Hem entrat en la Tercera Guerra Mundial?

  • L'ús d'armament nuclear convertiria la guerra d'Ucraïna en la Tercera Guerra Mundial, però el Kremlin hi té més a perdre que no a guanyar si el fa servir

VilaWeb
Soldats ucraïnesos hissen la bandera nacional ahir a Liman (Donetsk), després de conquerir la ciutat (fotografia: Ieuguen Hontxarenko).

Divendres passat, quan vaig sentir el president Putin fent el discurs sobre l’annexió de quatre regions ucraïneses més a la Federació Russa, em va causar un gran efecte. De fet, el vam publicar poc després, íntegre, traduït al català, per la importància que tindrà amb vista al futur. D’aleshores ençà, la trepidant situació política catalana m’ha impedit de parlar-ne fins avui, però crec que encara paga la pena de reflexionar sobre l’abast d’allò que passa a l’est d’Europa.

Sobretot perquè el discurs –i el to i les maneres de les televisions russes des d’aleshores– representa un canvi d’escenari en què Ucraïna passa a ser un element secundari i Putin es llança a una desqualificació total d’allò que ell anomena Occident i a una victimització de Rússia que poua en les arrels històriques del país. Per a qualsevol que conega un poc la història de Rússia i de la Unió Soviètica, per exemple, les concomitàncies amb els discursos de Stalin sobre la “gran guerra pàtria” són ineludibles.

La pregunta que cal formular-se, aleshores, és si no hem entrat ja en una tercera guerra mundial. Una pregunta que entenc que sona molt grossa, però que no podem esquivar.

Quan és mundial una guerra?

La definició d’una guerra mundial com a tal no és, no ha estat mai, automàtica. La Primera Guerra Mundial, en el seu temps, es va dir més “la guerra gran” que no pas “guerra mundial”, un terme que es va fer popular amb la segona, que connotà de seguida la primera.

Crec que tan solament un diari de segona fila danès, el Kristeligt Dagblad, va relacionar l’ocupació de Polònia per l’Alemanya nazi amb la Segona Guerra Mundial, en el moment de la invasió. Fou amb la subsegüent declaració de guerra de les potències aliades que se’n va començar a parlar d’una manera més o menys generalitzada. Amb això vull dir que si ara acaba esdevenint-ho, de fet, ja hi som.

Però és lògic que no en parlem ara mateix. Perquè una guerra limitada a dos estats, d’entrada, no pot ser mundial. Passa a ser mundial quan hi ha combats en diversos països, quan diversos països declaren la guerra o quan un esdeveniment obliga a intervenir-hi tercers.

En el cas de la guerra d’Ucraïna, caminem des de bon començament per un fil molt fi. Bielorússia, per exemple, pel fet d’haver deixat que Rússia atacàs des del seu territori, en un altre temps i un altre moment hauria declarat la guerra també a Ucraïna –i dic “en un altre temps i un altre moment” perquè cal recordar que ni tan sols Rússia ha declarat la guerra a Ucraïna, sinó que parla d’una “operació especial”. I l’OTAN és evident que té una participació al costat d’Ucraïna que, també en un altre temps i un altre moment, hauria significat que està en guerra.

Però en la pràctica la realitat és que ni tan sols hi ha una guerra declarada a Ucraïna. I què hauria de passar, doncs, perquè això es convertís en una guerra mundial? Bé, la detonació d’una arma nuclear.

El perill nuclear

El Kremlin ha apujat molt el to de l’amenaça nuclear, tot i que no hi ha cap comprovació factual que haja emprès procediments en les seues forces nuclears –tan monitorades pels Estats Units que, si ho fa, ho sabrem de seguida. Tanmateix, cal entendre què volem dir quan parlem de l’ús possible de les armes nuclears a Ucraïna.

D’armes nuclears n’hi ha de dues classes: balístiques i tàctiques. Les balístiques són les que des de territori rus poden destruir qualsevol ciutat occidental o des dels Estats Units poden destruir qualsevol ciutat russa. I les tàctiques són armes de potència molt menor, pensades sols per ser usades sobre el terreny de batalla. Ningú no pensa avui en l’ús d’armes balístiques perquè s’ha demostrat que portaria a l’aniquilació de la vida humana al planeta. Però i les tàctiques?

Les armes tàctiques són armes transportables que la doctrina militar russa afirma que és legítim d’usar si és per defensar el territori rus d’una invasió. I aquesta és la clau de l’annexió de les regions russes i la raó de l’alarma que ha causat: ara Rússia pot dir que és Ucraïna que els envaeix a ells.

Però les armes nuclears tàctiques tenen uns quants problemes. El primer és que no són regulades, a diferència de les balístiques. No sabem, per tant, quantes n’hi ha. En el cas rus, les estimacions més reconegudes parlen de dues mil. Aquestes armes són pensades bàsicament per a atacar un altre exèrcit i, de fet, la defensa de l’OTAN a Europa, encara que avui ens puga semblar al·lucinant, es basava en l’existència d’armes nuclears tàctiques que havien de frenar un hipotètic avanç soviètic a força de destruir quilòmetres i quilòmetres de terra.

La “utilitat” d’aquestes armes consisteix bàsicament a disparar-les sobre el terreny de batalla en cas d’haver de frenar l’avanç de les tropes enemigues. L’avanç és frenat immediatament: simplement, ningú no s’atrevirà a transitar per una zona on ha esclatat una arma nuclear. Parlem d’armes molt més petites que les llançades pels Estats Units sobre Hiroshima i Nagasaki, amb menys capacitat de destrucció –tot i ser molt gran– però amb la mateixa capacitat de contaminar l’àrea on esclata, que és allò que importa.

I ací és on ve un dels problemes fonamentals per a Putin. No s’ha fet servir mai cap arma com aquesta, però precisament a Ucraïna l’explosió de la central nuclear de Txornòbil, el 1986, ens dóna una oportunitat de saber com es podria disseminar la contaminació si fos el cas. I com que en aquell moment els vents bufaven del sud i sud-est, el núvol de material radioactiu es va desplaçar sobretot cap a Bielorússia i Rússia. Txornòbil va ser un accident, però un atac nuclear seria una decisió i si passàs una cosa semblant, com podria explicar Putin que les conseqüències de l’ús de l’arma atòmica anaven bàsicament contra la població russa.

Amb tot, aquest no és el problema més gros per al president rus. El problema més gros és que l’ús –ni que fos limitat– de l’arma nuclear segurament sí que convertiria la guerra en una guerra mundial de manera immediata. I Rússia perdria els dos aliats que fins ara sostenen la seua economia –la Xina i l’Índia– que ja han dit que són contraris a aquest ús i que prendrien mesures si passàs. De manera que el benefici que Putin pogués obtenir seria molt poca cosa en comparació amb el prejudici. En teoria, doncs, l’ús d’armes tàctiques nuclears per Rússia no sembla gaire bona idea ara mateix. Però cal comptar amb la desesperació.

Desesperació perquè, de fa un parell de setmanes, Rússia perd terreny a mans d’una contraofensiva ucraïnesa perfectament preparada. El president rus ja no recorda l’objectiu inicial de dissoldre Ucraïna, però és que, tal com van les coses, fins i tot podria perdre els territoris que controla, directament o indirectament, del 2014 ençà. L’arma nuclear tàctica ha estat pensada per frenar un atac com aquest, exactament en una situació com aquesta, i la decisió d’annexionar les quatre noves regions és l’excusa que Rússia necessita. Però el Kremlin s’atrevirà a fer-la servir, sabent quines conseqüències tindrà?

D’això dependrà la resposta a la pregunta formulada en el títol d’aquest editorial. Si ho fa, haurem entrat en la Tercera Guerra Mundial i si no ho fa, no.

 

PS. A causa d’un problema de salut, m’he trobat obligat a cancel·lar els actes que tenia prevists aquesta setmana. En demane disculpes als organitzadors.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any