01.12.2021 - 21:50
Les immensitats d’Euràsia s’han convertit en una zona conflictiva. A l’extrem occidental, Rússia desplega un nombre creixent d’unitats militars a les regions pròximes a la frontera ucraïnesa, cosa que genera tota mena d’especulacions sobre les seves intencions. A l’extrem oriental, com més va més preocupa l’actitud de la Xina respecte a Taiwan. Segons les simulacions d’un grup d’experts nord-americans, els Estats Units tenen “poques opcions creïbles” d’aturar una ofensiva xinesa contra l’illa.
En ambdós casos, l’estratègia de l’agressor és clara. El govern de Xi Jinping ha fet una crida a la “reunificació” de la Xina, que considera la conclusió apropiada, si bé encara pendent, a la guerra civil xinesa. Després de la Segona Guerra Mundial, el Partit Comunista de la Xina (PCX) va prendre el control de la part continental, però no aconseguí d’eliminar del tot els nacionalistes de Chiang Kai-shek, que es retiraren a l’illa de Taiwan i a d’altres de més petites. D’aleshores ençà, Taiwan ha romàs fora del domini del PCX.
En alguns casos, les declaracions de les autoritats xineses han estipulat que la “reunificació” s’ha d’assolir de manera pacífica; en uns altres, tanmateix, s’ha bandejat l’adjectiu. En consolidar el seu múscul militar, a més, la Xina s’ha centrat específicament a desenvolupar la capacitat ofensiva suficient per a sotmetre Taiwan en cas que el govern de l’illa declari mai la independència.
La majoria de països del món, inclosos els Estats Units, han mantingut durant dècades la política de “una sola Xina” del PCX, refusant així de reconèixer formalment Taiwan com a estat independent. En absència de vincles diplomàtics forts amb l’illa, molts països hi han establert relacions per altres vies, com ara el comerç o la tecnologia. Taiwan és el capdavanter mundial en producció de microxips d’última generació, a banda de constituir un cas exemplar de democratització. Si la societat xinesa a Taiwan pot ésser democràtica, res fa pensar que aquesta visió política no pugui estendre’s algun dia a la resta de la Xina.
En l’altre extrem d’Euràsia, la situació d’Ucraïna difereix radicalment de la de Taiwan, entre més raons perquè Rússia n’ha reconegut formalment la independència. L’ocupació i l’annexió de Crimea el 2014 per part de Vladímir Putin fou declarada il·legal i reprovada per una majoria aclaparadora de l’Assemblea General de les Nacions Unides: tan sols onze països votaren en contra de la resolució condemnatòria.
No obstant això, l’estiu passat Putin va publicar un assaig extens –i remarcable– en què argumentava que Rússia, Ucraïna i Bielorússia compartien, per raons històriques, un mateix destí. La sobirania ucraïnesa o bielorussa, afirma ara Putin, només pot aconseguir-se de la mà de Rússia, sota l’autoritat última del Kremlin. El revisionisme històric de Putin és de tal abast que fins i tot ha gosat de criticar l’estatus formal d’Ucraïna com a república independent dins la Unió Soviètica (estatus que, per ésser justos, mai tingué cap validesa a efectes pràctics).
La intenció de Putin, que com més va menys tolerable considera la independència d’Ucraïna, és clara. De la mateixa manera que ha fet la Xina amb els seus designis sobre Taiwan, Rússia ha estat preparant i equipant les forces armades per envair i conquerir Ucraïna abans que cap altre país no n’interrompi l’ocupació. A més d’apoderar-se de Crimea, el Kremlin ja ha enviat destacaments militars a Ucraïna, com feu l’agost del 2014 o el febrer del 2015 a la regió oriental de Donbas. Putin sembla que està plenament preparat i disposat a repetir una incursió d’aquestes característiques, i fins i tot a orquestrar una operació més gran.
Ningú dubta que un atac xinès sobre Taiwan canviaria radicalment el panorama al sud-est asiàtic, de la mateixa manera que una ofensiva russa sobre Ucraïna posaria de cap per avall la situació a Europa. Però allò que molts encara no comprenen del tot és la possibilitat que ambdós esdeveniments passin simultàniament, de manera menys coordinada o més. Plegats, aquests dos actes de conquesta canviarien del tot l’equilibri de poder mundial, i farien miques els acords diplomàtics i de seguretat que han sustentat durant dècades la pau al planeta.
Una hipòtesi com aquesta no és pas tan forassenyada com sembla. Encara que la Xina diu que defensa la no-ingerència en els afers interns d’altres països, fa temps que guarda un silenci escrupolós sobre la qüestió de la sobirania ucraïnesa. No hi ha motiu, doncs, per a descartar el suport de Pequín a un nou assalt rus sobre Ucraïna, sempre que això satisfés els interessos del PCX.
Seria, sens dubte, un error colossal que la Xina envaís Taiwan i que Rússia envaís Ucraïna. El desenvolupament econòmic d’ambdues potències retrocediria de manera decisiva arran de les sancions que inevitablement s’hi imposarien. El risc d’un conflicte militar més ampli seria elevat, atès que països com el Japó o l’Índia farien, amb tota seguretat, grans desplegaments militars per a contrarestar l’ofensiva xinesa. Els països europeus, per la seva banda, avancen amb decisió cap a una política conjunta de defensa continental.
Per prudents que puguin ésser aquestes iniciatives de defensa, no ofereixen pas gaire consol: els tambors de guerra repiquen amb contundència. La tasca per a la diplomàcia, ara mateix, és la de garantir que no es converteixin en res més que mer soroll de fons.
Carl Bildt és ex-primer ministre i ex-ministre d’Afers Estrangers de Suècia.
© Project Syndicate 1995–2021
