L’odissea d’en Hassan: del somni europeu a malviure en una tenda de dos metres quadrats

Quan en Hassan, de vint-i-tres anys, era davant la tanca que separa Sèrbia i Hongria, uns homes armats li van posar una pistola al cap. “Dóna’ns el telèfon i tots els diners que tens. Si ho fas, podràs passar”, el van amenaçar, en anglès. Després descobriria que eren mafiosos de frontera. Li van prendre els tres-cents euros que duia i el mòbil, a canvi de fer-lo passar a Hongria, territori de la Unió Europea. “Vaig veure la mort amb els ulls. Sempre li dic a la mare que, després d’allò, ja no tinc por de res”, assegura el jove marroquí. 

D’ençà d’aquell dia, ha passat més d’un any. Ara fa un parell de mesos que en Hassan viu a Barcelona: “Vaig arribar-hi tan sols amb 50 cèntims a la butxaca i amb la intenció d’estar-m’hi dos dies.” Però s’hi ha quedat. En Hassan malviu en una tenda de campanya de dos metres quadrats als jardins Miquel Martí i Pol del barri del Poblenou de Barcelona. És just als peus del Museu de Can Framis,  gestionat per la Fundació Vilacasas.

Va comprar la tenda al Decathlon per trenta euros que va estalviar venent ferralla. Al costat d’en Hassan, hi ha una desena de persones que hi viuen en les mateixes condicions. La majoria són d’origen magrebí, tot i que també hi ha una parella d’italians i un jove senegalès. Les tendes són de colors: verd, gris, marró i groc. D’alguna manera queden mimetitzades amb l’entorn. Cada dia hi passa una munió de persones sense pràcticament adonar-se que allà viu gent. “Aquí estic tranquil. Ningú no em molesta i jo no molesto ningú”, assegura.

Fa més de quatre anys que hi dorm gent al ras, al Museu de Can Framis, segons que expliquen a VilaWeb fonts de la Fundació Vilacasas. En fa almenys dos que viuen en tendes de campanya. La fundació assegura que mai no han tingut cap problema amb els sense-llar. Diuen que la Guàrdia Urbana ve cada setmana a revisar com estan els habitants de les tendes i com està l’espai. “No hem tingut cap incident. El problema real és que hi hagi gent dormir al carrer. Els hauríem de poder trobar un espai digne”, asseguren.

És un dijous calorós de principi de juliol i en Hassan és assegut en una cadira a pocs metres de la tenda. Escolta una cançó de Lartiste, un raper franco-marroquí, mentre prepara el carro per a collir ferralla. Ens hi acostem i ens presentem en dàrija –la variant marroquina de l’àrab– per donar-li confiança. Funciona. Per trencar el gel, li oferim una cigarreta. La rebutja i diu que no fuma. Es nota per la brillantor del seu somriure, ample i constant. En Hassan és un noi alt, de complexió atlètica i ulls negres i ametllats. Duu el cap rapat i una barba frondosa. Té embenat el polze de la mà dreta perquè es va tallar tot cuinant. Ens diu que s’ho vol anar a mirar al metge, però que encara no hi ha anat perquè no té ni papers ni empadronament.

La vida d’en Hassan comença el 1999 a Ain Leuh, una comuna rural de la província d’Ifrane, a la regió de Fes-Meknès. Va créixer en una família molt pobra i, malgrat tot, va poder estudiar fins al batxillerat. Fins i tot va entrar a la universitat, una fita molt difícil venint del món rural marroquí, on es concentren les taxes d’atur i analfabetisme més altes del país. Va començar Dret a la universitat de Meknès, una de les grans ciutats de la serralada de l’Atles. Li quedava a més 200 quilòmetres i cada dia hi anava i en tornava amb un autobús que trigava tres hores a fer el trajecte. El segon any ho va haver de deixar. “Com molta gent al Marroc, els pares no tenien prou diners i vaig abandonar els estudis abans que no tocava.” Així i tot, no es va rendir i va fer una formació de transportista. Poc temps més tard va aconseguir una feina en una empresa petita del sector, però no era prou per a tirar endavant la família. “Cobrava vora 250 euros el mes, però no ens donava per a viure. Sentia que m’estancava.” Llavors va deixar el seu país, la família i la gent.

Travessar Europa de punta a punta, tot sol

Per arribar a Europa, va triar la ruta turca, la més llarga i la més perillosa des de l’Àsia. Molts immigrants nord-africans l’han seguida aquests mesos. L’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) calcula que només el 2022 la van travessar 42.800 persones. Tanmateix, com és que en Hassan, essent del Marroc, no va provar alguna altra via més ràpida? Perquè la via turca és la més barata. “Una pastera de Dakhla a les Canàries val al voltant de tres mil euros, això si en trobes. De Tànger a Espanya són deu mil euros”, assegura.

Ell va agafar un vol de Marràqueix a Istanbul per 250 euros. Una volta allà, va treballar un parell de mesos en una bugaderia per finançar la resta del viatge. Quan ja tenia prou diners, ell i una desena de marroquins van travessar el riu que separa Turquia i Grècia, el Maritsa, amb una barcassa. Els militars grecs els van sorprendre i van haver de fugir al bosc per no ser detinguts i, segurament, deportats al Marroc. En Hassan i dos companys més es van perdre i van caminar vuit dies fins a arribar a Komotini, on es van reagrupar amb la resta. Allà, els companys d’en Hassan van pagar dos mil euros a un passa-fronteres perquè els portés a Macedònia en cotxe, però ell no ho podia pagar. Va continuar sol, a peu. “Jo pensava d’arribar on pogués amb el que tenia. No em quedaven diners, però creia que me’n podia sortir.”

Va recórrer tota la costa grega, passant per Salònica, fins a Edessa. Allà la policia grega el va detenir i el va internar en un centre de detenció d’estrangers. Hi va estar tres dies i li van donar una carta que l’avisava que en vint-i-cinc dies havia d’abandonar el país. Va marxar a Macedònia. Va arribar-hi després de cinc dies caminant. Tot seguit, es va amagar sota un camió per arribar a Sèrbia. A la frontera amb Hongria és on la màfia el va aturar i li va fer pagar per a passar. Una volta en territori de la Unió Europea, va començar a intercalar trens, Àustria, Suïssa i Itàlia, on es va instal·lar temporalment.

Va estar-s’hi tres mesos, a Verona. Diu que s’hi hagués quedat, però que ningú no li va voler donar feina, ni tan sols de manera irregular. “Em deien tota l’estona que els marroquins són uns lladres. No es refiaven de mi. És molt injust perquè generalitzen tota una comunitat”, diu decebut. Per això, aprofitant que uns coneguts li ho van recomanar, va viatjar a Lorca (Múrcia) a treballar al camp. Va tornar a agafar trens entre Itàlia, França i l’estat espanyol fins a arribar-hi. “A Múrcia la policia és molt dura. Et poden deportar a primeres de canvi. Sí, hi ha feina al camp, però les condicions són menyspreables.” 

I va tornar a planificar una ruta migratòria, ara cap a Bilbao. Va pensar d’aturar-se de camí a Barcelona i aprofitar per veure en Reda i l’Ayoub, dos amics que havia fet a la frontera de Sèrbia i que ara vivien en tendes de campanya a Barcelona. Feia sis mesos que tots dos havien arribat a Barcelona. Era de nit i plovia molt. El Reda i l’Ayoub volien dormir a recer de la pluja i van anar als porxos del Museu de Can Framis. Van passar bé la nit, envoltats de gent que dormia en tendes, i van decidir de quedar-s’hi. Ells van començar dormint amb cartons i quan va començar el Ramadà van comprar una tenda. Un temps més tard, rebien la visita d’en Hassan, que deia que volia estar-s’hi només dos dies, però que hi ha romàs. “Vaig anar a veure el Reda i l’Ayoub i aquell dia vam anar a collir ferralla tots tres. Vaig tenir una sort increïble, vaig aconseguir setanta euros. Va ser com un senyal que m’hi havia de quedar.”

El calvari burocràtic per a tenir els papers

Ha passat una setmana d’ençà que vam parlar amb el Hassan. Torna a ser dijous i torna a fer molta calor. D’ençà del primer dia que va arribar a Barcelona que el jove està empipat pel padró. Fins fa poc, ni tan sols sabia que existeix un procediment per a empadronar-se sense domicili fix, que et permet d’empadronar-te en un assentament, una barraca o una tenda. Avui, precisament, té una cita a Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de Barcelona i espera que el puguin ajudar a fer el tràmit. 

La cita és a les 9.30, però en Hassan arriba mitja hora abans al SAIER, per si de cas. A la porta, l’agent de seguretat ens impedeix d’entrar-hi, amb un to prepotent. “Teniu cita? A què veniu?”, ens interpel·la. Evidentment, no tenim cita. La hi té en Hassan. Tot i adduir que el volem acompanyar per ajudar-lo amb la traducció del castellà i el català, el vigilant ens denega l’entrada. “Només pot entrar-hi ell”, diu taxativament. 

Amb tot, el jove entra i seu en una sala on espera que el cridin. L’atenen a les 10.30 i s’hi està prop d’una hora. En surt decebut. Diu primer la bona notícia: li han tramitat un permís per a poder anar als menjadors socials de Navas, Paral·lel i Gràcia. Tanmateix, es queixa que no li han donat cap solució per a l’empadronament i s’han limitat a donar-li informació que ja sabia. “M’ha ajudat més una dona marroquina que m’he trobat a la cua, que no pas la cita en si mateixa”, afirma en to sarcàstic.

No tenir el certificat d’empadronament condiciona molt els immigrants nouvinguts, i per això cerquen de tenir-lo com sigui. Per què és tan important? D’entrada, és el primer tràmit per a regularitzar la situació administrativa, això que col·loquialment es diu “tenir papers”. Però, a més, l’empadronament és imprescindible per a accedir a ajuts públics, aconseguir la targeta sanitària, obrir un compte bancari, demanar asil, ser atès en centres de serveis socials i escolaritzar els fills a l’escola més a prop de casa. Fins i tot, hi ha entitats socials que no atenen persones sense certificat d’empadronament.

El mateix Hassan s’hi ha trobat. Els amics que va fer a Sèrbia, l’Ayoub i en Reda, han deixat les tendes i ara viuen en un alberg, però ell no hi pot anar encara, perquè no té el certificat d’empadronament. A banda, també el necessita per a deixar d’estar en situació irregular. Durant tot el temps que els immigrants romanen indocumentats, viuen sota l’amenaça de ser deportats. La llei d’estrangeria espanyola estableix que no tenir papers és un delicte. Per tant, poden recloure’ls en centres d’internament seixanta dies com a molt i després expulsar-los. És una por que en Hassan verbalitza més d’una vegada quan hi parlem. 

Amb la recent reforma del reglament d’estrangeria espanyol, la via més ràpida per a regularitzar-s’hi és l’arrelament per formació. I és la que vol seguir en Hassan. Cal no tenir antecedents penals ni a l’estat espanyol ni al país d’origen, haver estat de manera continuada al territori un mínim de dos anys –amb certificats d’empadronament– i comprometre’s a fer una formació reglada. Mentre tot això no arriba, en Hassan intenta de guanyar-se la vida amb la ferralla, deu hores el dia, cada dia de la setmana. 

Collir ferralla per subsistir

Després d’un matí intens al SAIER, tornem al Poblenou i en Hassan va a cercar el carro per a collir ferralla, o com diu ell, per a treballar. Avui l’ha aparcat un mica lluny de la tenda, a deu minuts caminant. “Fa uns dies van venir uns treballadors de l’ajuntament i ens van dir que s’endurien tot el que deixéssim fora.” L’ha lligat amb un cinturó a un arbre perquè no li robin. “Així queda clar que és d’algú que el fa servir. Ningú amb un mínim d’humanitat se l’enduria”, diu de camí al carro. I efectivament, continuava allà.

Comencem la ruta al barri de les Glòries. En Hassan té previst de recórrer els barris del Clot, Navas, Horta, tornar a Glòries i acabar a Llacuna. També hi ha dies que canvia la ruta perquè diu que hi ha molta competència. Tot passejant ens trobem unes quantes persones més que cullen ferralla, molts són d’origen sub-saharià. “Som molta gent collint ferralla, a vegades has d’innovar. Un dia vaig anar al Tibidabo i em va sortir bé la jugada.”

El jove treu de la cartera el tiquet d’ahir de la ferralleria. Va ser un dia molt bo per a ell. Un home el va veure recollint i li va donar una aixeta de llautó de la qual va treure deu euros. En total, ahir va ingressar 28 euros amb 7 cèntims. Va collir quasi cinquanta quilograms de ferro, tres de llautó, dos d’acer, 1,8 d’alumini i dos-cents grams de coure. Cada ferralleria posa els preus segons els valors del metall que estipula la borsa de metalls de Londres, la London Metal Exchange. Per exemple, el llautó i el coure són els metalls més valorats, a 3,6 euros/kg i 5,8 euros/kg, respectivament. Però, en canvi, el ferro té l’irrisori preu de 19 cèntims/kg. 

A Barcelona, molts emigrants sense papers recullen ferralla mentre no troben una feina al mercat regular. Pràcticament tots els que en recullen, de fet, viuen al carrer o en assentaments irregulars. En Hassan admet que li agradaria d’entrar en alguna habitació rellogada, però encara no ha estalviat prou. Li preguntem si no ha pensat d’ocupar i respon amb honestedat: “Molta gent m’ha dit que ho faci, però no vull. Ho respecto, però en una casa ocupada pots tenir problemes. Et pot denunciar la policia, la propietat… És fàcil que t’imputin algun delicte i és un impediment gran per a fer els papers. Prefereixo viure a la tenda, tranquil.” Per a exemplificar la seva honradesa, ens explica la reacció que va tenir quan un dia algú li va robar les pertinences. “Jo ja sé qui és, però no vaig voler fer res, perquè ens hauríem barallat i no vull problemes. Hauria vingut la policia i ja són problemes. M’ho vaig estalviar.”

“Estic molt orgullós que mai a la vida he robat, en cap indret del meu viatge, per més fotut que he estat. S’ha de tenir mentalitat a llarg termini. El carrer és una escola i jo n’he après molt.” I rebla: “Tinc clar què vull: el padró, els papers, trobar un lloc on viure, estudiar, treballar i guanyar-me la vida dignament. No vull deixar perdre tot el patiment.”