30.10.2023 - 21:40
The Washington Post · Terrence McCoy i Marina Dias
Rio de Janeiro, Brasil. A mitjan segle XIX, el traficant d’esclaus més prolífic del Brasil era un home anomenat José Bernardino de Sá. El comerç transatlàntic d’esclaus ja havia estat prohibit tant al país com a l’estranger, però Bernardino havia aconseguit igualment de convertir-se en una de les persones més riques del Brasil a còpia de finançar el tràfic de gairebé 20.000 africans cap al país.
Amb aquesta riquesa, Bernardino de Sá va comprar granges, va construir carreteres i, segons els historiadors, va finançar el Banc del Brasil. És tan sols un dels molts vincles que uneixen el banc més antic i prominent del país amb el tràfic d’esclaus. Però, segons els historiadors, la relació de l’entitat amb l’esclavatge no acabava ací: el seu vice-president i el seu director original també eren coneguts esclavistes.
Aquesta història és ara el cor d’una causa presentada davant la justícia brasilera per fiscals de Rio de Janeiro. És un procés que ha remogut els fantasmes d’un país assolat per segles de tràfic d’esclaus. Ara els fiscals del Ministeri Públic Federal diuen que ha arribat el moment que les institucions brasileres retin comptes pel seu rol en l’esclavatge, i demanen al Banc del Brasil que es comprometi a pagar indemnitzacions d’alguna mena per la seva relació amb el tràfic d’esclaus.
En resposta als fiscals, el Banc del Brasil no ha negat pas els seus vincles amb l’esclavatge, però sí que ha al·legat que no hauria de ser considerat responsable dels pecats d’una societat sencera i s’ha negat a pagar cap indemnització. El banc, defensen els seus responsables, no va cometre cap delicte i no hauria de ser responsable de les accions d’aquells que van treballar-hi o van finançar-lo.
“El trist llegat de l’esclavatge ha d’instar tots els actors socials d’avui a treballar per a la promoció de la igualtat ètnico-racial i a contribuir-hi mitjançant accions concretes com les que el banc ja ha fet voluntàriament de manera pionera.”
Els fiscals i altres funcionaris es van reunir ahir amb executius del Banc del Brasil per discutir quines mesures prendrà l’entitat –si és que en pren cap– per a abordar el rol de l’esclavatge en la seva història.
El procés és una de les moltes manifestacions d’un debat obert que posa en qüestió creences arrelades en aquest país de 215 milions d’habitants, tan divers i profundament desigual. Els brasilers, i particularment les elits descendents de colons europeus, històricament han preferit de pensar que el seu país és lliure de racisme. El Brasil, diuen, és una “democràcia racial” en què la gent pot casar-se independentment del color de la pell i en què la raça es defineix de manera menys rígida que no a països com els Estats Units.
Aquesta narrativa, segons els historiadors, ha ajudat a ocultar durant anys la primacia de l’esclavitud en la gènesi del Brasil i el seu impacte posterior. I és que el Brasil va importar al voltant de 5 milions d’africans esclavitzats, molt més que qualsevol altre país. La xifra, de fet, representa vora un 40% del comerç històric d’esclaus a l’Atlàntic: sense anar més lluny, per un sol moll del port de Rio de Janeiro van passar gairebé el doble d’esclaus que els que van arribar mai als Estats Units. El Brasil va ser l’últim país d’Amèrica a abolir, l’any 1888, l’esclavatge.
“El Brasil no ha tingut mai problemes per a romantitzar la memòria de l’esclavatge”, diu Luciana Brito, historiadora de la Universitat Federal de Recôncavo de Bahia. “Ens agrada recordar l’esclavatge com a mitjà per a produir una nació idíl·lica, com si fos una mena de mal necessari”.
Però ara el país ha entrat en raó. Un dels llibres més venuts al Brasil aquests darrers anys és un examen històric en tres parts del seu passat esclavista. El Museu Històric Nacional ha actualitzat els textos per subratllar la barbàrie de l’esclavatge. El president, Luiz Inácio Lula da Silva, ha creat un Ministeri d’Igualtat Racial. I aquesta setmana, l’Ajuntament de Rio de Janeiro ha aprovat una llei per a retirar totes les estàtues que representin de manera favorable els “esclavòcrates”.
Per als historiadors, ha arribat el moment d’aprofundir en el rol que van exercir les principals institucions brasileres en el tràfic d’esclaus.
Una d’aquestes institucions és el Banc del Brasil, que el 2023 va declarar 380.300 milions de dòlars en actius i 5.800 milions de dòlars en beneficis, segons Forbes. Constituït el 1808 pel rei portuguès Dom João, el banc va obtenir el seu capital fundacional dels imposts que la corona portuguesa imposava sobre el comerç marítim, bona part del qual consistia en el tràfic d’esclaus. L’elit de Rio de Janeiro –molts membres de la qual havien fet fortuna amb el tràfic d’africans esclavitzats– va ser convidada per la corona a finançar el banc durant els seus primers anys.
“No era tant una entitat de crèdit com un deutor del comerç transatlàntic d’esclaus”, diu Clemente Penna, historiador de la Universitat Federal de Santa Caterina. “Els traficants d’esclaus eren qui més or tenien, i Dom João els va demanar que establissin el primer Banc del Brasil.”
Quan es va prohibir el tràfic d’esclaus l’any 1831, els vincles del banc amb l’esclavatge no tan sols no van disminuir sinó que es van intensificar. El banc va tancar durant dues dècades, però va reobrir el 1853 amb el propòsit d’acumular fortunes d’origen fosc, segons que al·leguen fiscals i historiadors. La majoria d’aquestes fortunes, asseguren, es derivaven del comerç internacional d’esclaus.
“Reunir el capital que havia quedat desplaçat del comerç il·lícit per fer-lo convergir en un centre on pogués alimentar les forces productives del país”: aquesta era la missió del segon Banc del Brasil, segons que va escriure a la seva biografia el responsable de reobrir l’entitat, Irineu Evangelista de Sousa.
La franquesa amb què Evangelista de Sousa parla d’aquesta missió, diuen els historiadors, delata fins a quin punt l’esclavatge estava normalitzat entre la societat brasilera.
Pressionat pel Regne Unit, el Brasil es va adherir a contracor a una campanya internacional per a abolir el comerç internacional d’esclaus l’any 1831. Però, de portes endins, va fer ben poc per aplicar-la. Més de 700.000 africans esclavitzats van ser introduïts al país fins a l’any 1850, quan es va aprovar una legislació més restrictiva.
Els historiadors diuen que els esclavistes més notoris van emprar la seva fortuna per a finançar el banc o bé dotar-lo de personal. Bernardino, per exemple, n’era el principal accionista.
Però aquesta història, i moltes més, eren pràcticament desconegudes per als brasilers, explica Thiago Campos, historiador de la Universitat Federal Fluminense. És per això que un grup d’historiadors va començar a discutir a principi d’aquest any com encetar un debat més ampli sobre el rol del banc en el llegat esclavista del país.
Aquesta tardor, catorze historiadors van escriure una carta als fiscals del govern brasiler en què exposaven tot allò que sabien sobre la relació entre el Banc del Brasil i l’esclavatge i demanaven que s’encetés un debat nacional. Els fiscals del Ministeri Públic Federal, que representen els brasilers en casos relacionats amb drets individuals o socials, van anar encara més lluny i van demanar reparacions.
Aquesta indemnització podria adoptar diverses formes. Una podria ser una compensació monetària, o bé en forma d’altres serveis, per a atendre els descendents de les víctimes de l’esclavatge. Una alternativa podria ser un reconeixement públic de l’entitat sobre la seva relació amb l’esclavatge.
Julio Araujo, un dels tres fiscals que van signar la demanda, diu que espera que el procés sigui tan sols el començament d’un procés de memòria històrica més ampli.
“Desgraciadament, el Brasil va molt endarrerit en aquest debat”, diu. “Crec que és probable que, a mesura que avancem amb aquest cas, se’n presentin més i el debat continuï. És un bon moment per a posar la responsabilitat històrica per l’esclavatge a l’agenda del país.”
- Subscribe to the Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
