20.01.2020 - 21:50
A l’excel·lent crònica que publicava ahir Ot Bou sobre la dotzena gala dels premis Gaudí, que retratava molt bé la fragilitat de tot plegat, jo hi afegiria un detall, potser menor: l’absència gairebé total de llaços grocs entre els assistents, en un esdeveniment tradicionalment propens a les reivindicacions. La vista potser em va fallar, però a dalt l’escenari només en vaig saber veure un al llarg de tota la nit. Entre el públic assistent, ben pocs, i gairebé sempre a solapes de polítics i no de gent de la faràndula. Tampoc cap dels premiats es va referir a la situació política, ni entre línies.
Sí que és cert que la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, duia un llaç discret, més daurat que groc, i va tenir un record per als presos i els exiliats al final del discurs. La presentadora, Anna Moliner, es va referir a ‘una justícia que és manifestament injusta’ i hi va haver projeccions, aplaudides, amb imatges de Valtònyc i a favor de la llibertat d’expressió, i amb imatges d’Abascal i en contra de la censura. Però aquí s’acaba la part de reivindicació política de la gala, amb l’afegitó d’un paper que deia ‘Cap persona és il·legal’, no recordo si en català o en castellà, que un dels premiats va desplegar fugaçment abans de pujar a l’escenari.
L’explicació és tan senzilla com trista: aquests darrers anys, la indústria cinematogràfica ha desaparegut de Barcelona i s’ha concentrat a Madrid. Els qui es dediquen a l’audiovisual estan obligats a guanyar-se les garrofes a Madrid i tampoc era qüestió de fer enfadar el flamant i se suposa que dialogant nou ministre de Cultura espanyol allà present. O caure en desgràcia a algun capitost de TVE o de Movistar+, que el sector ja està prou magre per a entrar, a sobre, en una llista negra i arriscar-se a perdre algun rodatge.
Aquesta reivindicació, l’econòmica, sí que va ser ben present a la gala, i Isona Passola la va encarar amb tota la cruesa, posant xifres concretes a una situació que va qualificar de ‘dramàtica’. Malgrat la reclamació d’arribar al 2%, el govern just ha anunciat que el pressupost del Departament de Cultura pujarà del 0,65% a l’1,1% (a Espanya és el 0,20%). Les administracions inverteixen en cultura 30 euros anuals per ciutadà a Catalunya, 17 a Espanya i 350 a Europa. La partida que TV3 dedica a l’audiovisual ha baixat de 16 a 3 milions d’euros en deu anys. Ara l’objectiu és duplicar els 3 i arribar als 6.
‘Un país sense audiovisual no és un país’, concloïa Passola. I té raó. Igual com necessitem TV3 perquè ens interpreti el món en clau catalana, necessitem films, documentaris i sèries fets a Catalunya per a mostrar-nos al món tal com som. En un món enganxat a les pantalles i amb un consum audiovisual creixent (Passola parlava de cinc hores de consum diàries per part dels adults i fins a set pel que fa als joves!), omplir una quota d’aquesta pantalla és sinònim d’estructura d’estat. No aspirar a tenir-la, una gran irresponsabilitat.
En aquest punt sempre apareixen els del país petit i la llengua minoritària, que això és impossible i una batalla perduda d’entrada. La resposta és ‘Borgen‘. Un producte d’un país no gaire més gran que el Principat i amb menys parlants, sobre política local i en danès. Però era ben fet i per això va triomfar arreu del món. Com han triomfat i poden continuar triomfant productes catalans. Per això, però, cal aposta política i cal el lideratge de la televisió nacional. A Dinamarca, el Danish Film Institute inverteix uns 75 milions d’euros anuals en productes audiovisuals, incloent-hi, i això és molt interessant, els videojocs. A Catalunya, l’ICEC en destina menys de 5. Suposo que no cal afegir-hi res més.
Bé, sí, una pregunta final: quin és el darrer film català que heu anat a veure al cinema? Sense espectadors, no hi ha espectacle.
