Fragment: ‘Agafar les regnes’, de Kathryn Scanlan

Ja és a les llibreries la novel·la Agafar les regnes, de Kathryn Scanlan, traduïda per Ariadna Pous i editada per la Segona Perifèria. La protagonista d’aquesta història es diu Sonia i va ser mossa d’estable, entrenadora i genet d’entrenament de cavalls de cursa. L’autora d’aquest llibre es diu Kathryn Scanlan i va mantenir-hi reunions i telefonades durant anys. Van parlar de la vida de la Sonia i el seu petit món: l’hipòdrom, les curses de cavalls. De l’abans i del després. Agafar les regnes fusiona la biografia amb la ficció. Ens parla de l’empatia, amor i compassió que sent la Sonia per aquests animals majestuosos. De la duresa de la feina al circuit. De la vida itinerant. De les disputes i friccions, de la camaraderia i l’amistat que sorgeix entre els diferents actors que fan vida a l’hipòdrom. De la violència que implica ser una dona en un món d’homes.

Llegiu les reflexions que fa l’editor de la Segona Perifèria, Miquel Adam, de la novel·la, escrites per als lectors de VilaWeb:

L’art de fer parlar els altres

“Hi ha feines dures, de deixar-s’hi la pell, de recompensa raquítica. Difícilment es poden suportar si no t’agraden, si no creus que fas alguna cosa útil. Per molt dura que sigui, la feina t’atrau, et deixa fet pols, però potser dóna sentit a la teva vida. En resum: hi ha feines que poden arribar a apassionar, malgrat les dificultats, els esforços i les renúncies que impliquen.

Aquesta novel·la parla d’una dona de classe humil, treballadora. La Sonia. I de la seva passió: els cavalls. De nena volia ser joquei, corredora de curses. Jo, de jove i no tan jove, he ambicionat ser escriptor, ha! Spoiler: ni la Sonia ni jo hem acabat acomplint ben bé els nostres somnis. Però ens hi hem acostat tant! La Sonia ajuda els joqueis a competir, jo ajudo els autors a publicar. No són feines que un noi o una noia apuntin a la seva llibreta mental de ‘què vull ser quan sigui gran’.

Tant la Sonia com jo treballem amb material sensible. Jo treballo amb llibres i els seus autors. La Sonia treballa amb cavalls. Éssers vius. Tant la indústria editorial com el negoci de les curses de cavalls, amb les seves competicions i apostes, solen oblidar aquest detall. Quan un cavall es lesiona o es fa massa vell per a competir, es porta a l’escorxador. Quan convé, el dopen. Més que animals, els cavalls de cursa són una part d’un engranatge. Una peça molt important, és clar, però una peça, al capdavall. Quan la peça es trenca, es canvia i llestos. La Sonia entén el negoci, però s’estima els cavalls i s’estima la feina. La seva passió comprèn la compassió.El respecte pels animals. I com més desvalguts, més respecte sent ella.

En qualsevol feina, et trobes gent que sembla que vulgui posar-te les coses difícils. Quan la feina t’agrada, quan la feina que fas és una part important de la teva vida, aquesta gent pot arribar a destruir-te. Si a més ets una dona, i treballes en un àmbit en què impera la masculinitat més testosterònica, t’has de fer valer.

Agafar les regnes, el primer llibre de Kathryn Scanlan publicat en català (amb traducció excel·lent d’Ariadna Pous), comprimeix la vida de la Sonia en menys de 150 pàgines. Tan important és la vida de la Sonia com la mirada de l’autora. D’aquí que no parlem d’una biografia sinó d’una novel·la. Si t’ho pares a pensar, Scanlan ha fet feina d’artista subalterna, o sigui, feines que no solen captar l’atenció, feines en aparença tan discretes que hom s’oblida que hi ha un artista al darrere. La premi Nobel Svetlana Aleksiévitx és una d’aquestes escriptores ‘subalternes’, que posen a disposició el seu art per fer parlar els altres. No sé fins a quin punt nosaltres, els lectors catalans, sabem apreciar aquesta mena d’ofici. L’ofici de muntador de pel·lícules, l’ofici d’editor de textos. L’art de fer parlar els altres.

Si la vida de la Sonia és interessantíssima i commovedora, no ho són menys les estratègies narratives que ha utilitzat Scanlan per modelar la vida literària de la Sonia. Ha emprat amb precisió la concisió, la brevetat i l’aparent senzillesa. Amb quin objectiu?

Fa uns dies vaig rebre un correu de la Pilar Codony, autora de Distòcia (l’Altra Editorial). Li vaig enviar el llibre perquè, en tant que escriptora i veterinària de granja, m’interessava molt la seva opinió. El llibre li va agradar molt, i amb el seu permís, reprodueixo part del seu correu, que explica ben bé què assoleix Scanlan amb la seva tècnica:

‘D’entrada em va sorprendre molt l’escriptura de la Kathryn Scanlan. Compressió, sí, i de quina manera! Em semblava fins i tot excessiu que deixés a l’estacada alguns temes, com per exemple el cavall Rowdy, que sembla que la protagonista el deixi abandonat per anar a treballar als hipòdroms i ja l’has vist prou. És clar que, el fet que reprengui el fil molt més tard, commou encara més. […] Alhora, aquesta escriptura freda i distant, pura desafecció, fa que la violència que narra encara sigui més punyent. Impressiona. […] Potser és per això que, fugint de la hipocresia de les paraules boniques o de la llagrimeta fàcil, la humanitat de la protagonista es palpa en les accions: el cavall borni que treu del camió de l’escorxador, el Mustang esprimatxat que acaba comprant, el pres a qui acompanya per dir-li que la seva família s’ha matat en un accident. O en una simple pregunta que li fa ballar el cap sobre la Jenny de la bici: ‘Però tots aquells gossos –els chihuahues són animalons de pèl curt–, com és que no es morien de fred a l’hivern?’ La pregunta diu més de la Jenny de la bici que cap altra cosa en tot el capítol. És com si la Scanlan li digués al lector: la vida no és feta d’adjectius, oblida-te’n; la vida és feta d’accions. Si vols saber qui són els altres, mira com actuen. Si vols demostrar qui ets, mou-te!’

La Pilar Codony fa referència a la ‘Jenny de la bici’, que protagonitza el capítol més llarg del llibre, tot i que no és un personatge central de l’obra. Curiós, oi? Vet aquí l’art de Scanlan, vet aquí l’escriptora, que no només escriu sinó que ‘munta’ una vida. El capítol de la Jenny us l’ofereix ara i aquí VilaWeb. El segueix un parell de capítols més, no consecutius, tot i que el segon capítol va lligat per un fil invisible amb el primer. (Pista: fixeu-vos què fa la Jenny amb els gossos al primer capítol, i què fa el joquei en el segon.) Aquest segon capítol podria ocupar un club de lectura sencer. Tan breu com és.”

Miquel Adam, editor de la Segona Perifèria.

Llegiu un fragment d’Agafar les regnes, de Kathryn Scanlan (Segona Perifèria).