Falsos debats i debats necessaris

Mentre omplim temps i espai amb debats que no ho són i que esterilitzen (que si la taula de diàleg dels uns, que si el romandre o no al govern dels altres), no encarem els que sí que hauríem de tenir

Núria Cadenes
20.07.2022 - 21:40
Actualització: 20.07.2022 - 21:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

I aquí ens tenen, a favor o en contra com si l’una cosa i l’altra, juntes o separades, tinguessin gens de transcendència. Gens d’importància. Més enllà de marcar posicions, vull dir. Més enllà del mirar aviam amb qui va el teu company de vermut ara que ja és estiu i que el temps es presta a la tertúlia. Simple saber si aposta a rojos o a blaus. O potser ni tan sols això. Potser és que ja ni sortirà el tema a la palestra, bé sigui per evitar trifulgues per culpa d’una fotesa, bé sigui per simple i clar desinterès davant de la cosa, de la banalitat. I aleshores pot ser que passi això, només això que de fet ja passa: que l’afer quedi reclòs al mer omplir espai als mitjans, que aquest ha dit, que l’altre ha respost, que aquest hi està a favor, que l’altre en contra i narinant, tertúlia amunt i tertúlia avall i torna a començar com si la raó de tot plegat fos el simple fer bullir l’olla.

Com si.

Parlo de la taula de diàleg, ara. Encara que no és pas l’únic exemple de debat fal·laç que se’ns ofereix per a passar distrets l’estona.

Perquè, d’una banda, les veus que representen i que defensen la cosa saben perfectament que no és real. Que no implica cap diàleg polític real. Que es trobaran o que no es trobaran i que titular aquí i que titular allà, però que aquesta etiqueta, la “taula de diàleg” que se suposava que Catalunya havia d’establir amb Espanya, en realitat no fa cap referència a res que estigui relacionat amb l’autodeterminació (el dret que tenim i que no volen reconèixer) ni amb cap referèndum (el que hem fet i el que vulguem fer, i quan, i en quins termes i condicions). Per no fer, ben mirat, és que ni tan sols planteja la possibilitat, dins encara del clos de l’estat espanyol, de reformes parcials, cap canvi polític de pes, per mínim que sigui, que pugui significar, jo què sé, aire per a l’autogovern tan ofegat, afluixar la soga de l’espoliació i dir-ne millora del finançament, coses per l’estil. Però no. Ni això. Res. El màxim que se’n pot esperar, si de cas, és proposar que minvin els efectes de la política repressiva. Que minvin. Demanar-ho.

Quin panorama.

Val a dir que, a l’altra banda d’aquest pretès debat, fent voltes a la mateixa sínia i per tant alimentant-la, hi ha la part que diu que no, que taula de diàleg no, sense afegir al no, però, cap proposta resolutiva. Ni resolutiva ni de cap mena: cap proposta. I obrint, de passada, un altre debat inútil: el manteniment de la participació en el govern o la ruptura? Inútil i fals, perquè és obvi que, igual com allà no hi ha intenció ni possibilitat de plantejar cap avenç polític, tampoc aquí no hi ha possibilitat ni intenció de practicar cap sortida del govern.

I és cert que cadascú passa el temps com pot o com vol, i que qui no té feina el gat pentina, però el cas, el fet, és que en aquest país sí que en tenim, de feina. Molta. I que mentre omplim temps i espai amb debats que no ho són i que esterilitzen (que si la taula de diàleg dels uns, que si el romandre o no al govern dels altres), no encarem els que sí que hauríem de tenir. Per exemple, sobre la política antirepressiva, inevitable davant l’agressivitat manifesta de l’estat espanyol contra la voluntat d’expressió democràtica dels catalans. Quan hi ha repressió, com és el cas (amb els polítics exiliats i amb més de quatre mil persones directament afectades), és una obligació i una responsabilitat ètica fer costat a qui la pateix. I la cobertura jurídica i el suport personal i la mobilització col·lectiva. I l’esforç per a convertir l’atac en rebot contra qui l’ha perpetrat. Aquesta mena de coses que no és la primera vegada en la història ni som el primer lloc del món on es viuen.

Ara bé: és igualment important que el llegir no ens faci perdre l’escriure, que no se’ns endugui la dinàmica (sempre urgent, sempre necessària) antirepressiva. O, més exactament, que no se’ns endugui la dinàmica exclusivament antirepressiva que, a la pràctica, ens pot acabar despistant de la qüestió primera, és a dir, de la consecució de la independència.

Vet aquí un debat necessari que no em sembla que ens ocupi gaire (ni que s’acabi de plantejar, fins i tot, potser): com encarar la lluita contra la repressió sense que ho engoleixi tot. I és un debat amb derivades interessants, també: que quin paper hi té la policia autonòmica, en aquesta repressió; o la Generalitat mateixa. I que què s’ha fet o es fa o s’ha de fer respecte d’això. Per exemple.

I l’altre debat necessari, que hauria de ser el primer: com reprenem el pas. És a dir, com ho hem de fer per tornar a fer com ho hem fet quan hem sabut fer el pas més difícil: créixer quantitativament i en força. Que no són pas coses contradictòries. Ben mirat, és que van juntes: la dècada en què més ha crescut l’independentisme ha estat, precisament, la dècada en què més ha plantat cara a l’estat espanyol.

Això hauríem de debatre, i no pas les distraccions de la sínia.

Això.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes