Gaza: sis mesos de la guerra de Samsó

Una de les coses més fascinants d’Israel i del món jueu és el recurs permanent a la mitologia. Pocs pobles hi ha al món que tinguen un registre tan precís com el Talmud –o la Bíblia– que ens n’expliquen el passat i les peripècies que els han fet ser com són. Sempre hi ha algun episodi mític que es pot fer servir per explicar què passa avui. Per a entendre la guerra de Gaza, a parer meu, val la història de Samsó.

Samsó, com bé se sap, era un xiquet nascut miraculosament que tenia una força sobrehumana i que un àngel va anunciar com l’alliberador d’Israel. De gran va passar unes quantes peripècies, una de les quals, precisament, a Gaza, fins que se’n va descobrir el secret: perdia tota la força si li tallaven els cabells. Traslladat a la guerra, podríem dir que Israel va respondre a l’atac d’Hamàs, avui fa mig any, amb una força descomunal, però que ha anat perdent a poc a poc quan la comunitat internacional ha vist el seu comportament desproporcionat a Gaza i l’ha entès; com si li haguessen tallat els cabells.

Hamàs: un atac sense precedents

Tot va començar el 7 d’octubre. Aquell dia Hamàs va llançar un atac sense precedents provinent de Gaza que va matar 1.200 israelians. De dins de la franja i esquivant d’una manera sorprenent la seguretat establerta d’ençà de fa dècades, centenars d’operatius van envair Israel i van assassinar tothom que trobaven al seu pas mentre es disparaven milers de coets que impactaven en les ciutats principals. 134 ciutadans israelians –i de més països– van ser presos com a ostatges i encara avui són captius, sotmesos a tortures i abusos de tota mena.

El d’Hamàs va ser un atac que va posar en evidència com estaven de mal preparats l’exèrcit i el govern israelians. Avui sabem que van tenir senyals que se’n preparava una de grossa, però els van menystenir. I també sabem l’ambició de l’atac. Els dirigents d’Hamàs estaven convençuts que conqueririen i sotmetrien Israel, i fins i tot s’havien repartit les governacions en què pensaven dividir el país. Hamàs no va aconseguir, ni de bon tros, aquest objectiu, però va fer una ferida immensa en el cor de l’estat d’Israel. Una ferida que va desencadenar una resposta de proporcions bíbliques.

Una resposta desproporcionada

L’exèrcit d’Israel va fer una crida immediata a la mobilització i de seguida va armar un exèrcit de més de 300.000 soldats. La mobilització més important de la història. I a final d’octubre, després de preparar les tropes a la perifèria de Gaza, va entrar a la franja i va dir que l’operació duraria tres mesos, una altra predicció que no s’ha complert en absolut.

El resultat és sabut. Segons el Ministeri de Salut de Gaza 31.000 persones han mort en els atacs i el territori ha estat pràcticament assolat, aplanat. Segons les dades de les Nacions Unides, el 35% dels edificis de Gaza han estat destruïts i el 85% de la població ha estat desplaçada i viu ara en condicions infrahumanes. Segons el govern dels Estats Units, entre un 20% i un 30% dels milicians d’Hamàs i els altres grups que van participar en l’atac de l’octubre són morts. Però, a quin preu?

Informacions recents han explicat la destrucció en massa de Gaza arran de l’ús que fa l’exèrcit israelià de la intel·ligència artificial per planificar els atacs. El programa Lavander sembla que ha identificat trenta mil persones que, segons les seues deduccions, poden tenir simpatia per Hamàs o ser-ne milicians. I és a partir d’aquesta tecnologia que les Forces de Defensa d’Israel sembla que van començar una campanya d’atacs sense precedents en què no ha importat el nombre de baixes col·laterals. Simplement, hi ha tants objectius que l’ús de munició intel·ligent no és possible i cal recórrer a les bombes tradicionals i a la tàctica d’enfonsar edificis sencers per matar algú que una màquina ha decidit que pot tenir alguna cosa a veure amb Hamàs.

La primera reacció de la major part de països occidentals, de solidaritat amb Israel després del brutal atac d’Hamàs, ha anat canviant amb el pas del temps. Com més va els resulta més difícil de donar-hi suport, i fins i tot els Estats Units, el país més fidel a Israel al llarg de la història, han canviat de tàctica aquesta mateixa setmana –han avisat els israelians que no els poden donar suport llevat que controlen els seus excessos i adopten mesures per a frenar els abusos cap a la població civil. Com en el cas de Samsó, Israel perd acceleradament la força que l’atac d’Hamàs li havia donat. I la cabellera, en aquest cas, és la proporcionalitat de la resposta i l’atac indiscriminat a la població civil.

Un drama humanitari

El drama humanitari s’ha imposat per damunt de les simpaties polítiques i ha fet molt de mal a la posició israeliana. El món no pot assistir impassible a unes actuacions que han sobrepassat els límits de la guerra tradicional. L’exèrcit d’Israel, animat per un govern en què el pes de l’extrema dreta és enorme, ha deixat de banda qualsevol prevenció. S’han atacat hospitals i escoles. S’han atacat organitzacions humanitàries internacionals. S’ha desplaçat la població. S’ha planificat la fam com a arma de guerra.

Després de sis mesos de guerra, Israel llisca pel pendent que el porta a ser un estat pària. És injust, però l’assassinat de sis treballadors internacionals de World Central Kitchen en tres atacs diferents aquesta setmana ha fet vessar el got. Israel no ha estat mai tan aïllat com ara. Políticament. Els governs occidentals més proclius, com ara els Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i l’estat francès, tenen moltes dificultats per a enfrontar-se a la seua opinió pública i cada dia guanyen pes les crides a aturar la venda d’armes o a sancionar les actuacions de l’exèrcit a Gaza.

Amos Harel, un dels analistes militars més respectats del país, va avisar fa uns quants dies en un article al diari Haaretz que l’assassinat dels cooperadors era un símptoma de la vulneració constant de les normes de la guerra i de la manca de cura “o alguna cosa pitjor” que s’ha imposat enmig del conflicte entre els alts comandaments. Un senyal que l’oposició creix també dins Israel, on aquestes darreres setmanes han augmentat les manifestacions contra el govern que exigien un canvi radical de polítiques –malgrat que la immensa majoria de la societat està d’acord amb la necessitat d’anar a la guerra a Gaza com a reacció a l’atac d’Hamàs.

I el conflicte amb l’Iran de rerefons

Quan, avui fa mig any, Hamàs va fer l’atac la pregunta que molta gent es va fer era què pretenia. I una de les respostes tenia a veure amb la guerra dissimulada que Israel i l’Iran mantenen de fa anys. Hamàs, tant si s’ho creia com si no, no té la capacitat de doblegar l’estat d’Israel. Però pot propiciar una situació que involucre l’Iran i això sí que són paraules majors.

I la realitat és que, sis mesos després, som més a prop que mai d’aquesta situació. Els atacs israelians recents contra objectius diplomàtics iranians –com ara l’atac al consolat iranià a Damasc– eleven la tensió regional a uns nivells mai vists.

Curiosament, és que com si interessàs a totes dues bandes. Per a Hamàs, l’entrada en guerra de l’Iran significaria una victòria política més gran. Les organitzacions pròximes al règim dels aiatol·làs ja hi han entrat –dels hutis del Iemen a l’Hesbol·là del Líban. Però no res és comparable a un hipotètic conflicte directe entre Teheran i Tel-Aviv. Un conflicte que posa els pèls de punta només d’imaginar-lo.

Però per Israel aquesta podria ser una eixida al cul-de-sac en què es troba avui. Perquè és evident que un hipotètic atac iranià obligaria els països occidentals a tancar files amb Israel i abandonar les crítiques per com condueix la guerra de Gaza.