Ens trobem un divendres de bon matí en una cafeteria de l’avinguda de Blasco Ibáñez de València. Davant els baixos que durant vint-i-quatre anys foren la seu de Ràdio 9, l’emissora pública que Francesc Bayarri (Almàssera, l’Horta, 1961) va inaugurar com a cap d’informatius. Ara els locals es troben abandonats i les parets, plenes de pintades. Just a la part de darrere, on guaitaven les finestres dels estudis 3 i 4, hi ha el carrer dedicat a Miquel Duran i Tortajada, conegut per Miquel Duran de València. Duran va fer, a final dels anys vint del segle passat, abans d’aprovar-se les Normes de Castelló, l’única traducció al català de La barraca. Així tenim la conversa i el personatge ben geolocalitzats: Bayarri, entre Blasco Ibáñez i Duran de València. Un cafè i un tallat i la premsa del dia que parla de la futura nova ràdio i televisió. Comentem que tot això recorda l’any 1989, quan tot eren rumors i maldiences sobre el nou mitjà a punt de nàixer. Però hem quedat per a parlar de llibres. Dels que Bayarri edita a la Companyia Austrohongaresa de Vapors. El nom és una concessió a la part xarona que confessa que té. D’una banda, un homenatge a Berlanga i d’una altra, l’autocita a la seua novel·la Cita a Sarajevo, que és la ciutat on hi hagué l’assassinat que va motivar la caiguda de l’imperi austro-hongarès. En aquest ambient ple de referències, tornem a l’horta de València, en concret a la traducció de La barraca que acaba de publicar i que dimecres dia 14 presenta a la Casa de la Cultura d’Alboraia.

La primera pregunta és òbvia: per què heu traduït La barraca al català?
—Quan era molt jovenet llegia molt, sobretot coses de la biblioteca del meu poble, que era molt esquifida. Em vaig llegir tota la col·lecció d’un boig que es deia Lobsang Rampa que parlava del Tibet. Se suposa que era una autobiografia d’un xiquet que vivia en els temples budistes. Llegia Agatha Christie, que parlava de Londres, de l’Orient Express… coses molt exòtiques. I un dia vaig agafar La barraca de la biblioteca de mon pare. Jo, abans d’això, associava la literatura a coses molt llunyanes. I a La barraca apareix el barranc del Carraixet, que és on jo anava per Pasqua a botar la corda. Ara el Carraixet és un desastre, però en aquella època era un paradís natural, era molt bonic. Després el van canalitzar i hi van tirar molt de ciment. Parla d’Alboraia, que és el poble del costat del meu. Em va impactar molt pensar que es podia fer literatura, i literatura universal, perquè Blasco Ibáñez havia estat traduït a tots els idiomes, amb els meus paisatges naturals. Amb La barraca sempre he tingut eixa relació i ara que podia m’ha fet molta il·lusió poder-la traduir.

labarracaokcoberta

Hi ha versions de La barraca en desenes d’idiomes, però de versió catalana només hi havia fins ara la de Miquel Duran de València. A què ho atribuïu?
—Em sembla sorprenent i estranyíssim. Blasco funciona, al mercat. Ja veurem si funciona aquest llibre, però tradicionalment algunes grans editorials en fan reedicions. És un personatge que té un públic. Des de fa vint anys, els drets són lliures. Per a mi és una sorpresa que no haja estat traduït. Almenys, les novel·les que jo crec que són les més importants de la seua narrativa i que són les que han envellit millor. En el cicle valencià, allò que conta és modern i narrativament molt ben contat. És plenament vigent..

Quins criteris lingüístics i estilístics heu aplicat per a traduir l’obra?
—Crec que Blasco és un excel·lent narrador perquè és capaç de crear unes tensions narratives a l’abast de molt pocs. I té una capacitat de crear uns personatges vius i reals que és de mestre. El problema de Blasco, en la meua opinió, és que escrivia en un castellà ampul·lós fruit de l’època perquè ell, encara que parlava amb tot el món, la llengua que utilitzava era la seua manera de distingir-se. I així escriu ‘Desperezábase la vega’, no diu ni ‘la huerta’. És un llenguatge que en castellà ha envellit molt malament. De Blasco, n’ha envellit el registre lingüístic, però no el fons de la narració. Aleshores, en una traducció pots modernitzar la part que ha envellit malament. I he fet això. Dit amb tota la humilitat del món, crec que el text guanya en eixe sentit perquè li lleves tota eixa part. Tota la resta és molt moderna. Parlant de coses molt concretes, quan parlen els personatges ho he mantingut com ell, i quan no, he fet servir el registre que utilitzem la gent que escrivim en el segle XXI. Hi ha algunes qüestions més genuïnes; per exemple, he utilitzat ‘corbella’, ‘cassalla’, ‘caliquenyo’. Ell, del caliquenyo en diu ‘tagarnina’. No crec que ni tan sols la gent que només parlava castellà en aquella època sabera què fumava Batiste quan deia que fumava una tagarnina.

Continuareu traduint Blasco?
—No, jo no. Jo tenia l’obsessió de La barraca. Però a l’editorial ja n’hem encarregat la traducció d’un altre llibre. A més, arran de la publicació, he descobert que hi ha molta gent que té traduïdes coses de Blasco Ibáñez. Escriptors contemporanis. Com un joc. Com un passatemps. Com jo hauria fet amb La barraca si no haguera tingut la possibilitat de publicar-la. És molt agradable si tens una vinculació personal, geogràfica o sentimental. Jo sóc d’una generació en què els nostres pares, que varen viure tota la dictadura franquista, tenien unes biblioteques prou reduïdes, però les obres de Blasco Ibáñez hi eren. Fins i tot gent ideològicament molt diferent. Molta gent es va fer lectora amb Blasco. I potser tens relació personal amb una determinada obra. Si vius a prop de l’Albufera, amb Canyes i fang. O la gent de les zones tarongeres amb Entre tarongers, o la gent marítima amb un Flor de maig. Molta gent hi té una relació personal i m’ha sorprès que hagen fet traduccions, que són inèdites.

Així, a l’Austrohongaresa fareu la biblioteca Blasco Ibáñez en català?
—Segons com vaja aquesta primera novel·la, farem. Voldríem almenys, amb temps i amb calma, anar traduint tot el cicle valencià. També hi ha un parell d’obres que no són del cicle valencià que a mi m’agradaria publicar perquè crec que són bones novel·les i a més, són traduïdes a molts idiomes i ací no s’han traduït mai.

Com hem de llegir ara Blasco Ibáñez?
—Literàriament, posa sobre el paper el conflicte social. Mentre uns altres veien coses poètiques, l’horta, el paradís i vivien ancorats en una literatura de molta nostàlgia, molta malenconia, ell feia, sobretot en el cicle valencià i després en el següent cicle, crítica social. Ell feia una literatura des de la perspectiva de la gent més desfavorida, des de la perspectiva antimonàrquica, des de la perspectiva pacifista. Blasco era un home molt modern. Jo crec que és la millor tradició de l’esquerra valenciana. Quin problema té? Que, com que era antinacionalista, també per unes circumstàncies que es poden entendre, tota l’esquerra nacionalista l’ha rebutjat. Només per això. Però a mi això em pareix tan absurd com rebutjar-lo només perquè no era ecologista. En aquell moment, qui era nacionalista al País Valencià? Ací la Renaixença era molt tímida. Exigir a la gent amb caràcter retroactiu ser ecologista o feminista… Efectivament, en els seus llibres era molt masclista, però és que Simone de Beauvoir va nàixer deu anys després de la publicació de La barraca. En canvi, ell estigué en presó perquè s’oposava a les guerres colonials. S’oposava a la monarquia, s’oposava al clericalisme que dominava l’educació. En les seues novel·les valencianes, sempre defensava els més humils. Jo crec que és una figura a reivindicar.

Durant molts anys ha estat arraconat o fins i tot menystingut.
—Crec que Blasco és un home molt modern en molts aspectes. En l’àmbit de la política és el primer que, en una època en què hi havia grans partits, caciquisme, partits de quadres, va crear un partit de masses. I mentre a tot Espanya aquests partits s’anaven tornant –el ‘tornisme’, que es deia–, al País Valencià hi havia majoria absoluta republicana i anticlerical. Per què? Ell va intuir que la política aniria per les masses. Va captar això i va captar que a través de casinos, biblioteques populars, podia crear una sèrie de gent que era com el que ara diem ‘influencers’, com el gran descobriment. Fa més d’un segle, Blasco tenia els seus ‘influencers’ que eren els líders de biblioteques populars, els líders dels casinos. Tot això és d’una gran modernitat.

En parleu amb passió, però em fa l’efecte que no hi ha gaire gent disposada a defensar Blasco com ho feu.
—­Hi ha una imatge del Blasco Triomfador i amb bastant autoestima, però abans de publicar La barraca, Blasco l’havien detingut trenta voltes. I tot per causes que nosaltres ara signaríem. Blasco era un antisistema. Anava a rebentar mítings. Jo crec que es mereix un respecte. Una altra cosa és que després es va fer multimilionari i no el suportava ningú. Sobretot la intel·lectualitat de l’època, perquè tots eren uns pobres desgraciats exiliats a París durant la dictadura de Primo de Rivera i Blasco apareixia allí i s’allotjava en un hotel de cinc estrelles i els pagava el cafè que ells no es podien pagar. Jo entenc que l’odiaren. Però no li calia posar-se al capdavant de l’oposició exiliada contra Primo de Rivera, no li calia, per diners, per fama… Li hem de reconèixer tot això. Què passa? Que quan arriba ací la transició, gent que m’estime molt, com Alfons Cucó o Ricard Blasco, comencen a recuperar el pensament valencianista des de la Renaixença cap a la transició, i Blasco Ibáñez n’ix molt mal parat. Ell va escriure molt contra la recuperació del valencià, contra qualsevol intent tímid d’autogovern, i a més ho feia burlant-se’n… I tot això pot ferir un valencianista contemporani.

Bayarri-2

La traducció de La barraca al català és el quart llibre d’una editorial que vàreu crear el mes d’abril. Quin tret distintiu voleu que tinga el vostre segell.
—Hem començat dues col·leccions. Una de narrativa i una d’assaig vinculada a la memòria històrica, la memòria històrica valenciana en un sentit molt ample. Entenc que Amado Granell, que és el primer llibre, és un personatge que hem de reivindicar, que cada volta que llig més coses més me n’enamore. En qualsevol altra societat seria entre els primers del santoral. Crec que ara es va començant a reivindicar una mica. La memòria històrica no cal que ens remeta a la guerra. El cas de Rosa Solbes a mi m’interessa especialment. Ací tenim poc costum que la gent que protagonitza alguna cosa escriga les seues memòries, o porte un dietari i el publique. No donen importància a les coses, i al final tot passa com si tot fóra igual. S’han de fer valdre les persones. S’ha de recordar a la gent quan estan és viva.

Feu un doble paper com a editor i alhora autor en el vostre segell. I manteniu aquesta seguida de continuar escrivint sobre la transició.
—Des del punt de vista crític, a mi m’interessa especialment aquest període. Crec que encara continua inèdit. I els valencians tenim una transició molt convulsa, dóna molta matèria per a fer assajos, biografies, dietaris, novel·les i de tot, i crec que no s’aprofita eixe període.

Es va posant tot en qüestió, ara. Algun dia es capgirarà?
—Confie que sí. Al País Valencià, tota la mal anomenada batalla de València, el 23-F, tota la corrupció política… A banda de qüestions històriques, hi ha un problema psicològic, o psiquiàtric, col·lectiu dels valencians que no sabem si som espanyols o som catalans, i com deia Machín ‘no se pueden tener dos amores y no estar loco’. Això està molt malament, però per a la literatura és magnífic. Tindre una societat psiquiàtricament al divan està molt bé. El temor de no saber si eres un gran poble que tothom enveja, com pensa la dreta folklòrica, o ser tan miserablement perifèric que això està tot perdut i no hi ha res. Eixa dicotomia és bona matèria primera per als psiquiatres i per als narradors. Perquè ací el València Club de Futbol guanya un partit i la gent es creu que és un equip que pot competir amb els grans d’Europa, però perd el següent i la gent pensa que ha d’anar a segona divisió. De manera que no saps si eres gran o menut. Perquè tinguérem un passat tan gloriós que és impossible que tinguem tanta decadència. Doncs ni el passat va ser tan gloriós ni segurament hi ha tanta decadència. Això també és matèria primera i s’ha d’aprofitar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]