les explosions. Cada ciutat –entre les quals s’inclouen les del nostre país– amb una base militar, indústria, universitat, aeroport, refineria o magatzem té assignada una bomba d’hidrogen. Totes les poblacions de més de 100.000 habitants poden ser atacades per unes quantes bombes termonuclears. Tanmateix, l’estudi del 1983 i els de després no se centren en aquest impacte, que és l’únic que consideren els plans militars, sinó en els efectes indirectes sobre el clima, que els autors dels estudis diuen que serien molt pitjors. Per arribar a aquestes conclusions, s’han fet servir models informàtics originalment desenvolupats per estudiar les conseqüències sobre l’atmosfera i el clima de les erupcions volcàniques –anys vuitanta– i models climàtics més sofisticats desenvolupats actualment per mesurar, entre més elements, el canvi climàtic.

En el cas d’una guerra nuclear, s’apliquen aquests models per mesurar l’impacte de les partícules de fum (sutge) produïdes pels incendis simultanis de milers de ciutats arreu del planeta, producte de les detonacions nuclears. El primer exemple se centra en un atac total, amb l’ús de totes les armes nuclears disponibles en un dia o molt pocs dies, que produiria la màxima quantitat de fum. En aquest cas, les noves simulacions demostren que la tesi de l’hivern nuclear continua essent no tan sols vàlida, sinó que les condicions es perllongarien durant més temps. El fum pujaria a altituds fins de vuitanta quilòmetres i blocaria bona part de la llum solar durant una dècada. La temperatura mundial baixaria al voltant de 8 °C durant uns quants anys, una disminució el doble de l’última glaciació. Després d’una dècada, els valors encara serien de 4 °C menys. Tanmateix, en algunes parts del planeta, entre les quals hi ha les principals zones agrícoles de l’Amèrica del Nord, Europa i l’Àsia, la baixada de temperatures se situaria entre 20 °C i 30 °C, fins i tot a l’estiu, cosa que causaria condicions contínues sota zero durant més de dos anys. Als Països Catalans el descens se situaria al voltant dels 13 °C, segons els models. Amb la baixada de temperatures hi hauria menys evaporació, que causaria una reducció de les pluges del 45%. Els monsons, cabdals per a l’agricultura asiàtica, desapareixerien del tot. El resultat de tot plegat és que l’agricultura seria inviable durant uns quants anys a bona part del planeta, tant si va participar en la guerra com si no. No se’n salvaria ningú. Cal tenir en compte que al món hi ha menjar per a seixanta dies, a partir dels quals cal produir més aliment. A conseqüència de no poder-lo produir, hi hauria una fam mundial que causaria la mort del 90% de la població, i passaríem dels 8.000 milions actuals d’humans a tan sols 800. Al nostre país, Catalunya acabaria amb una població de vora 700.000 habitants; el País Valencià, de mig milió; les Illes, de poc més de 100.000, i Catalunya Nord tindria al voltant de 50.000 habitants. El resultat de tot plegat seria la destrucció completa de la civilització.

Guerra nuclear parcial: el col·lapse del món que coneixem

Un segon exemple presentat pels científics és una guerra entre les dues superpotències nuclears en què tan sols es fes servir un terç de l’arsenal nuclear, amb una producció de sutge també d’aquest ordre en relació amb l’exemple anterior. En aquest cas, la temperatura baixaria la meitat, uns 4 °C, uns valors equivalents als de la darrera glaciació. Cal tenir en compte que, si bé bona part d’Europa tindria condicions sota zero durant tot l’any i acumularia neu i gel, no hi hauria prou temps perquè es desenvolupessin els grans casquets polars que els nostres avantpassats van viure ara fa 18.000 anys. En aquest cas, les condicions no es podrien qualificar d’hivern nuclear. Però, malgrat això, la variació de temperatures seria sobtada, un canvi mai viscut per la nostra espècie. Les precipitacions també es reduirien a la meitat. Tanmateix, la durada de l’afectació seria la mateixa que en l’exemple anterior, més d’una dècada. Si bé arribaria molta menys quantitat de sutge a les parts altes de l’atmosfera –on no hi hauria pluja que pogués netejar les partícules– una volta allà es mantindrien el mateix temps. En aquest exemple de guerra parcial, l’agricultura seria viable en més zones. Però cal tenir en compte que el període de creixement seria molt més reduït.

Al nostre país baixaria al voltant de seixanta dies, i a zones com ara Ucraïna, el graner d’Europa, la reducció seria de cent vint dies. Això faria que molts conreus no tinguessin prou temps per a madurar i serien inviables. A més, cal considerar que, com en l’exemple anterior, la capa d’ozó es reduiria, cosa que faria augmentar la radiació ultraviolada cosa que perjudicaria plantes, animals i humans. La circulació atmosfèrica també es veuria afectada i les èpoques de pluja arreu del planeta serien modificades. Els autors d’aquests estudis diuen que calen més anàlisis sobre l’impacte d’aquestes condicions en les societats, però l’anàlisi de civilitzacions passades que es van enfrontar a col·lapses tecnològics o ambientals demostren que la reducció de la població es podria situar entre el 25% i el 95%.

Guerra nuclear regional: un canvi climàtic sense precedents

L’últim exemple considera que el conflicte nuclear no es produeix entre les dues superpotències nuclears, sinó entre dues potències nuclears menors, l’Índia i el Paquistan, amb un ús equivalent a cinquanta bombes d’Hiroshima cadascun dels dos països. És un cas que preocupa molt els analistes. Un dels motius principals que ha evitat una guerra nuclear entre els EUA i Rússia és que tots dos poden detectar l’atac en massa i tenir temps (vora deu minuts) de reaccionar i contraatacar, de manera que la destrucció mútua és assegurada. En el cas de l’Índia i el Paquistan, no hi hauria prou temps, de manera que en teoria qui llancés el primer atac podria destruir l’enemic sense que pogués reaccionar. Tanmateix, els autors argumenten que fins i tot un atac d’aquesta mena seria suïcida. En aquest exemple, el sutge dels incendis en tots dos països (que seria de tan sols d’un 3% del primer exemple) es repartiria per tot el planeta en tan sols dues setmanes i hi romandria durant anys, com en els exemples anteriors. La reducció de llum solar seria menor, però els impactes serien molt significatius igualment. La productivitat dels conreus de blat, blat de moro i arròs, entre més cereals, baixaria entre un 20% i un 40% mundialment. Això causaria fam en molts països que, segons els científics, acabaria amb la mort entre 1.000 milions i 2.000 milions de persones arreu del planeta. Europa i l’Amèrica del Nord es veurien igualment afectades per les disminucions en les collites.

Tot plegat fa que els autors demanin que es prohibeixi l’armament nuclear, tal com s’havia fet abans amb l’armament químic i bacteriològic. El 2017, l’Organització de les Nacions Unides va aprovar un primer tractat de prohibició, que va entrar en vigor el 22 de gener de 2021. Tanmateix, bona part dels estats mundials, incloent-hi els nou països nuclears, l’han ignorat. Els investigadors lamenten que, si bé els anys vuitanta els polítics van entendre l’amenaça d’una guerra nuclear, els actuals no en tenen en compte les conseqüències. “Som tan sols a un error, un malentès o un polític fanàtic, del començament d’un conflicte nuclear”, conclouen.