Ja pots dir missa, que no hi ha ni Déu: expressions d’origen religiós

Vaig entrar en aquella taverna rònega. Tot era fosc i hi feia un fred de cal Déu. Em va costar Déu i ajut trobar-la. Al final la vaig veure en un racó, plorant com una Magdalena.

—Déu vos guard. Què et passa? On és el teu home?
—He fet creu i ratlla. Li he dit que que ja estava tipa d’aquell calvari. S’ha acabat dir amén de tot. Jo vull una relació com Déu mana, i aquest home no hi ha déu que l’aguanti.
—Jesús! En Lluc? Però si és un tros de pa beneït.
—Ai, que Déu et faci bo… Això penses?
—A fe de Déu que sí!
—Doncs vas ben errat. És la pell de Barrabàs, més dolent que Satanàs. Té el diable al cos.
—Però, per l’amor de Déu!, què dius? Que el diable se m’emporti si ho entenc. Explica’m què ha passat.
—Mecàgum Judes, i tant que t’ho explicaré.

La Tuies es va repenjar en aquell bastó més vell que Matusalem i, en un discurs incoherent, anant d’Herodes a Pilat, em va explicar que feia temps que se les tenien, perquè ella era del Girona i ell del Barça.

—Però Tuies, cadascú és com Déu l’ha fet. No podeu permetre que això se’n vagi al diable per una discussió de futbol.

De seguida vaig veure que perdia els estreps. Es va tornar vermella i va començar a abocar ira per la boca:

—Ei, que  això no ha començat pas ara, hòstia santa! Que tota la temporada que estem així!
—I no hi ha manera de parlar-ne amb calma? Si tot plegat, és futbol i prou.
—El déu que et va parir! No m’encenguis més, collons de Déu, si no vols que et foti una hòstia.

Vaig mirar d’aplacar-la i, gràcies a Déu, me’n vaig sortir. Però em vaig adonar que no hi havia res a fer, que ja podia dir missa, que ella no cediria. “En fi –vaig pensar–. Déu hi faci més que nosaltres.” I ho vaig deixar estar.

—I on ha anat?
—No ho sé. Quan m’ha vist tan encesa, ha fet una cara de tres déus i ha fugit com un esperitat.
—Déu n’hi do. No saps on el puc trobar, doncs?
—Vés a saber. Veient com corria, ja deu ser allà on Jesucrist va perdre l’espardenya.
—Valga’m Déu! I l’altra gent de la taverna on és? Aquí no hi ha ni Déu.
—Quan han vist quin sagramental armàvem, se n’ha anat tot déu.

Amb aquest diàleg, és fàcil de veure l’arrelament que tenen els mots i expressions d’origen religiós en la nostra llengua. Entre les expressions amb el mot Déu o derivats, per exemple, n’hi ha que s’han mantingut i n’hi ha que són a la corda fluixa. Donem gràcies a Déu d’haver eixit sans i estalvis d’un perill i ens acomiadem amb un adeu-siau, fins la setmana entrant, si Déu vol. Quan fem una cosa sense encomanar-nos a Déu ni al diable pot passar que surti malament i acabem exclamant “Vatua Déu” o “Mare de Déu santíssima!”. Si se n’acosta una de grossa, cridem: “Que Déu ens empari”; si no sabem com evitar-la, que sigui el que Déu vulgui i si ja hi hem fet tant com hem pogut, alabat siga Déu. De vegades hi ha barris tan plens de gent que diem que hi viu Déu i sa mare, però tot sovint són bruts i poc atesos, deixats de la mà de Déu.

I encara en trobem més, d’expressions d’aquesta mena. Si no tenim diners per a un negoci diem que no sabem d’on treure les misses i si acabem fracassant haurem fet un pa com unes hòsties. Quan ens passi això, segurament tindrem un disgust, però potser l’amagarem i la processó ens anirà per dins. Esperar un fill abans d’hora és fer Pasqua abans de Rams, tant si la criatura és petitona com si és alta com un sant Pau. Tothom sap que pagant sant Pere canta i que si fem tard arribarem a misses dites; que el qui defensa una causa poc clara és advocat del diable i que allò que diuen els experts –advocats i no advocats– va a missa.

Tanmateix, al costat de totes aquestes expressions, hi ha mots o locucions que també tenen origen religiós i no ho sembla. Un cas ben sorprenent és lavabo, que prové de la frase “Lavabo inter innocentes manus meas” (‘Em rentaré les mans entre els innocents’). Temps enrere, quan la missa es feia en llatí, el capellà deia aquesta frase mentre es rentava les mans, com a símbol de purificació.

Un altre cas singular és la frase feta estar que trina. Trinar és dir tres misses el mateix dia. Temps enrere, passava sovint que un capellà havia de trinar en dejú, i això feia, és clar, que tragués foc pels queixals.

De segur que teniu present el gest del capellà que, després de repartir l’eucaristia, neteja bé la safata o plat on ha dipositat les hòsties. És la patena. D’ací ve la comparació net com una patena.

I acabem. Sembla que al segle XII es van instaurar unes processons, en què es resaven moltes avemaries. L’acte començava a punta de dia i per això se’n va dir el rosari de l’aurora. Molt més endavant, el 1868, a Espanya hi hagué una revolució que va fer néixer el moviment obrer. L’Església, que volia mantenir la capacitat d’influència, va continuar organitzant fos com fos aquelles processons, que sovint acabaven en batusses, és a dir… com el rosari de l’aurora.

Ja ho veieu, doncs, quin bé de Déu d’expressions d’origen religiós que tenim.

Aquest article va néixer gràcies a una proposta de la meva col·lega Laura Gállego.