Ferran Dalmau: “L’energia se’ns escapa de les mans perquè no gestionem bé els boscos”

Ferran Dalmau és un enginyer forestal i màster en ciència i gestió integral d’incendis forestals, entre moltes més titulacions, a banda de ser professor de màster a les Universitat de Lleida i la Politècnica de València. És també propietari de l’empresa Medi XXI dedicada a l’enginyeria ambiental.

Fem aquesta entrevista per telèfon dilluns de vesprada, quan acaba una classe a Lleida. Tot el cap de setmana ha estat pendent de l’incendi de l’Alt Millars i ha participat en algun debat tant a les xarxes socials com en mitjans de comunicació. La tesi de Ferran Dalmau és que els boscs ben gestionats no originen incendis com aquest que encara crema a prop de la serra d’Espadà. Aquesta teoria topa frontalment amb grups conservacionistes contraris a la tala d’arbres, a les cremes preventives i als tallafocs.

—Quan s’apagarà el foc de l’Alt Millars?
—No ho sé. A més, avui ha fet una cosa molt estranya: estava, confinat, dins el perímetre de control i les últimes notícies que tenia abans d’entrar a fer una classe de dues hores és que s’havia escampat molt. Ara mateix és molt escampat. S’apagarà quan les condicions ambientals permeten de liquidar-lo i, fins ara, les condicions són molt desfavorables.

—Això de no poder apagar-los si no és perquè l’oratge acompanya és una de les característiques dels focs de sisena generació?
—Crec que és massa prompte per a dir que és un incendi de sisena generació. Encara som en la fase d’operacions, i em sembla aventurat de dir que és un incendi de sisena generació. Preferesc ser prudent. Les generacions d’incendis les van inventar els bombers de Catalunya per a qualificar-los segons la virulència i les característiques. És un incendi agressiu, és un incendi fruit de la sequera, és un incendi complicat, però no sé si és un incendi de sisena generació.

—Com es pot saber si l’incendi és de sisena generació?
—Quan s’haja acabat, s’hauran de veure totes les dades meteorològiques, la fenologia de la vegetació abans de cremar-se. Els incendis de sisena generació són conseqüència del canvi climàtic. Afecten masses prèviament malaltes, i tenen la capacitat de modificar les condicions de l’atmosfera. Això en aquest incendi no ha passat. Tenen la capacitat d’arribar a la troposfera. Aquest incendi ha fet un pirocúmul, però no ha fet un pirocúmul nimba, que és l’evolució del pirocúmul.

—Això que tenim davant què és, doncs?
—Això que veiem és el fruit d’una cosa molt simple. És un principi de la física. Tenim zones forestals a tot el País Valencià que tenen cinquanta, seixanta, o setanta tones per hectàrea de matèria seca. Això és una barbaritat. Quintupliquen o sextupliquen la quantitat de matèria seca acceptable perquè els bombers forestals puguen enfrontar-se a l’incendi. És una qüestió física. Una unitat de bombers forestals, amb ferramenta manual, té límit d’extinció de 4.000 quilowatts per cada metre lineal de front. Si tens un camió amb aigua, una autobomba, et permet que la capacitat arribe als 10.000 quilowatts per metre lineal de foc. L’incendi de Begís, i supose que aquest no se n’anirà gaire, va desenvolupar, en el moment culminant, 90.000 quilowatts per metre lineal de front. Encara que hagueren portat la setena flota, no haurien pogut aturar aquest incendi tal com es comporta aquests dies. I deixeu-me dir que he llegit amb estupefacció una declaració d’Acció Ecologista Agró que diu que els tallafocs no serveixen de res.

—Per què critiqueu tan durament els ecologistes?
—Criticar les coses és gratis, però s’ha de pensar en les conseqüències d’allò que critiquem. Els tallafocs i les infrastructures de prevenció d’incendis han salvat milers d’hectàrees al nostre país. Estaria molt bé que no es digueren determinades opinions molt oportunistes i molt poc encertades. No toca. Em sembla molt inapropiat, amb l’incendi en curs, amb gent que s’ha fet mal durant l’incendi, amb gent acollonada perquè sa casa es pot cremar, amb un parc natural amenaçat… És ridícul aprofitar el moment per a colar el missatge contra la gestió forestal.

—Els ecologistes no fan les lleis.
—Moltes de les lleis són ben fetes. El problema és que el polític de torn no autoritza certs treballs per por del soroll. El soroll és més fort que les lleis. Pose un exemple que va ocórrer a la Marjal dels Moros. La Unitat Tècnica d’Incendis Forestals de la Generalitat dissenya una crema prescrita per a cremar dues hectàrees. Un col·lectiu ecologista de Castelló, amb 23 associats, bloqueja el projecte, fa soroll en premsa, recull signatures… No fan la crema. L’estiu següent, tres-centes hectàrees de la marjal dels Moros a prendre pel sac en un incendi. Amb les dues hectàrees que s’havien de fer, s’hauria segmentat el parc i se n’hauria cremat la meitat. Això està documentat.

—Per a què serveix la gestió forestal?
—Moltes de les masses forestals actuals són antinaturals. Els humans hem exclòs els grans herbívors de l’ecosistema. En una regeneració de 14.000 arbres per hectàrea, eixos herbívors es menjarien una part dels arbrets xicotets i només arribarien a l’edat adulta uns quants. Eixos conformarien un bosc madur. La gestió forestal simula la tasca dels herbívors eliminant part de la competència entre arbres. Perquè els 14.000 competeixen, en compte de créixer. Acabem de publicar un article signat per Greenpeace i per WWF defensant que a l’estat espanyol hem de cremar 100.000 hectàrees l’any, de manera prescrita. Foc de baixa intensitat, a l’hivern, amb una humitat del 90%. Amb una temperatura de cinc graus sota zero i amb una longitud de flama de vint centímetres. Això limita la quantitat de biomassa que hi ha en cada hectàrea. Com que hem exclòs els herbívors i hem exclòs el foc natural, tenim una cosa que s’anomena la paradoxa de l’extinció. És a dir, com més bons som apagant incendis, pitjors incendis tenim. Hi ha molta gent que es pensa que tallar un arbre és delicte. La fusta és un recurs renovable. La silvicultura és el cultiu de la selva, del bosc. Traure’n profit i preservar-lo. L’objectiu de la silvicultura és garantir que sempre tindrem boscs. Ens sobren molts arbres, contràriament a allò que la gent puga pensar.

—El discurs que com més verd i més arbres hi ha, millor, és molt assumit i sembla confortable. Vós aneu en sentit contrari.
—El problema és la concepció urbanita que tallar arbres o desbrossar una zona és dolent. El nucli urbà de Montant segurament s’haurà salvat perquè l’hivern passat s’hi va fer una franja perimetrada tot al voltant. Això és gestió forestal i ha servit d’alguna cosa.

—La majoria dels boscs tenen propietaris. La gestió forestal qui l’ha de fer i qui l’ha de pagar?
—El 60% del territori forestal valencià és privat. Hi ha un 6,2% que no sabem de qui és, i la resta és públic. L’obligació de la gestió del territori la tenen els propietaris. La pregunta és per què no es gestiona? No es gestiona perquè no és rendible. Tinc una obligació, però no puc fer-hi front. I no parle de grans terratinents, ni de gent de barret de copa, parle de petits propietaris que han heretat una parcel·la de l’avi i tenen un tros i no saben què fer-ne. Una de les claus perquè això no passe i hi haja gestió forestal és intentar de generar una economia rural associada a eixos boscos. No parle d’arrasar boscos. Aquests dies a les xarxes m’han dit de tot perquè dic això.

—De què parleu, doncs?
—Als boscos tenim energia, i ara veiem com es crema. Si en compte d’un incendi, això fos un petrolier enfonsat perdent petroli, la gent entendria el vessant econòmic de l’accident. Al bosc perdem energia perquè no l’aprofitem de manera sostenible. I no dic que el bosc siga només energia, no és això. Els boscos són paisatge per al turisme de la zona de muntanya de Montanejos, que ara quedarà un poc tocada durant una temporada. El que hi ha en risc quan es crema el patrimoni natural són els serveis ecosistèmics que genera el bosc. I una part és l’energia. I l’energia se’ns fuig de les mans perquè no es gestiona de manera ordenada i sostenible. La biomassa és un recurs sostenible. Cada any la província de Castelló incorpora 64 milions de tones de biomassa residual. I no l’aprofitem. Això que ara es crema són els estalvis energètics de molts anys de biomassa residual. Això vol dir que no toquem els arbres grans, és com si a la perruqueria només et tallaren les puntes. I això es criminalitza.

—Això qui ho ha de fer?
—El conjunt de la societat. La Generalitat ha fet un fons de cooperació forestal… Fa cinc anys, el País Valencià tenia més 415 plans de prevenció d’incendis municipals per fer. Ara només en queden trenta per fer. Ara les institucions donen ajudes per a fer tasques de prevenció d’incendis previstos en les planificacions, i això és el que critica Agró. Greenpeace i WWF sí que han entès què es fa i han posat el País Valencià com a exemple de cap a on s’ha d’anar en polítiques actives de prevenció d’incendis. Però no hi ha prou recursos. L’ONU diu que per a començar a ser efectius en matèria de prevenció cal que les administracions hi dediquen el doble de pressupost que a extinció. Al País Valencià gastem uns 80 milions d’euros l’any en extinció. Hauríem de destinar 160 milions a prevenció. El pressupost de la Generalitat és d’uns trenta o quaranta milions. S’ha de fer. Som al març i ens mengem un incendi que en tres dies ha cremat quatre mil hectàrees, i si entra en el parc natural, gràcies a la no-gestió, ens podem quedar sense parc.

—Són inevitables, els incendis forestals?
—Et diré una cosa que és arriscada, però la diré perquè n’estic convençut. Al País Valencià podem veure un incendi de 100.000 hectàrees gràcies a la falta de gestió forestal i d’economia rural. Aquests dos factors són fonamentals. Quan parle d’economia rural parle de ramaderia defensiva, d’agricultura de secà, de silvicultura i aprofitament dels boscos. Fem simulacions de com un incendi de ponent pot cremar, en menys de tres dies, 100.000 hectàrees. Si aquest foc que veiem aquests dies, en compte de produir-se al març, s’arriba a produir a l’agost, a hores d’ara no quedaria serra d’Espadà.

—Per tant, tot i que ara s’ha dit que les condicions són molt dures, hi ha diferència entre un incendi al març i un a l’agost.
—Sí, sí… De nit, en l’incendi de l’Alt Millars ha fet fred i la humitat ha estat del 80%. Imagina el mateix incendi amb les mateixes condicions de nit i de dia. He estat en incendis a les Canàries on la humitat de nit baixava del 10%. Llança’t terra a la cara i aire calent d’un eixugador de cabells, aquesta és la sensació. La gent no és conscient què representa treballar en aquestes condicions. A la gent que apaga els incendis els haurien de fer un monument. Sense accessos, se’ls fabriquen amb una serra mecànica, grimpant per les mànegues, jugant-se el físic… I la resposta a això és que els tallafocs no serveixen per a res. En fi, la diria grossa.

—Parlem de paisatge. Amb menys arbres per hectàrea, amb menys tones de biomassa, seria el mateix verd que tant ens agrada de veure quan anem al bosc?
—Sí. Tindríem arbres més forts. En compte de tenir 10.000 arbres per hectàrea, en tindries menys, i els que tindries serien més grossos, més forts… Imagina que comparteixes l’aigua amb deu persones i de colp, set se’n van. La mateixa aigua la repartiu entre menys persones. A més, el paisatge seria més resilient al canvi climàtic perquè no estaríem sempre tornant a començar. Aquest incendi de l’Alt Millars implica que eixes 4.000 hectàrees, o les que siguen al final, han de tornar a començar. Per tant, tornarem a tardar dècades a tenir un bosc. Si haguérem gestionat eixes hectàrees, tindríem un bosc de trenta anys, i això és el que em fa més ràbia. És frustrant saber com evitar un problema, de ciència certa.

—Hi ha cap país del món que ho faça bé?
—Catalunya ho fa molt millor que nosaltres. Tenen paisatges més resistents. Tenen cossos de bombers més especialitzats en fons forestals, en el sentit de donar a conèixer la cadena de valor forestal. Tot el sud d’Europa té problemes d’incendis. De tota manera, ací s’han començat a fer les coses bé. Però, al final, el problema és que les polítiques forestals són de molt llarg termini. Jo tinc clar que quan faig un projecte de restauració, no en gaudiré jo. Jo treballe per a la meua filla, pels meus néts… No puc ser curtterminista. Hem de tenir la capacitat d’entendre què passarà d’ací a uns quants anys en una zona determinada. I els models diuen que tindrem més sequera, més intensa, més llarga, més freqüent. O adaptem nosaltres els boscos o ho farà el foc.

—Quan s’apague l’incendi, què s’ha de fer sobre les més de quatre mil hectàrees?
—Protegir el sòl. O siga, res de muntar iniciatives populars per a repoblar res. Hi ha un banc de llavors a terra esperant la seua oportunitat i després de l’incendi començaran a eixir. Però abans que s’active hem de protegir el sòl. Si no, quan ploga, el perdrem. Tot l’arrossegament de terra i cendra pot acabar en l’embassament d’Arenós i provocar un efecte cascada en què es contamine l’aigua o es reblesca l’embassament i perda profunditat. D’ací a uns quants mesos, quan rebrote, és un bon moment per a llevar part de la vegetació per a generar zones defensables. Es pot dissenyar quin bosc volem demà i deixar-li temps. En el moment que apaguem aquest foc, hem de començar a pensar en el següent. Tardarà deu o vint anys, però tornarà a cremar-se. I cremarà segons el bosc que hàgem dissenyat. Els boscos intocats i verges, a Europa no existeixen. I menys al País Valencià. Tots els boscos són el constructe de la gestió forestal dels avantpassats. De quan les bigues de les cases eren de fusta, de quan els vaixells eren de fusta. La silvicultura s’inventa com una ferramenta per a garantir el subministrament de fusta de qualitat als exèrcits per a fer vaixells. Sabem com fer-ho perquè els boscos perduren.